Campanya d'Itàlia (1796-1797)
From Wikipedia, the free encyclopedia
La primera campanya d'Itàlia és una campanya militar duta a terme pel general francès Napoleó Bonaparte al nord d'Itàlia i al territori d'Àustria del 24 de març de 1796 la 7 d' abril de 1797. Durant un any, es va oposar principalment a l'exèrcit d'Itàlia de la República francesa a les forces de l'Imperi d'Àustria i al Regne de Sardenya. Amb la guerra del Rosselló, el setge de Toló i les accions a Còrsega, forma part del teatre meridional de la guerra de la Primera Coalició.
les Guerres Napoleòniques (Primera Coalició) | |||
---|---|---|---|
Campanyes d'Itàlia de 1796 i 1797 | |||
Tipus | campanya militar | ||
Data | 24 de març de 1796 - 7 d' abril de 1797 | ||
Resultat | Victòria francesa Dissolució de la Primera Coalició Tractat de Campo Fornio | ||
Bàndols | |||
| |||
Comandants | |||
| |||
Forces | |||
|
La primera campanya italiana va portar a la conclusió del conflicte iniciat el 1792, donant una gran importància al front italià, que fins llavors havia estat secundari. Començat amb el moviment francès sobre Voltri el 24 de març de 1796, posa a l'exèrcit italià de Niça als Alps Marítims a Leoben, a l'arxiducat d'Àustria, a només 120 quilòmetres de Viena, on els austríacs signen un armistici el 7 d' abril de 1797. La República obligà successivament a retirar-se de la coalició cadascun dels bel·ligerants, primer els sards (armistici de Cherasco,28 d' abril de 1796) després els austríacs (Tractat de Leoben,17 d' abril de 1797), deixant només a Anglaterra que no havia participat activament a la campanya. El 18 d' octubre de 1797, el tractat de Campo Formio signat pel general Bonaparte consagrà la pau entre França i Àustria i dissolgué la Primera Coalició.
La primera campanya d'Itàlia trasvalsà l'ordre geopolític de la península italiana de manera duradora. S'implanta allà durant gairebé dues dècades la influència francesa, que milloraria en diversos graus fins al 1815. En el camí, l'exèrcit d'Itàlia es trobà al davant tots els estats italians, en general aclaparadorament hostils a la Revolució, la guerra oberta declarada pel Regne de Sardenya a la neutralitat ambigu, que va demostrar la Toscana. Els Estats Pontificis signaren el 19 de febrer de 1797 la pau de Tolentino, que finalment cedia a França Avinyó i el Comtat Venaissí. Dues noves entitats polítiques apareixen, la República Cispadana i la República Transpadana, que es fonen en la República Cisalpina, es van convertir en la República d'Itàlia en 1802 i el Regne d'Itàlia en 1805 per formar la base de la influència republicana i imperial a la península. Finalment, la mil·lenària República de Venècia desaparegué al final de les operacions, sent annexionada a l'Imperi austríac.
El 1795 (any IV), el Directori va decidir que els exèrcits del general Jourdan i Moreau anirien a lluitar contra els austríacs al Main i al Danubi, mentre que Napoleó Bonaparte, nomenat comandant en cap de l'exèrcit d'Itàlia el 2 de març de 1796 (12 ventôse Any IV), atacaria els austro-sards a la vall del Po. L'exèrcit d'Itàli, mal equipat i mal alimentat, tenia la missió a superar les forces austríaques a Llombardia i la "influència" o "rescat" dels estats italians, en particular la República de Gènova, per a grans subsidis la intenció de fer front a la crisi dels assignats.[1]
L'exèrcit italià, dirigit pel general Bonaparte, va derrotar successivament a set exèrcits sards i austríacs. De 1796 a 1797, conquerí Itàlia i l'Imperi austríac hagué d'abandonar no només Itàlia, sinó també el marge esquerre del Rin, on els austríacs són, no obstant això, guanyaven. Les victòries de Bonaparte van empènyer al Regne de Sardenya, després a Àustria, a retirar-se de la Primera Coalició, la qual cosa es va dissoldre.
Es denomina la Primera campanya d'Itàlia per distingir-la de la Segona campanya d'Itàlia, realitzada dos anys més tard també per Napoleó Bonaparte convertit en Primer cònsol.