Abu-Hàmid al-Ghazalí
teòleg, filòsof, jurista i mestre sufí / From Wikipedia, the free encyclopedia
Abu-Hàmid al-Ghazalí,[lower-alpha 1] conegut també amb el nom catalanitzat d'Algatzell[1] i, entre els musulmans, com l'imam al-Ghazalí o Hújjat-al-Islam[2] (persa: محمد غزالی; àrab: ابو حامد محمد بن محمد الغزالي الشافعي الطوسي حجة الإسلام, Abū Ḥāmid Muḥammad ibn Muḥammad al-Ḡazālī ax-Xāfiʿī aṭ-Ṭūsī Ḥujjat al-Islām; llatí: Algazelus o Algazel) (Tus, Khorasan, c. 5 de juliol de 1057 - 19 de desembre de 1111),[3] fou un teòleg, filòsof, jurista i mestre sufí considerat un dels pensadors més importants del món islàmic, representant el misticisme més profund. Eixit de l'escola xafiïta, els seus treballs van permetre per primer cop que el sunnisme acceptés el sufisme com a ortodox. Se li deu igualment la introducció de la lògica i la sil·logística aristotèlica en la jurisprudència i la teologia islàmiques.[2]
Per a altres significats, vegeu «Al-Ghazalí (desambiguació)». |
Nom original | (ar) أبو حامد محمد بن محمد الغزالي |
---|---|
Biografia | |
Naixement | 1058 Tus |
Mort | 19 desembre 1111 (52/53 anys) Tus |
Sepultura | Mashad |
Dades personals | |
Religió | Islam, sunnisme, sufisme i aixarisme |
Activitat | |
Camp de treball | Pensament islàmic, teologia, sufisme, kalam i Ètica islàmica |
Lloc de treball | Síria |
Ocupació | filòsof, poeta, alfaquí, journal editor (en) , teòleg, mutakàl·lim, autobiògraf, periodista |
Ocupador | Nidhamiyya |
Professors | Al-Juwayni (en) i Al.Faramdhí |
Alumnes | Abu-Bakr ibn al-Arabí |
Obra | |
Obres destacables | |
Família | |
Germans | Àhmad al-Ghazalí |
Al-Ghazalí va tenir una formació filosòfica molt completa; va escriure un assaig intentant resumir el pensament dels grans filòsofs musulmans (al-Kindí, Rhazès, al-Farabí, Avicena…). Decebut en la seva recerca d'una veritat filosòfica final, s'orienta cap a un misticisme profund negant tota veritat als filòsofs i acusant-los d'infidelitat. En la seva obra Tahāfut al-falāsifa (La incoherència dels filòsofs) (1095), mostra, pel mateix mètode dels filòsofs, que domina pels seus estudis, que els filòsofs no porten més que a errors, condemnables ja que contradiuen la revelació. La crítica apunta principalment a l'aristotelisme d'Ibn Sina. Un segle més tard, encara serà criticat per Ibn Rouchd Averroes.