Socràtic menor
From Wikipedia, the free encyclopedia
Els socràtics menors és una classificació històrica i artificiosa que inclou aquells deixebles directes de Sòcrates que van estar presents en la seva mort (excepte Aristip, qui no va ser-hi present), i van intentar seguir les seves dues premisses metodològiques: la maièutica i la ironia. Dels socràtics menors, destaca Antístenes d'Atenes, que està en l'origen del cinisme; Euclides de Mègara, per ser iniciador de l'escola megàrica; i Aristip de Cirene, en l'origen dels cirenaics. Les anomenades escoles socràtiques menors són les escoles de pensament filosòfic fundades per aquests filòsofs socràtics, seguint els seus ensenyaments. Plató, encara que en els seus primers diàlegs es mostri manifestament socràtic, s'exclou d'aquesta classificació, definit-se la seva escola l'Acadèmia com a escola socràtica major. Tampoc no s'hi inclou Xenofont.[1]
Actualment, distingim entre els "grans socràtics", que es considera que són Plató, en el seu estil Xenofont i en certa manera Aristòtil; i els "socràtics menors", amb Antístenes, Aristip, Euclides i d'altres, incloent-hi els relacionats amb l'escola megàrica, com per exemple Fedó. Aquests darrers eren els considerats pels contemporanis els autèntics continuadors de Sòcrates, mentre que Plató era vist, per exemple per Aristòtil, com una barreja de socratista i pitagòric.