Circulació de retorn meridional de l'Atlàntic
component zonalment integrat de corrents superficials i profunds a l'Oceà Atlàntic / From Wikipedia, the free encyclopedia
La circulació de retorn meridional de l'Atlàntic (en anglès, Atlantic meridional overturning circulation; AMOC) és un sistema de corrents superficials i profunds a l'oceà Atlàntic que són impulsats tant per canvis en el clima atmosfèric com per canvis termohalins de temperatura i salinitat. Aquests corrents constitueixen col·lectivament la meitat de la circulació termohalina global que engloba el flux dels principals corrents oceànics. L'altra meitat és la circulació de retorn de l'oceà Austral (Southern Ocean overturning circulation, SMOC), i tots dos tenen un paper molt important en el sistema climàtic.[1]
- Mapa topogràfic dels mars nòrdics i de les conques subpolars amb corrents superficials (corbes contínues) i corrents profundes (corbes discontinues) que formen una porció de la circulació de de retorn meridional de l'Altàntic (AMOC). Els colors de les corbes indiquen temperatures aproximades
- Un resum del recorregut de la circulació termohalina. Els camins blaus representen corrents d'aigües profundes, mentre que els camins vermells representen corrents superficials
L'AMOC es caracteritza per un flux cap al nord d'aigua càlida i salada a les capes superiors de l'Atlàntic, i un flux cap al sud d'aigües més fredes i profundes. Aquestes «extremitats» estan enllaçades per regions de retorn als mars Nòrdic i Labrador i l'oceà Austral, tot i que es discuteix l'abast del retorn al mar de Labrador.[2][3]
El canvi climàtic té el potencial de debilitar l'AMOC a través de l'augment del contingut de calor de l'oceà i dels fluxos elevats d'aigua dolça de les capes de gel que es fonen. Les reconstruccions oceanogràfiques en general suggereixen que l'AMOC ja és més feble que abans de la Revolució Industrial,[4][5][6] tot i que hi ha un fort debat sobre el paper del canvi climàtic antropogènic vers la variabilitat a escala centenària i mil·lenària de la circulació.[7][8] Els models climàtics projecten constantment que l'AMOC s'afebliria encara més al llarg del segle xxi,[9] la qual cosa afectaria la temperatura mitjana a zones com Escandinàvia i Gran Bretanya, escalfats pel corrent de l’Atlàntic Nord,[10] així com acceleraria l'augment del nivell del mar a Amèrica del Nord i reduiria la producció primària a l'Atlàntic Nord.[11]
Un debilitament greu de l'AMOC pot provocar un col·lapse total de la circulació, que no seria fàcilment reversible i, per tant, constituiria un dels punts d'inflexió del sistema climàtic.[12] Una aturada tindria impactes molt més grans que una desacceleració tant en els ecosistemes marins com en alguns terrestres; reduiria la temperatura mitjana i les precipitacions a Europa, reduiria la producció agrícola de la regió,[13] i podria tenir un efecte substancial en els esdeveniments meteorològics extrems.[14] Els models del sistema Terra utilitzats en el projecte d'intercomparació de models acoblats indiquen que l'aturada només és probable després que es mantinguin nivells elevats d'escalfament molt després del 2100,[15][16][17] però alguns investigadors els han criticat pel que consideraven una estabilitat excessiva,[18] i una sèrie d'estudis de complexitat més baixa argumenten que un col·lapse pot ocórrer molt abans.[19][20] Una d'aquestes projeccions de menor complexitat suggereix que el col·lapse de l'AMOC podria ocórrer al voltant del 2057,[21] però molts científics són escèptics de l'afirmació.[22] D'altra banda, la investigació paleoceanogràfica suggereix que l'AMOC pot ser encara més estable del que prediuen la majoria de models.[23][24] En canvi, algunes investigacions suggereixen que la circulació de retorn de l'oceà Austral (SMOC) que tradicionalment es passa per alt pot ser més propensa a col·lapsar-se.[25][26]