Difusió d'innovacions
From Wikipedia, the free encyclopedia
La difusió d'innovacions és una teoria sociològica que intenta explicar com, per què i a quina velocitat es mouen les noves idees (i tecnologies) per les diferents cultures. El concepte, el planteja per primera volta el sociòleg francés Gabriel Tarde (1890) i els antropòlegs Friedrich Ratzel i Leo Frobenius.[1] Aquesta idea, aplicada inicialment a l'epidemiologia en termes d'influència interna, la formulà H. Earl Pemberton.[2] S'entén com una explicació sobre com una innovació es comunica per certs canals, al llarg del temps, entre els membres d'un sistema social, i com aquesta "nova idea" s'accepta i divulga entre els seus membres de la xarxa social. La teoria es feu molt popular gràcies al text d'Everett Rogers Diffusion of Innovations (1962). És un tipus especial de comunicació en què els missatges corresponen a noves idees, es va aplicar multitudinàriament en l'àrea del màrqueting.