Babiló
capital de Babilònia From Wikipedia, the free encyclopedia
Babiló[1] (del grec antic Βαβυλών, ῶνος Babylṓn, ṓnos[2] i el llatí Babylōn, ōnis; en sumeri, KÁ.DIG̃IR.RAKI; en accadi, Bābilim; escrit 𒆍𒀭𒊏𒆠[lower-alpha 1] en cuneïforme), de vegades dita (Ciutat de) Babilònia[lower-alpha 2] o Babel[lower-alpha 3], és el nom d'una ciutat de Sumer, capital de l'estat de Babilònia, a Mesopotàmia (actualment Iraq). Ja existia vers el 2300 aC. Fou una ciutat estat vinculada a diversos poders de Mesopotàmia fins que va esdevenir independent el 1894 aC. El cap local Sumuabum es va declarar independent i va prendre el títol de rei. Després va conquerir la regió de Sippar. Més tard cap al 1860 aC va conquerir Kish. No va ser fins al regnat d'Hammurabi que va agafar un gran poder. Per a la seva història com a imperi vegeu Babilònia.
Babili(m) (mis)  | |||||
| |||||
| Localització | |||||
|---|---|---|---|---|---|
| |||||
| Estat | Iraq | ||||
| Governació | Governació de Babil | ||||
| Ciutat | Hilla | ||||
| Capital de | Imperi paleobabilònic Imperi Selèucida (312 aC–305 aC) Imperi Aquemènida (530 aC–330 aC) Imperi Neobabilònic (609 aC–539 aC) | ||||
| Població humana | |||||
| Població | 150.000 | ||||
| Dades històriques | |||||
| Dissolució | mil·lenni I dC | ||||
Esdeveniment clau
| |||||
S'ha estimat que Babiló era la ciutat més gran del món . Potser va ser la primera ciutat a assolir una població de més de 200.000 habitants.[3] Les estimacions de l'extensió màxima de la seva àrea oscil·len entre 890[4] a 900 ha.[5]
Les ruïnes de la ciutat són al sud del llogaret de Mohawill, a 15 km al nord d'Hillah, i han estat objecte de diverses excavacions iniciades el 1811 pel resident britànic a Bagdad Mr. Rich, i per sir Robert K. Porter, el 1818. Se'n troben tres grups principals en direcció nord a sud, anomenats pels nadius Mujelebè, Kasr i Amran Ibn Ali (aquest darrer nom n'és el d'una vella mesquita construïda al damunt). A l'oest del riu no se'n troben restes. Al nord-oest es troba el grup anomenat Towareij; i al sud-est, a uns 15 km, unes restes anomenades Birs-i-Nimnrud, que podrien correspondre a l'antiga Borsippa. Dels grups de l'est, el de Mujelebè és el més gran, però el de Kasr té les restes més perceptibles. A l'est d'Hillah, uns 10 km, es troba el grup anomenat Al-Heimar, on es troben rajoles de tipus similar a les de Babiló.
L'antiga ciutat, construïda al llarg dels dos marges del riu Eufrates, tenia terraplenats escarpats per contenir les inundacions estacionals del riu. Les restes de la ciutat es troben a l'actual Hilla,[6] Governació de Babil, Iraq, a uns 85 km al sud de Bagdad, que comprèn un gran tel d'edificis de maó de fang trencats i runa. El lloc de Babiló consisteix en una sèrie de túmuls que cobreixen una àrea d'aproximadament 2 km x 1 km, orientats de nord a sud, al llarg de l'Eufrates a l'oest. Originalment, el riu dividia la ciutat aproximadament en dos, però el curs del riu s'ha desplaçat des de llavors de manera que la major part de les restes de l'antiga part occidental de la ciutat s'han inundat. També es conserven algunes porcions de la muralla a l'oest del riu.
Només s'ha excavat una petita part de la ciutat antiga (3% de l'àrea dins de les muralles interiors; 1,5% de l'àrea dins de les muralles exteriors; 0,1% a la profunditat de Babiló Mitjana i Vella).[7] Les restes conegudes inclouen:
- Kasr, també anomenat Palau o Castell, és la ubicació del zigurat Neobabilònic Etemenanki i es troba al centre del lloc.
- Amran Ibn Ali, el més alt dels túmuls a 25 m al sud. És el lloc d'Esagila, un temple de Marduk que també contenia santuaris a Ea i Nabu.
- Homera, un monticle de color vermellós al costat oest. La majoria de les restes hel·lenístiques es troben aquí.
- Babil, un túmul d'uns 22 m d'alçada a l'extrem nord del lloc. Els seus maons han estat objecte de saqueig des de l'antiguitat. Tenia un palau construït per Nabucodonosor.
Els arqueòlegs han recuperat pocs artefactes anteriors al període neobabilònic. El nivell freàtic de la regió ha augmentat molt al llarg dels segles, i els artefactes de l'època anterior a l'Imperi Neobabilònic no estan disponibles per als mètodes arqueològics estàndard actuals. A més, els neobabilònics van dur a terme importants projectes de reconstrucció a la ciutat, que van destruir o enfosquir gran part del registre anterior. Babiló va ser saquejada nombroses vegades després de revoltar-se contra el domini estranger, sobretot pels hitites i els elamites al segon mil·lenni aC, després per l'Imperi Neoassiri i l'Imperi aquemènida al 1r mil·lenni aC. Bona part de la meitat occidental de la ciutat es troba ara sota el riu, i altres parts del jaciment s'han extret per us com a materials de construcció comercials. Només l'expedició Koldewey va recuperar artefactes del període Babilònic antic. Aquestes incloïen 967 tauletes d'argila (juntament amb 564 tauletes del període Babilònic mitjà), emmagatzemades en cases particulars, amb literatura i documents lèxics sumeris.[7] Els assentaments antics propers són Kish, Borsippa, Dilbat i Kutha. Marad i Sippar estaven a 60 km en qualsevol direcció al llarg de l'Eufrates.[7]
Les principals fonts d'informació sobre Babiló són l'excavació del mateix jaciment, referències en textos cuneïformes trobats en altres llocs de Mesopotàmia, referències a la Bíblia, descripcions en altres escrits clàssics (especialment per Heròdot), i descripcions de segona mà (que citen l'obra de Ctèsies i Berós)—presenten una imatge incompleta i de vegades contradictòria de l'antiga ciutat, fins i tot en el seu apogeu al segle vi aC.[8] Babiló va ser descrita, potser fins i tot visitada, per diversos historiadors clàssics com Ctèsies, Heròdot, Quint Curci Ruf, Estrabó, i Cleitarc. Aquests informes tenen una precisió variable i alguns dels continguts tenien motivació política, però encara proporcionen informació útil.[9]
El coneixement històric de la Babiló primitiva s'ha de reunir a partir de restes epigràfiques trobades en altres llocs, com ara Uruk, Nippur, Sippar, Mari i Haradum.
Referències primerenques
La menció més antiga coneguda de Babiló com a petita ciutat apareix en una tauleta d'argila del regnat de Shar-Kali-Sharri (2217-2193 aC) de l'Imperi acadi. Es poden trobar referències a la ciutat de Babiló a la literatura acàdia i sumèria de finals del tercer mil·lenni aC. Una de les primeres és una tauleta que descriu el rei acadi Šar-kali-šarri posant les bases a Babiló de nous temples per a Annūnı̄tum i Ilaba. Babiló també apareix als registres administratius de la Tercera Dinastia d'Ur, que va recaptar els pagaments d'impostos en espècie i va nomenar un ensi com a governador local.[10][11]
L'anomenada Crònica Weidner (també coneguda com ABC 19) afirma que Sargon d'Accad havia construït Babiló «davant d'Akkad» (ABC 19:51). Una crònica posterior afirma que Sargon «va cavar la brutícia del pou de Babiló i va fer una contrapartida de Babiló al costat d'Akkad» (ABC 20:18–19). Van de Mieroop ha suggerit que aquestes fonts poden referir-se al molt posterior rei assiri Sargon II de l'Imperi Neoassiri en lloc de Sargon d'Akkad.[12]
Datació clàssica
Ctèsies, citat per Diodor de Sicília i a la Chronographia de Jordi Sincel·le, afirmava tenir accés a manuscrits dels arxius babilònics, que daten la fundació de Babiló al 2286 aC, sota el regnat del seu primer rei, Belos.[13] Una figura semblant es troba en els escrits de Berós, qui, segons Plini,[14] va afirmar que les observacions astronòmiques van començar a Babiló 490 anys abans de l'era grega de Foroneu, indicant el 2243 aC. Esteve de Bizanci va escriure que Babiló es va construir 1.002 anys abans de la data donada per Hel·lànic de Mitilene per al setge de Troia (1229 aC), el que dataria la fundació de Babiló al 2231 aC.[15] Totes aquestes dates situen la fundació de Babiló al segle XXIII aC; tanmateix, no s'ha trobat que els registres cuneiformes es corresponguin amb aquests relats clàssics (postcuneiformes).
.jpg)
La primera menció atestada de Babiló va ser a finals del iii mil·lenni aC. durant el regnat a l'Imperi Akkadi del governant Shar-Kali-Sharri, en que s'esmenta la construcció de dos temples allí. Babiló va ser governada per ensis (governadors) per a l'imperi. Alguns dels governadors coneguts eren Abba, Arši-aḫ, Itūr-ilum, Murteli, Unabatal i Puzur-Tutu. Després d'això no se sap res de la ciutat fins a l'època de Sumu-la-El. Després del 1950 aC, els regnes amorites apareixeran a Uruk i Larsa al sud.[16]
Període babilònic antic
Segons una llista de reis babilònics, el domini amorrita a Babiló va començar (c. els segles xix o xviii aC.) amb un cabdill anomenat Sumuabum, que va declarar la independència de la ciutat-estat veïna de Kazallu. Sumulael, les dates del qual poden ser concurrents amb les de Sumuabum, se sol donar com a progenitor de la Primera dinastia babilònica. A tots dos se'ls atribueix la construcció de les muralles de Babiló. En qualsevol cas, els registres descriuen els èxits militars de Sumulael establint una esfera d'influència regional per a Babiló.[18]
Babiló era inicialment una ciutat-estat menor, i controlava un petit territori circumdant; els seus quatre primers governants amorreus no van assumir el títol de rei. Els estats més antics i poderosos d'Elam, Isin i Larsa van eclipsar Babiló fins que es va convertir en la capital de l'efímer imperi d'Hammurabi aproximadament un segle més tard. Hammurabi (r. 1792–1750 aC) és famós per codificar les lleis de Babiló en el Codi d'Hammurabi. Va conquerir totes les ciutats i ciutats estat del sud de Mesopotàmia, incloses Isin, Larsa, Ur, Uruk, Nippur, Lagash, Eridu, Kix, Adab, Eshnunna, Akshak, Shuruppak, Badtibira, Sippar i Girsu, unint-los en un sol regne, van governar des de Babiló. Hammurabi també va envair i conquerir Elam a l'est, i els regnes de Mari i Ebla al nord-oest. Després d'un conflicte amb el període paleoassiri el rei Ishme-Dagan, va obligar el seu successor a pagar tribut a finals del seu regnat.
Després del regnat d'Hammurabi, tot el sud de Mesopotàmia va passar a ser conegut com a Babiló. A partir d'aquest moment, Babiló va substituir Nippur i Eridu com els principals centres religiosos del sud de Mesopotàmia. L'imperi d'Hammurabi es va desestabilitzar després de la seva mort. L'extrem sud de Mesopotàmia es va separar, formant la dinastia de la Mar nativa, i els elamites es van apropiar del territori a l'est de Mesopotàmia. La dinastia amorrita va romandre al poder a Babiló, que es va convertir de nou en una petita ciutat-estat. Després de la destrucció de la ciutat, els kassites es van aixecar per controlar la regió.
Els textos de l'antiga Babiló sovint inclouen referències a Xamaix, el déu del sol de Sippar, tractat com una deïtat suprema, i Marduk, considerat com el seu fill. Marduk va ser elevat més tard a un estatus superior i Xamaix va baixar, potser reflexant l'augment del poder polític de Babiló.[10]
Babiló mitjana
El 1595 aC, la ciutat va ser enderrocada per l'Imperi hitita de l'Àsia Menor. Després, els cassites de la serralada del Zagros van capturar la ciutat de Babiló, rebatejant-la com Karduniash, donant lloc a una dinastia que va durar 435 anys, fins al 1160 aC.
Babiló es va afeblir durant l'era cassita, i com a resultat, la Babiló cassita va començar a retre homenatge al faraó d'Egipte, Tuthmosis III, després de la seva vuitena campanya contra Mitanni.[19][20] La Babiló cassita finalment va quedar subjecta a l'Imperi Assíri Mitjà (1365–1053 aC) al nord, i Elam a l'est, amb ambdues potències competint pel control de la ciutat.
El 1155 aC, després dels atacs continuats i l'annexió del territori per part dels assiris i elamites, els cassites van ser deposats a Babiló. Aleshores va governar per primera vegada una dinastia acàdia del sud de Mesopotàmia. Tanmateix, Babiló va romandre feble i subjecta al domini assiri. Els seus ineficaços reis nadius van ser incapaços d'evitar noves onades de colons estrangers semites occidentals dels deserts del Llevant, inclosos els arameus i suteus al segle xi aC, i finalment els caldeans al segle ix aC, entrant i apropiant-se de zones de Babiló. Els arameus van governar breument a Babiló a finals del segle xi aC.
Període assiri
Durant el govern de l'Imperi neoassiri (911–609 aC), Babiló estava sota un domini o control directe constant. Durant el regnat de Sennàquerib d'Assíria, Babiló es trobava en un estat constant de revolta, dirigida per un cabdill anomenat Merodach-baladan, en aliança amb els elamites , i suprimit només per la destrucció completa de la ciutat de Babiló. L'any 689 aC, els seus murs, temples i palaus van ser arrasats, i els enderrocs van ser llençats a l'Arakhtu, el mar que limitava amb l'anterior Babiló al sud. La destrucció del centre religiós va sorprendre a molts, i el posterior assassinat de Sennàquerib per dos dels seus propis fills mentre resava al déu Nisroch va ser considerat un acte d'expiació. En conseqüència, el seu successor, Assarhaddon es va afanyar a reconstruir l'antiga ciutat i fer-ne la seva residència durant una part de l'any. Després de la seva mort, Babiló va ser governada pel seu fill gran, el príncep assiri Xamaix-xuma-ukin, que finalment va iniciar una guerra civil l'any 652 aC contra el seu propi germà, Assurbanipal, que va governar a Nínive. Xamaix-xuma-ukin va demanar l'ajuda d'altres pobles contra Assíria, inclosos Elam, Pèrsia, els caldeans i els suteus del sud de Mesopotàmia i els canaanites i àrabs que habiten als deserts al sud de Mesopotàmia.
Una vegada més, Babiló va ser assetjada pels assiris; famèlica es va rendir i els seus aliats van ser derrotats. Assurbanipal va celebrar un "servei de reconciliació", però no es va aventurar a "agafar les mans" de Bel. Un governador assiri anomenat Kandalanu va ser nomenat com a governant de la ciutat. Assurbanipal va recollir textos de Babiló per incloure'ls a la seva extensa biblioteca a Nínive.[7]
L'Imperi Neobabilònic i l'apogeu de Babiló
Una successió de revoltes a Babiló va afeblir Assíria, mentre que a Babiló l'esperit de resistència es va fer cada cop més fort, i els resistents cada cop més actius i units. A la mort d'Assurbanipal, que es va produir entre el 631 i el 627 aC., els seus successors van entrar en una disputa de successió que va ser fatal per al seu regne. Sota Nabopolassar, Babiló va escapar del domini assiri, i els exèrcits aliats medobabilònics finalment van destruir l'Imperi assiri entre el 626 aC i el 609 aC. Babiló es va convertir així en la capital de l'Imperi Neobabilònic (de vegades anomenat Caldeu).[21][22][23]
Amb la recuperació de la independència de Babiló, es va produir una nova era d'activitat arquitectònica, especialment durant el regnat del seu fill Nabucodonosor II (604–561 aC).[24] Nabucodonosor va ordenar la reconstrucció completa dels terrenys imperials, inclòs el zigurat Etemenanki, i la construcció de la Porta d'Ixtar, la més destacada de les vuit portes al voltant de Babiló. Una reconstrucció de la Porta d'Ixtar es troba al Museu de Pèrgam a Berlín.
També se li atribueix a Nabucodonosor la construcció dels Jardins penjants de Babiló, una de les Set Meravelles del Món Antic, que es diu que va ser construïda per a la seva dona enyorada, Amitis. Si els jardins van existir realment és una qüestió en disputa. L'arqueòleg alemany Robert Koldewey va especular que n'havia descobert els fonaments, però molts historiadors no estan d'acord sobre la ubicació. Stephanie Dalley ha argumentat que els jardins penjants es trobaven realment a la capital assiria, Nínive.[25]
Nabucodonosor també s'associa notòriament amb el captiveri babiloni dels jueus, fruit d'una tècnica imperial de pacificació, utilitzada també pels assiris, en la qual els grups ètnics de les zones conquerides eren deportats en massa a la capital.[26] Segons la Bíblia hebrea, ell va destruir el Temple de Salomó i va exiliar els jueus a Babiló. La derrota també es va registrar a les Cròniques de Babiló.[27][28]
Conquesta persa
L'any 539 aC, l'Imperi Neobabilònic va caure en mans de Cir II el Gran, rei de Pèrsia, amb un enfrontament militar conegut com la batalla d'Opis.[29] Les muralles de Babiló es consideraven impenetrables i l'única manera d'entrar a la ciutat era a través d'una de les seves moltes portes o pel riu Eufrates. Es van instal·lar reixes metàl·liques sota l'aigua, permetent que el riu travessés les muralles de la ciutat alhora que s'evités la intrusió. Els perses van idear un pla per entrar a la ciutat pel riu. Durant una festa nacional babilònica, les tropes de Cir van desviar el riu Eufrates, permetent als soldats de Cir entrar a la ciutat per l'aigua baixada. L'exèrcit persa va conquerir les zones perifèriques de la ciutat sense que la majoria dels babilonis al centre de la ciutat en fossin conscients. Va ser narrat per Heròdot[30][9] i també s'esmenta en parts de la Bíblia hebrea.[31][32] Heròdot també va descriure un fossat, una muralla enormement alta i ampla cimentada amb bitum i amb edificis al damunt, i cent portes a la ciutat. També escriu que els babilonis porten turbants i perfums i enterren els seus morts amb mel, que practiquen la prostitució ritual i que tres tribus entre elles no mengen més que peix. Les cent portes es poden considerar una referència a Homer, i després del pronunciament d'Archibald Henry Sayce el 1883, el relat d'Heròdot sobre Babiló s'ha considerat en gran manera que representa el folklore grec més que un autèntic viatge a Babiló. Tanmateix, recentment, Dalley i altres han suggerit que es prenguin seriosament la narració d'Heròdot.[30][33]
Després de ser conquerida pel rei persa Cir II el Gran va perdre importància política, però va continuar com a ciutat rellevant, i fou residència d'hivern del rei persa (uns set mesos cada any). No s'esmenta després del regnat de Cir fins al de Darios, en què Heròdot parla d'una revolta local que va portar a un setge amb privació d'aliments, fets que en realitat sembla que corresponen al regnat de Xerxes. Heròdot diu que les seves muralles ja eren destruïdes des del temps de Cir, però Berosius i Eusebius fan esment només de la destrucció de les muralles exteriors. La inscripció de Behistun esmenta dues revoltes: una d'aplanada per Darios (que després va residir a la ciutat durant un temps) i una altra de sufocada per un lloctinent del mateix rei. Heròdot diu que fou Xerxes qui va enderrocar l'estàtua de plata del temple de Belus que Darios havia respectat, i Arrià diu que Xerxes va destruir tot el temple en tornar de Grècia.
Període helenístic i posterior
A l'octubre del 331 aC, Darios III, l'últim rei aquemènida de l'Imperi Persa, va ser derrotat per les forces del governant Alexandre el Gran dels Antics Macedonis a la Batalla de Gaugamela.
Quan Alexandre el Gran va estar a la ciutat encara era una capital destacada però de poca importància militar. El temple de Balus era en ruïnes i Alexandre el va fer reconstruir, però l'obra no es va portar a terme, almenys totalment.
Final de l'antiga Babiló
Després d'Alexandre, la decadència s'hi va accentuar i progressivament s'hi van produir destruccions. Fou capital de Seleuc I Nicàtor, que en fou expulsat el 321 aC (en aquest any només tenia dues fortaleses), però la va reconquerir el 315 aC: va construir Selèucia (Selèucia del Tigris) vers el 300 aC i va traslladar allí la seva capital. Una tauleta datada l'any 275 aC afirma que els habitants de Babiló van ser transportats a Selèucia, on es van construir un palau i un temple (Esagila). Amb aquesta deportació, Babiló esdevingué insignificant com a ciutat, tot i que més d'un segle després, encara es feien sacrificis al seu antic santuari.[34]
El 127 aC els parts van ocupar la ciutat i la seva gent fou venuda com a esclava o enviada a Mèdia. Molts temples foren incendiats així com la major part de la ciutat. El 36 aC hi vivien un cert nombre de jueus i quan el gran pontífex Hircani fou alliberat pel rei part Fraates, va anar a viure a la ciutat.
En temps d'August, Diodor esmenta que encara romania habitada, però una part de la ciutat ja eren camps de cultiu. Estrabó l'esmenta com a deserta mentre al mateix temps Plini diu que Selèucia tenia sis-cents mil habitants. Tot i així, en els següents segles Babiló va restar poblada per algunes persones, segurament entre elles moltes jueves, i una banda de lladres dirigida per Anilaos i Asineos, que dominava un parell de fortaleses de la rodalia, no va poder ocupar la ciutat i fou derrotada en intentar-ho.
Encara que va ser capturat breument per Trajà l'any 116 dC per formar part de la recentment conquerida província de Mesopotàmia, el seu successor Hadrià va renunciar a les seves conquestes a l'est del riu Eufrates, que va tornar a ser el límit oriental de l'Imperi Romà.[35][36]
Llucià de Samosata, durant el regnat de Marc Aureli, diu que la ciutat tenia diverses torres i una circumferència notable. Al segle iii, Eusebi de Cesarea fa esment que el poble de la rodalia de Babiló va deixar buida la regió, la qual va esdevenir un desert. Sant Ciril d'Alexandria diu el 412 que la terra s'havia tornat pantanosa i Teodoret el 460 diu que només alguns jueus romanien a la ciutat i que l'Eufrates havia canviat el seu curs i passava pel bell mig de la ciutat com un canal. Procopi de Gaza al segle vi parla de Babiló com d'una ciutat destruïda molt de temps abans.
Ibn Hawkal el 917 esmenta Babel o Babilim com un llogaret i diu que ja no es veuen restes de les seves antigues edificacions. Benjamí de Tudela hi va ser al segle xii i confirma que no s'hi trobaven rastres de cap edificació monumental i que només escorpins i serps poblaven les ruïnes.
Era moderna
Les primeres exploracions i excavacions del jaciment
El segle xviii va veure un flux creixent de viatgers a Babiló, incloent Carsten Niebuhr i Pierre-Joseph de Beauchamp, així com mesures de la seva latitud. Les memòries de Beauchamp, publicades en traducció anglesa el 1792, van provocar que la Companyia Britànica de les Índies Orientals dirigís els seus agents a Bagdad i Bàssora per adquirir relíquies mesopotàmiques per enviar-les a Londres.[37]
El primer a realitzar-hi treball científic va ser el britànic Claudius James Rich, que va establir a principis de 1811 el primer treball de cartografia del jaciment, treball pioner en l'exploració científica de Mesopotàmia.[38] Diversos dels seus compatriotes el van seguir fins al lloc, en particular Austen Henry Layard el 1850 i Henry Rawlinson el 1854, dos dels principals descobridors dels llocs dels capitells assiris que hi romangueren poc temps perquè el jaciment de Babiló presentava menys descobriments espectaculars que els del nord de Mesopotàmia, fet que explica que es mantingués al marge de les principals excavacions d'aquest període. El 1852, els francesos van emprendre excavacions al lloc, dirigides per Fulgence Fresnel assistit per Jules Oppert i Félix Thomas.[39] Els minsos descobriments (principalment enterraments), que van fer durant les excavacions realitzades en un context difícil, no van poder ser repatriats a França perquè el comboi fluvial que els transportava (que portava principalment baixos relleus assiris) va ser atacat per tribus hostils al sud de l'Iraq i es va enfonsar el 1855. El lloc de Babiló va ser visitat regularment per excavadores a la segona meitat del segle xix després d'aquests primers llocs. El 1862, el cònsol francès Pacifique-Henri Delaporte va trobar una tomba de l'Imperi Part ricament dotada d'objectes que van ser enviats al Museu del Louvre. Els veïns que fins ara han recollit principalment maons in situ també es van emportar objectes antics que s'hi trobaven per revendre'ls als mercats veïns. Això es va fer paral·lelament a les excavacions, organitzades per equips britànics, sota la direcció d'Hormuzd Rassam a la dècada de 1870, que va aconseguir retornar diversos objectes escollits al Museu Britànic, en particular el cilindre de Cir. Les excavacions britàniques es van reprendre de tant en tant amb un teló de fons d'escàndol relacionat amb sospites de connivència entre excavadors clandestins i Rassam, abans que els alemanys s'interessessin per Babiló a partir de 1897.
Excavacions alemanyes
Va ser l'any 1897 quan Robert Johann Koldewey va arribar a Babiló i va decidir fer-se càrrec de les seves excavacions a una escala sense precedents. L'any següent es va crear la Deutsche Orient-Gesellschaft (DOG, Societat Oriental alemanya) per mobilitzar els fons necessaris per a aquest projecte, alhora que el departament oriental de museus prussians que havia de rebre troballes realitzades durant les excavacions, totes beneficiades del suport de l'emperador Guillem II, que va mostrar un gran interès per l'antiguitat oriental. Les excavacions s'iniciaren el mateix any, i s'allargaren fins a l'any 1917, un projecte excepcional pel que fa a la seva durada per a l'època, sobretot perquè la recerca no s'interrompia ni una sola vegada durant l'any, al contrari de les pràctiques actuals. A causa de l'escala del lloc i dels objectius (redescobriments científics del lloc i neteja i enviament de peces importants a Berlín), Koldewey i els seus ajudants posen en pràctica una forta logística, en particular Walter Andrae.[40]
Diverses obres de construcció van tenir lloc al mateix temps (sovint tres, de vegades cinc), el nombre d'obrers que descarregaven les indicacions explorades va passar ràpidament de 150 a 200 persones, i fins i tot 250 com a màxim. L'equip també pretenia treballar en altres llocs i va explorar Birs Nimrud (Borsippa), Fara (Shuruppak), després Qala'at Shergat (Assur) on Andrae va ser assignat permanentment des del 1903 fins al 1913. Les excavacions a Babiló van permetre descobrir diversos monuments importants i deixar plànols i altres dades d'una qualitat mai vista en la història de l'arqueologia mesopotàmica. El director de les excavacions, arquitecte de formació, tenia un marcat interès per la restitució d'edificis antics, a diferència de molts dels altres arqueòlegs que el van precedir que es van centrar sobretot en les troballes d'objectes sense preocupar-se massa per la conservació d'edificis antics.[40]
El Kasr, el tell dels principals palaus reials, fou el primer explorat, abans del complex de Marduk (explica Amran Ibn Ali i el Sahn). Van continuar sent els projectes principals. També es va explorar el palau de tell Babil, així com els temples del tell d'Ishin Aswad, el «Camí Processional» i el barri residencial de Merkès a partir de 1907. A partir de 1913, Koldewey va publicar els resultats dels descobriments a l'obra Das wiedererstehende Babylon ('La resurrecció de Babiló'), un llibre que va ser objecte de diverses reedicions fins a la seva mort el 1925 i des de llavors s'ha convertit en un clàssic de l'arqueologia mesopotàmica.[41][40]
Finalment, es va poder recollir una documentació impressionant d'alta qualitat en comparació amb altres jaciments de l'època per a l'anàlisi, però l'escala del jaciment fa que només se'n conegui una petita part encara que s'hagin explorat els edificis principals. Al mateix temps, les troballes van ser enviades a Alemanya, tal com estava previst en els objectius de les excavacions, en particular els relleus vidrats de la Porta d'Ixtar i la Via Processional que es van reconstruir al Museu de Pèrgam. Les excavacions van ser menys intenses a partir de l'esclat de la guerra, l'any 1914, que va convocar molts excavadors alemanys i locals a files. Koldewey hi va romandre amb un equip limitat fins al 1917.[40]
Excavacions posteriors a 1945
El posterior treball de l'Institut Arqueològic Alemany va ser realitzat per Heinrich J. Lenzen el 1956 i Hansjörg Schmid el 1962. El treball de Lenzen va tractar principalment del teatre hel·lenístic, i Schmid es va centrar en el zigurat del temple Etemenanki.[42]
El 1974 es va dur a terme un estudi topogràfic del jaciment, seguit el 1977 d'una revisió de la posició estratigràfica dels principals monuments i una reconsideració dels nivells d'aigua antics, pel Centre d'Investigació i Excavacions Arqueològiques de Torí a l'Orient Mitjà i Àsia i l'Institut Italo-iraquià de Ciències Arqueològiques.[43][44] L'objectiu era aclarir les qüestions plantejades pel reexamen de les antigues dades alemanyes. El treball addicional entre 1987 i 1989 es va concentrar a l'àrea que envolta els temples d'Ishara i Ninurta al barri de la ciutat de Shu-Anna de Babiló.[45][46][47]
També es descobreixen edificis al sector d'Ishin Aswad. El 1979 i el 1980, un equip iraquià va escorcollar el temple de Nabu ša harê, on va trobar un gran lot de tauletes.[48] Els llocs de construcció es van interrompre el 1990 per la Guerra del Golf.
Govern iraquià
El lloc de Babiló ha estat un bé cultural per a l'Iraq des de la creació de l'estat iraquià modern el 1921. El lloc va ser protegit i excavat oficialment pel Regne d'Iraq sota l'administració britànica, que més tard es va convertir en el Regne de l'Iraq, i els seus successors: la Federació Àrab, la República iraquiana, l'Iraq baasista (també anomenada oficialment República de l'Iraq) i la República de l'Iraq. Les imatges babilònies apareixen periòdicament a les postals i segells iraquians. A la dècada de 1960, es va construir una rèplica de la Porta d'Ixtar i una reconstrucció del temple de Ninmakh al lloc.[49]
El 14 de febrer de 1978, el govern Baasista de l'Iraq liderat per Saddam Hussein va iniciar el "Projecte de Restauració Arqueològica de Babiló": la reconstrucció de les característiques de l'antiga ciutat sobre les seves ruïnes. Aquestes característiques inclouen el Palau Sud de Nabucodonosor, amb 250 habitacions, cinc patis i un arc d'entrada de 30 metres. El projecte també va reforçar la Via Processional, el Lleó de Babiló i un amfiteatre construït a l'època hel·lenística de la ciutat. El 1982, el govern va encunyar un conjunt de set monedes que mostraven característiques icòniques de Babiló. El setembre de 1987 es va celebrar un Festival Internacional de Babiló, i després anualment fins al 2002 (excepte 1990 i 1991), per mostrar aquesta obra. La proposta de reconstrucció dels Jardins penjants i del gran zigurat no es va dur a terme mai.[50][49][51]
Hussein va instal·lar un retrat d'ell mateix i de Nabucodonosor a l'entrada de les ruïnes i va inscriure el seu nom a molts dels maons, a imitació de Nabucodonosor. Una inscripció freqüent diu: «Això va ser construït per Saddam Hussein, fill de Nabucodonosor, per glorificar l'Iraq». Aquests maons van ser buscats com a articles de col·leccionisme després de la caiguda de Hussein.[52] Projectes similars es van dur a terme a Nínive, Nimrud, Assur i Hatra, per demostrar la magnificència dels assoliments àrabs.[53]
A la dècada de 1980, Saddam Hussein va eliminar completament el poble de Qwaresh, desplaçant els seus residents.[54][55] Més tard va construir un palau modern en aquella zona anomenat Saddam Hill sobre algunes de les antigues ruïnes, a l'estil piramidal d'un zigurat. El 2003, tenia la intenció de construir una línia de telefèric sobre Babiló, però els plans es van aturar per la invasió de l'Iraq de 2003.
Sota l'ocupació estatunidenca i polonesa
Després de la invasió de l'Iraq de 2003, l'àrea al voltant de Babiló va passar sota el control de les tropes dels EUA, abans de ser lliurada a les forces poloneses el setembre de 2003.[56] Les forces dels EUA sota el comandament del general James T. Conway de la I Força Expedicionària de Marines van ser criticades per construir la base militar "Camp Alpha", amb un heliport i altres instal·lacions a les antigues ruïnes de Babiló durant la guerra de l'Iraq. Les forces nord-americanes van ocupar el lloc durant bastant temps i van causar danys irreparables al registre arqueològic. En un informe del departament del Pròxim Orient del Museu Britànic, John Curtis va descriure com parts del jaciment arqueològic van ser anivellats per crear una zona d'aterratge per a helicòpters i aparcaments per a vehicles pesants. Curtis va escriure sobre les forces d'ocupació:
| « | (anglès) They caused substantial damage to the Ishtar Gate, one of the most famous monuments from antiquity [...] US military vehicles crushed 2,600-year-old brick pavements, archaeological fragments were scattered across the site, more than 12 trenches were driven into ancient deposits and military earth-moving projects contaminated the site for future generations of scientists.[57] | Van causar danys substancials a la Porta d'Ixtar, un dels monuments més famosos de l'antiguitat [...] Els vehicles militars estatunidencs van aixafar paviments de maó de 2.600 anys, van escampar fragments arqueològics pel lloc, més de 12 trinxeres van ser introduïdes en dipòsits antics i projectes militars de moviment de terres van contaminar el lloc per a les generacions futures de científics. | » |
Un portaveu de l'exèrcit nord-americà va afirmar que les operacions d'enginyeria es van discutir amb el "cap del museu de Babiló".[58] El cap de la Junta Estatal de Patrimoni i Antiguitats de l'Iraq, Donny George, va dir que "l'embolic trigarà dècades a resoldre's" i va criticar les tropes poloneses per causar «danys terribles» al lloc.[59][60] Polònia va decidir l'any 2004 posar la ciutat sota control de l'Iraq i va encarregar un informe titulat Informe sobre les condicions de preservació del jaciment arqueològic de Babiló, que va presentar en una reunió de l'11 al 13 de desembre de 2004.[50] El 2005, el lloc va ser lliurat al Ministeri de Cultura iraquià.[56]
L'abril de 2006, el coronel John Coleman, antic cap d'estat major de la I Força Expedicionària de la Marina, es va oferir a demanar disculpes pels danys causats pel personal militar sota el seu comandament. No obstant això, també va afirmar que la presència nord-americana havia dissuadit un dany molt més gran per part d'altres saquejadors.[61] Un article publicat l'abril de 2006 afirmava que funcionaris de l'ONU i els líders iraquians tenien plans per restaurar Babiló i convertir-la en un centre cultural.[62][63]
Dos museus i una biblioteca, que contenien rèpliques d'artefactes i mapes i informes locals, van ser atacats i destruïts.[64]
Actualitat
El maig de 2009, el govern provincial de Babil va reobrir el lloc als turistes i més de 35.000 persones el van visitar el 2017.[65] Un oleoducte travessa una muralla exterior de la ciutat.[66][67] El 5 de juliol de 2019, el lloc de Babiló va ser inscrit com a Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO.[68]
Milers de persones resideixen a Babiló dins del perímetre de les antigues muralles exteriors de la ciutat, i les comunitats al seu voltant i al seu voltant s'estan "desenvolupant ràpidament des d'assentaments compactes i densos fins a suburbis extensos malgrat les lleis que restringeixen les construccions".[69][55] Els pobles moderns inclouen Zwair West, Sinjar Village, Qwaresh i Al-Jimjmah, entre els quals els dos primers són els que estan millor econòmicament.[70] La majoria dels residents depenen principalment dels salaris diaris o tenen feines governamentals a Hilla, mentre que pocs conreen dàtils, cítrics, figues, farratge per al bestiar i cultius comercials limitats, tot i que els ingressos només de la terra no són suficients per mantenir una família.[55] Tant musulmans xiïtes com sunnites viuen al poble de Sinjar amb mesquites per a tots dos grups.[55]
La Junta Estatal d'Antiguitats i Patrimoni (SBAH per l'anglès State Board of Antiquities and Heritage) és la principal autoritat responsable de la conservació del jaciment arqueològic. Són assistits per la Policia d'Antiguitat i Patrimoni i hi mantenen una presència permanent. La World Monuments Fund també està implicada en la investigació i la conservació. La seu de la Inspecció Provincial de SBAH es troba dins dels límits de les antigues muralles interiors de la ciutat al costat est i diversos membres del personal i les seves famílies resideixen en habitatges protegits en aquesta zona.
Per la seva importància política i cultural, Babiló va deixar una impressió duradora en la ment de la gent i es va convertir en part integral de la imaginació i els mites de diverses civilitzacions, fins i tot molt després de la seva caiguda. Les històries relatives a aquesta ciutat, difícilment dissociables de la trajectòria del regne del qual va ser la capital, s'han centrat sobretot en la seva condició de ciutat de proporcions gegantines i monuments grandiosos, però també, d'una manera més negativa, en el seu orgull i els seus pecats. Les fonts antigues van aportar la matriu d'aquestes representacions: primer les fonts procedents de la mateixa teologia babilònica, fent d'aquesta ciutat una ciutat santa situada al centre del món, després els escrits d'autors grecs i llatins, que van deixar la imatge d'una ciutat gegantina, i finalment els autors dels textos bíblics, que sobretot la van presentar de manera negativa. És aquesta imatge d'una gran ciutat i símbol del pecat la que es va desenvolupar després del final de la ciutat, especialment en l'època medieval, quan es van fer inaccessibles les fonts més fiables del que realment va ser.
A les civilitzacions antigues
A Mesopotàmia
L'ascens polític de Babiló es va traslladar gradualment al domini de la religió i els mites a l'antiga Mesopotàmia, sens dubte principalment a instigació dels estudiosos dels temples de la ciutat, i primer de tot el d'Esagila. Això va de la mà amb l'afirmació de la preeminència de Marduk com a rei dels déus, que es manifesta en la redacció cap al segle xii de l'Epopeia de la Creació (Enūma eliš).[71] Aquesta història mitològica descriu com Marduk es va convertir en el rei dels déus en ser l'únic capaç de salvar-los de l'amenaça representada per Tiamat, el seu avantpassat comú, que simbolitza el caos.[72] Després de la seva victòria, Marduk crea el Món amb les restes de Tiamat, i al seu centre, a la unió del Cel i la Terra, instal·la els grans déus a Babiló, la seva ciutat que construeixen, començant pel seu gran temple. Aquesta idea segons la qual Babiló estaria al centre del món també es troba en una tauleta que representa un mapa del món babilònic amb la ciutat al centre.[73]
L'estatus mític de Babiló es reflecteix en els diferents textos topogràfics relatius als seus monuments religiosos, ja sigui Tintir que mostra fins a quin punt el seu espai està marcat pel sagrat o la Tauleta d'Esagila que dona les dimensions del zigurat Etemenanki, segons figures simbòliques.[74] Aquesta última representaria el centre del món al lloc on es va crear i on el Cel i la Terra estan connectats (aquest és el significat del seu nom). Aquesta funció de capital del cosmos s'estenia a tota la ciutat, ja que entre els epítets que s'hi aplicaven hi havia un "Enllaç entre el cel i la terra".[75]
Les cròniques històriques escrites sens dubte pel clergat babilònic posen de manifest el vincle entre la importància religiosa de la ciutat i el seu déu i la seva importància política. Reconstrueixen un passat mític situant l'evolució dels esdeveniments sota el prisma de la relació dels grans reis amb Marduk i els seus temples de Babiló: els qui no els respecten són, tard o d'hora, castigats. Aquest pretén ser un missatge per als següents reis, als quals aconsellen tractar bé el déu i el seu gran temple.[76]
Els autors de l'Antiguitat grecoromana
Autors grecs i llatins antics van ser testimonis de la decadència de Babiló,[77] però va conservar el record de la seva grandesa, en donar una imatge molt mitificada que, sens dubte, reflectia malament la realitat a la qual es trobaven els qui realment van visitar la ciutat i podien confrontar-la, i va influir fins i tot en els arqueòlegs contemporanis que sovint es guiaven per aquests textos per dur a terme les seves investigacions (com ho demostra la recerca dels jardins penjants). El primer i més important que n'ha deixat una descripció és Herodot a la primera meitat de segle v,[78] seguit per Ctèsies cap a finals del mateix segle. Descriuen una ciutat gegantina, sens dubte la més gran del món que van conèixer en el seu temps, i evoquen els seus grans monuments, en particular les seves muralles. Ctèsies esmenta la seva altra meravella, els seus jardins penjants, i atribueix la seva fundació a la llegendària reina Semiramis. Aquesta descripció de Babiló com a "megàlòpolis" es troba posteriorment, amb els seus monuments i sobirans llegendaris, de vegades confonent-se amb la història de la seva veïna Assíria, mentre que els autors dels segles del tombant de la nostra era (Estrabó, Flavi Josep, Plini el Vell), mentre informen del seu prestigiós passat, evoquen el fet que la ciutat va caure en ruïnes. A poc a poc, la memòria de Babiló es veu distorsionada, malgrat que certs autors que escriuen en grec o llatí ofereixen informació relativament fiable sobre la seva història i cultura, basant-se en els escrits del sacerdot babilònic Berós, o en fonts locals com en el cas del filòsof Damasci.[79]
La Bíblia hebrea i el Nou Testament cristià
3 Ym arrebatá en esperit al desert; y vegí una dona sentada sobre una bestia vermella, plena de noms de blasfemia, que tenía set caps y deu banyas.
4 Y la dona estava rodejada de púrpura, y d'escarlata, y adornada d'or, y de pedras preciosas, y de perlas, y tenía un vas d'or en sa ma, ple de abominació y de la immundicia de sa fornicació.
5 Y en son front escrit un nom: MISTERI, BABILONIA LA GRAN, LA MARE DE PROSTITUTAS, Y ABOMINACIONS DE LA TERRA.
6 Y vegí aquella dona embriagada de la sanch dels sants y de la sanch dels mártirs de Jesús. Y quant la vegí quedí maravellat de gran admiració.
—Passatge del llibre de l'Apocalipsi, Lo nou testament, Apocalipsi 17.
La Bíblia hebrea, i per tant la seva versió cristiana l'Antic Testament, contenen diversos passatges en què Babiló ocupa un lloc important.[80] La primera és la història de la Torre de Babel, informada al Gènesi, on Babel es refereix a Babiló, i la seva torre deriva clarament del zigurat d'aquesta darrera que podria haver estat testimoni dels descendents jueus dels exiliats a Babiló. Aquesta història evoca com els habitants de la ciutat de Babel a la terra de Xinar, ciutat fundada pel primer rei Nimrod, van aixecar una torre amb l'objectiu d'arribar al cel, però com el «Senyor» els va impedir fer-ho, dispersant-los multiplicant les llengües perquè ja no s'entenguessin, llançant-hi confusió (en hebreu "balal", terme proper a Babel).[81] Babiló també apareix en llibres de la Bíblia més relacionats amb la seva realitat històrica, en particular el Segon llibre dels Reis que relata les victòries del seu rei Nabucodonosor II sobre el Regne de Judà, i el Llibre de Jeremies que té lloc durant els mateixos esdeveniments, evocant l'inici de la deportació a Babiló. D'aquests textos sorgeix una imatge ambigua de Babiló: la de la ciutat odiada, capital del regne dominador i orgullós que va deportar els judeus i els va obligar a les penes de l'exili i la malenconia del país d'origen «a la vora dels rius de Babiló» (Salm 137). Però Babiló i Nabucodonosor també es presenten de vegades com a instruments de la voluntat divina. La imatge negativa d'aquesta ciutat és posteriorment recollida en el Nou Testament dels cristians, en particular per ser assimilada a Roma, un nou poder dominant i perseguidor. A l'Apocalipsi de Joan, la «Gran prostituta» porta el nom de Babiló, i aquesta ciutat s'hi cita repetidament com a símbol del mal i l'engany.
El llibre de Jeremies diu de Babiló que «no serà mai més habitada, no hi viurà ningú per segles i segles», «ningú més no hi viurà ni s’hi refugiarà»[82] i «una terra que no habitarà ningú, que cap home no travessarà.»[83]
La memòria de Babiló després del seu final
El record llunyà d'una gran ciutat
Després de la desaparició de Babiló, la majoria dels relats directes sobre ella es van oblidar en gran part durant l'època medieval, durant la qual la imatge de la ciutat es va distorsionar encara més. Les fonts bíbliques constitueixen aleshores la major part de la documentació bàsica de què disposa la gent d'aquests períodes per apropar-se a l'existència d'aquesta ciutat. Els ocupants dels antics territoris dominats per Babiló, autors de llengües àrab[84][85] i iranià,[86] sobretot geògrafs i historiadors, han conservat la memòria del lloc de les ruïnes de la ciutat, i l'esmenten com la ciutat més antiga de l'Iraq. Les històries que expliquen sobre ella es basen en gran part en la Bíblia o en les tradicions històriques iranianes, sobretot les vinculades als reis Nabucodonosor II (Bukht Naṣ(ṣ)ar) i Alexandre (Iskandar), Babiló només apareix una vegada a l'Alcorà.
En el món medieval europeu, la imatge de Babiló és encara més vaga, es basa només en textos bíblics, i en les representacions manuscrites apareix com una gran ciutat l'arquitectura de la qual segueix les convencions de l'època de l'artista.[87] Amb el redescobriment dels textos d'autors grecs i llatins del segle xv de la nostra època, les representacions poden ser més precises, en particular la inclusió dels Jardins penjants. Considerats aquests una de les Set Meravelles del Món contribueixen a establir la imatge d'esplendor i civilització associada a aquesta gran capital antiga. Però sobretot, hi ha dos aspectes de la ciutat que més interessen als autors del món cristià: el mite de la Torre de Babel i el seu ús com a símbol del Mal.
El mite de la Torre de Babel
L'èxit del mite de la Torre de Babel és un dels vectors essencials de la memòria del passat de Babiló en el món cristià i, en menor mesura, en el món musulmà. Aquest mite es llegeix sobretot amb una llum negativa, la del pecat de l'orgull dels homes colpejats per la sanció divina per haver volgut elevar-se massa. Es va convertir en un tema iconogràfic molt prolífic durant l'època medieva[88] i encara més a l'època moderna entre el segles xvi i xvii.[89] Durant aquest darrer període s'interpreta d'una manera més ambigua segons l'evolució del temps: sempre símbol d'orgull, però també de divisió dels homes en períodes de guerra, especialment religiosos, i d'una manera més positiva d'una humanitat confiada en els seus mitjans. En les representacions, la torre adopta formes molt variades (piramidal, cònica, rampa helicoïdal, base quadrada, etc.), reflectint les tendències arquitectòniques de l'època o la imaginació de l'artista.
Un símbol del Mal
El nom Babiló va agafar progressivament una connotació negativa en el món cristià, per la imatge que van deixar les històries de la derrota i després la deportació dels judeus a Babiló a l'època de Nabucodonosor II. Els textos dels Pares de l'Església testimonien el seu desconeixement de la història d'aquesta ciutat i un canvi cap a la visió fantasiosa negativa d'aquesta, que va romandre ancorada a la tradició cristiana des d'aleshores.[90] Babiló es va convertir en un símbol de pecat i persecució. Roma va ser identificada com una nova Babiló en el moment de les persecucions contra les primeres comunitats cristianes, després també molt més tard quan les primeres reformes, amb Martí Luter al capdavant, van fer de la ciutat del Papa la ciutat del pecat, prenent el topos de la Gran prostituta de l'Apocalipsi.[91] A la iconografia de l'Europa medieval, tant a Occident com a Orient a Bizanci i a Rússia, la imatge de Babiló com a ciutat del Mal està molt estesa, especialment associada amb una serp que simbolitza el pecat.[92] El seu destí està marcat per un final desastrós, el de la seva caiguda i abandonament.
Aquesta imatge negativa del terme Babiló ha perdurat al llarg del temps. Així, diversos moviments messiànics i mil·lenaris dels actuals Estats Units encara utilitzen la metàfora babilònica per qualificar l'origen del que s'experimenta com a persecució, i Nova York de vegades es coneix com una «Babiló moderna».[93] També trobem aquest ús del nom de l'antiga ciutat per condemnar l'opressió i la corrupció en discursos del moviment Rastafari i de diferents estils musicals (reggae, rap).[94]
Babiló a la cultura dels segles xix i
A partir del segle xviii, certs autors crítics amb les autoritats religioses matisen la imatge negativa de Babiló, per exemple Voltaire que es refereix a aquesta ciutat en diversos dels seus escrits.[95] Podem citar per exemple el seu conte filosòfic la Princesse de Babylone. A principis del segle xix, el Romanticisme i sobretot l'Orientalisme van provocar un nou interès pel passat antic de l'"Orient", moviment que va acompanyar les primeres excavacions del jaciments antics del Pròxim Orient (que no afecten a Babiló), i aclarint progressivament el coneixement que, però, encara roman fortament marcat per l'herència grega, romana i bíblica.[96]
Babiló apareix en obres notables d'aquest període, com la pintura La mort de Sardanàpal d'Eugène Delacroix (1827) i l'òpera Nabucco de Giuseppe Verdi (1842). A partir de la segona meitat del segle xix es poden tenir en compte els descobriments arqueològics, també les representacions artístiques de l'antiga Mesopotàmia s'acosten a la seva aparença antiga: primer en les pintures com The Babylonian Marriage Market del pintor orientalista Edwin Long (1875), i més tard a la pel·lícula muda Intolerance: Love's Struggle Throughout the Ages de David Wark Griffith, feta el 1916.[97]
Des d'aleshores, Babiló ha aparegut en diferents formes d'expressió artística (literatura, arts plàstiques, cinema, videojocs, etc.) més aviat inspirades en les antigues tradicions externes i la seva posteritat, alhora que poden recollir les troballes de la recerca arqueològica i assiriològica. Babiló resta en les representacions modernes sobretot com una idea, la d'una ciutat mítica, en gran part desconnectada del seu lloc d'origen, la ciutat que existia a l'Antiguitat, generalment "fusionada" amb la Babel bíblica i la seva torre i sovint utilitzada per simbolitzar la decadència i l'opressió.[98][99]
Wikiwand in your browser!
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
