Feudalisme a Catalunya
From Wikipedia, the free encyclopedia
El feudalisme a Catalunya es desenvolupà al llarg del període carolingi a causa del creixement econòmic i demogràfic que de manera lenta però progressiva va capgirant les relacions de força al si de la societat.
Tipus | aspecte en una regió específica | ||
---|---|---|---|
Part de | història de Catalunya i feudalism in Spain (en) | ||
Període | feudalisme | ||
A mitjans del segle xi es va completar la rompuda de les terres interiors de la Catalunya Vella i s'inicià una pressió sobre la frontera que no va culminar fins al segle xii amb la conquesta de la Catalunya Nova. La lentitud del moviment colonitzador de la frontera repercutí sobre la condició de la pagesia catalana que, mancada de terres suficients, es va afeblir i fou víctima fàcil de l'opressió exercida pels poderosos, les nobleses laica i eclesiàstica.
Aquest procés de senyorialització i feudalització va anar estretament lligat a la minva de l'autoritat central durant la primera meitat del segle xi, i explica que, en el marc dels castells, els veguers, independitzats del comte, fessin ús i abús de la seva autoritat de manera arbitrària.
Els trasbalsos dels anys 1040 a 1060[1] són un episodi d'un moviment que va esclatar a tot l'Occident europeu, encapçalat per l'aristocràcia, que no dubtà a apoderar-se directament dels òrgans de poder. És el període conegut com la revolució feudal que va tenir com a desenllaç l'emergència d'una multitud de petites senyories locals, hereves dels principats territorials d'època carolíngia.
Com que l'autoritat pública més forta a Catalunya al final del segle x era la dels comtes de Barcelona, que posseïen els comtats de Barcelona, Girona i Osona, el futur polític del país va dependre en gran part de la capacitat de resistència que aquests comtes van tenir enfront dels feudals.