Cristianització d'Escandinàvia
From Wikipedia, the free encyclopedia
El procés de cristianització d'Escandinàvia va tenir lloc entre els segles viii i xiii, quan els regnes escandinaus: Dinamarca, Noruega i Suècia, varen establir llurs pròpies arxidiòcesis, que depenien directament del Papa, el 1103, 1154 i el 1164 respectivament. La conversió al cristianisme dels escandinaus va requerir més temps, ja que afegia esforços addicionals per establir esglésies. El poble lapó va mantenir-se fora d'aquest procés fins al segle xviii.
De fet, tot i que els escandinaus ja eren nominalment cristians, fou precís un temps considerablement més llarg perquè les creences cristianes reals s'instal·lessin entre la població. Les antigues tradicions indígenes que havien proporcionat seguretat i estructurat la societat des de feia segles foren desafiades per ideals que no els eren familiars, com el pecat original, l'Encarnació i la Santíssima Trinitat. Excavacions arqueològiques a llocs de sepulcres a l'illa de Lovön, prop de l'actual Estocolm, mostraren que la cristianització real de la població fou lenta i va durar entre 150 i 200 anys, en una zona central de Suècia. Tot d'inscripcions rúniques del segle xiii a Bergen (Noruega) mostren poca influència cristiana, i una d'elles implora a una Valquíria.
La pervivència en el folklore escandinau de molts elements de l'antiga fe fins temps moderns poden ser un signe de la lentitud del procés de cristianització. Encara més, durant l'alta edat mitjana, el papat no s'havia manifestat encara com l'autoritat central catòlica, i això va permetre el desenvolupament de variants regionals del cristianisme. Per als estudiosos, la imatge d'un Crist victoriós en l'art germànic de l'alta edat mitjana ha suggerit que els missioners cristians varen presentar Jesús com una figura de força i sort, i que possiblement el Llibre de la Revelació, en què es presenta Crist com vencedor davant de Satan, jugués un paper central en l'expansió del Cristianisme entre els vikings.