Codi de Consum de Catalunya
From Wikipedia, the free encyclopedia
La Llei 22/2010, del 20 de juliol, del Codi de consum de Catalunya és una llei aprovada pel Parlament de Catalunya el 30 de juny de 2010, i entrada en vigor el 23 d'agost del mateix any, sobre els drets i deures d'empreses i consumidors amb activitat a Catalunya.[1] La llei fou subjecte de revisió i modificació per part Tribunal Constitucional, després de la interposició de dos recursos d'inconstitucionalitat, un del Partit Popular i un altre del Defensor del Poble espanyol.[2]
Tipus | llei de Catalunya | ||
---|---|---|---|
Estat | Espanya | ||
Jurisdicció | Catalunya | ||
La normativa present derogà la Llei 3/1993, de 5 de març, de l'Estatut del consumidor. La Plataforma per la Llengua i el Consell de Persones Consumidores de Catalunya (CPCC), òrgan adscrit a l'Agència Catalana del Consum (ACC), valoraren positivament l'aprovació del nou codi.[3][4]
Algunes mesures de la nova normativa són:[1]
- Les empreses de subministraments, transports, comunicacions i altres serveis bàsics han de tenir una adreça física a Catalunya per poder adreçar-hi queixes o reclamacions.
- Els telèfons d'incidències i reclamacions de serveis bàsics han de ser gratuïts.
- La garantia mínima de tots els serveis ha de ser de sis mesos.
- Les empreses han de garantir el retorn de les quantitats cobrades anticipadament.
- Les resolucions sancionadores podran incorporar el retorn dels imports cobrats indegudament i la indemnització pels danys i perjudicis provats.
- El contracte d'un consumidor amb un intermediari, equival a un negoci fet directament amb el prestador del servei.
- Els tiquets i comprovants de compra no es poden esborrar i han de durar el mateix que la vida útil del producte, atès que són l'element clau en cas de reclamació.
- El dret a una informació clara i precisa, especialment en els serveis bàsics, queda ampliat.
- L'adhesió d'empreses privades a l'arbitratge de consum es té en compte per la concessió de subvencions i ajuts públics.
- Actuacions de difusió, síntesi dels drets de les persones consumidores, síntesi pel que fa a les obligacions de les empreses i preguntes freqüents.
- Tota informació necessària per al consum, ús i maneig dels productes comercialitzats han d'estar, com a mínim, etiquetats en català.[3]