Segona Guerra Mundial
conflicte bèl·lic global que tingué lloc entre els anys 1939 i 1945 / From Wikipedia, the free encyclopedia
La Segona Guerra Mundial va ser un conflicte bèl·lic que va implicar la majoria de les nacions del món, incloent-hi totes les grans potències,[1] organitzades en dues aliances militars: els aliats i les potències de l'Eix. La guerra va implicar uns 100 milions de militars i fou causa de la mort d'entre 50 a 60 milions de persones,[2] la major part civils, el 3% de la població mundial de l'època; esdevingué així el conflicte més mortífer de la història humana[3] i el primer (i per ara únic) en què es van usar armes nuclears.
Va ser el conflicte armat més gran de la història i s'estima que va tenir un cost, en diners i en recursos, major que totes les altres guerres juntes.[4][5] Posteriorment al conflicte es van formar les Nacions Unides per prevenir altres conflictes com aquest. La Unió Soviètica i els Estats Units van sortir de la guerra com les grans superpotències del món, la qual cosa va provocar la guerra freda, que va durar 45 anys.
Prop de la meitat de les víctimes de la guerra foren ciutadans de la Unió Soviètica, el país que va patir la principal agressió de l'Alemanya nazi, que també dugué a terme la persecució i extermini de minories europees com la jueva, que fou víctima d'un holocaust de prop de 6 milions de morts.
Tot i que l'Imperi del Japó ocupava part de la Xina des de 1931[6] i que des del 7 de juliol de 1937 hi havia una guerra declarada entre els dos països,[7][8] generalment es considera que el conflicte va començar l'1 de setembre de 1939 amb la invasió alemanya de Polònia i les declaracions subsegüents de guerra del Regne Unit, França, i els dominis britànics a Alemanya.[9][10] La primavera de 1940, Alemanya va envair Noruega, Dinamarca, els Països Baixos, Bèlgica, Luxemburg i França, a la qual també va atacar més tard Itàlia, aliada del Tercer Reich. Tot i que els exèrcits francès i britànic van ser derrotats ràpidament i que la Gran Bretanya va ser bombardejada contínuament per la Luftwaffe alemanya, les illes britàniques mai no van ser ocupades. A la tardor del mateix any, la guerra es va estendre a l'Àfrica del Nord i, el juny de 1941, Alemanya va envair la Unió Soviètica, amb qui fins llavors havia mantingut un pacte de no-agressió, sense aconseguir la victòria. Aquesta ofensiva resultaria clau en la derrota dels alemanys i els seus aliats.
El desembre de 1941, el Japó va atacar els Estats Units i la guerra es va estendre també a l'Àsia i al Pacífic. A partir de 1942, els aliats van començar a guanyar batalles i a fer retrocedir els exèrcits de l'Eix. Finalment, Itàlia es va rendir el setembre de 1943 i Alemanya, atacada des de l'est per la Unió Soviètica i per la resta dels aliats des de l'oest, es va rendir el 8 de maig de 1945. El Japó es va rendir el 15 d'agost del mateix any, pocs dies després que els EUA llancessin dues bombes atòmiques sobre ciutats japoneses (bombardejos atòmics d'Hiroshima i Nagasaki), encara que la rendició oficial del Japó no va arribar fins al 2 de setembre. El tractat de pau amb el Japó no s'arribaria a signar fins al 1951.[11]
Durant la guerra es van produir un gran nombre d'atrocitats contra la població civil: confinament en camps de concentració i extermini sistemàtic de jueus i altres grups ètnics a Alemanya,[12] massacres de milions de xinesos i coreans per part del Japó,[13][14] depuracions internes a la Unió Soviètica, bombardeig sistemàtic de la població civil europea tant per part dels aliats com de les forces de l'Eix i llançament de bombes atòmiques a les ciutats japoneses d'Hiroshima i Nagasaki per part dels nord-americans. Després de la guerra, diversos dirigents alemanys i japonesos van ser jutjats per crims contra la humanitat en els judicis de Nuremberg.[15]
La guerra va provocar la modificació de fronteres i la creació de nous estats. Algunes antigues colònies de països europeus van aconseguir la independència. Hi va haver un desplaçament del poder dels països de l'Europa occidental a les dues noves superpotències, els Estats Units i la Unió Soviètica, cosa que va significar l'inici de la guerra freda. A les zones d'Europa ocupades pels soviètics es van establir règims comunistes poc després de la fi de la guerra. A la Xina, la retirada del Japó va catalitzar la revolució comunista; d'altra banda, l'ocupació militar nord-americana al Japó va conduir a la democratització del país.
Els estats que van participar en la Segona Guerra Mundial estaven alineats en un dels dos bàndols: els aliats i les potències de l'Eix.
Els estats aliats
Inicialment, els principals països aliats eren: Gran Bretanya, França (França Lliure a partir del juny de 1940), Polònia, Canadà, Sud-àfrica, Austràlia i Nova Zelanda. Un cas especial és la Xina, que estava en guerra amb el Japó des de 1937. Com a conseqüència de la invasió alemanya, l'abril de 1940 s'hi va afegir Noruega, el maig, els Països Baixos i Bèlgica, i Grècia, que havia estat atacada per Itàlia, l'octubre de 1940. La Unió Soviètica tenia un pacte de no-agressió amb Alemanya des de l'agost de 1939, però la invasió alemanya, el juny de 1941, va fer que entrés en guerra i sostingués el gruix de l'esforç de guerra contra Alemanya, amb la majoria de morts, i el seu paper decisiu fos el que decantés el balanç militar que marcà la derrota del nazisme a Europa. El desembre de 1941 l'atac japonès a Pearl Harbor[16] va fer que els Estats Units d'Amèrica entressin en la guerra en el bàndol aliat.
A mesura que el conflicte es decantava en contra d'Alemanya, el nombre d'estats en el bàndol aliat va anar augmentant. Prop del final de la guerra, els aliats van posar com a condició per entrar a les Nacions Unides que els països declaressin la guerra a Alemanya i al Japó. Això va fer que el nombre d'estats aliats augmentés molt, encara que la majoria d'aquests mancaven de rellevància militar i estratègica i no van tenir cap paper actiu en la guerra.
Les potències de l'Eix
Les potències de l'Eix eren: Alemanya, Itàlia i l'Imperi del Japó. Després de la victòria alemanya sobre França el juny de 1940, part del govern francès va decidir col·laborar amb els nazis, era la França de Vichy. Seguidament, els països de l'est d'Europa es van veure pressionats per Hitler perquè s'unissin a l'Eix. Romania ho va fer el juliol de 1940, Hongria, el novembre següent i Bulgària, el març de 1941. Iugoslàvia s'hi va unir a contracor el 25 de març de 1941, però dos dies després hi va haver un cop d'estat anti-Eix que va desencadenar l'ocupació alemanya del país. Un altre cas especial és Finlàndia, que va declarar la guerra a l'URSS però no a cap altre estat, i durant un temps se la va considerar com a aliat de l'Eix, per la complicitat del seu govern amb l'Alemanya nazi.
No tots els països del món es van implicar en la guerra. Alguns estats, com Irlanda, Portugal, Suïssa i Suècia, van aconseguir mantenir-se neutrals durant tot el conflicte. L'estat espanyol també es va declarar neutral[17] però, després de les victòries contundents nazis de 1939 i 1940, quan la victòria alemanya semblava possible, va canviar el seu estat a "no bel·ligerant", donant suport polític i econòmic a les potències de l'Eix i enviant la Divisió Blava[18] que es va integrar en la Wehrmacht.[19] Tot i això, Adolf Hitler mai no va poder convèncer Franco perquè entrés en el conflicte. El 1943, quan Alemanya va començar a acumular derrotes, l'estat espanyol va tornar a declarar-se neutral.
Després de la Primera Guerra Mundial, els estats vencedors van imposar greus sancions econòmiques i polítiques als països derrotats. Entre aquests últims hi havia Alemanya que, a més de perdre gran part del seu territori, va patir una gravíssima crisi econòmica que va fer que la inflació es disparés fins a quedar totalment fora de control. Per a molta gent, la derrota, les sancions i la crisi van ser com una gran humiliació per al seu país, que pocs anys abans havia estat el poderós Imperi alemany. Això va portar molta gent a les files dels partits radicals, que donaven la culpa de tots els seus mals a grups minoritaris com els comunistes i els jueus. Van aparèixer grups feixistes i nacionalistes com a resposta als moviments revolucionaris que començaren a estendre's per Europa i que van prendre breument el poder a Budapest i a Baviera.[20] Entre aquests grups hi havia el Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys (NSDAP), més coneguts pel nom de «nazis», liderats per Adolf Hitler. Durant la segona meitat dels anys 20 aquest grup va créixer de forma espectacular tant en popularitat com en nombre de militants. També van anar guanyant escons al Parlament Alemany fins que el 30 de gener de 1933 Hitler va assumir el càrrec de canceller d'Alemanya.
Hitler presidí un govern de concentració nacional, tal com havia desitjat la dreta alemanya, per bé que no esperaven que l'instrument que havia de ser el NSDAP es convertís en el subjecte de poder. Al gabinet del nou govern, solament Hermann Göring i Wilhelm Frick eren ministres del NSDAP. Això no obstant, el poder que gaudia el partit nazi era molt gran al carrer. Per consegüent, ni Hindenburg ni els socis de govern pogueren aturar la destrucció del marc institucional i democràtic de la República. D'altra banda, els partits de dretes ho veien com la consumació de la dictadura –en aquest cas civil– que tant havien desitjat; no podien preveure la nazificació i el règim totalitari que s'estava dibuixant. El tret de sortida per a la retallada de drets i llibertats fou l'incendi del Reichstag, les causes del qual encara no s'han establert. Aquest incendi fou aprofitat per "desemmascarar" un cop d'estat del KPD, per la qual cosa fou il·legalitzat amb el Decret de l'Incendi del Reichstag de 1933, amb el qual se suprimien els drets civils. Els dirigents comunistes començaren a ser internats en camps de concentració,[21] com Dachau, el primer que s'obrí, a prop de Múnic.
Lentament, Hitler i els nazis anaren il·legalitzant la resta de formacions polítiques, àdhuc les de la dreta. A la fi, solament el NSDAP i les seves organitzacions romangueren legals en el nou sistema. Hindenburg anà signant totes les lleis i decrets que destruïen la vella república i forjaren la dictadura nazi, com la Llei de Capacitació, que permetia al govern l'aprovació de lleis sense la participació del parlament. A l'abril de 1933 signà la llei per a la restauració del servei civil professional, que excloïa els jueus de tot càrrec de l'administració de l'estat. Igualment, Hindenburg no protestà per la purga feta dins el NSDAP el juny de 1934 contra els sectors d'esquerres del partit, com les Sturmabteilung d'Ernst Röhm o la facció de Gregor Strasser, molts dels quals van morir en la Nit dels ganivets llargs. Entre el 1933 i el 1939, la política de Hitler va estar centrada en:
- Enduriment extrem de les lleis contra els jueus.
- Rearmament i modernització de l'exèrcit alemany.[22]
- Reunificació de l'Imperi alemany (Tercer Reich).
Per aconseguir aquest tercer objectiu Hitler va utilitzar una eficaç combinació d'oratòria i intimidació que va aconseguir:
- La militarització de Renània (març de 1936).
- L'annexió d'Àustria (Anschluss) (març de 1938).
- L'ocupació dels Sudets (octubre de 1938).
- Repartiment i ocupació de Txecoslovàquia (març de 1939).
- Ocupació de la ciutat de Memel (març de 1939).
I tot això sense ni una protesta de França i Gran Bretanya, i fins i tot a vegades (annexió dels Sudets) amb el seu exprés vistiplau, i Adolf Hitler reclamava a Polònia l'ocupació de la ciutat lliure de Danzig i un corredor de terra entre Alemanya i la Prússia oriental. Polònia s'hi va negar repetides vegades en part per por a la reacció soviètica i en part perquè pensava que això només encoratjaria Hitler a fer altres demandes. El 23 d'agost de 1939, Alemanya i l'URSS signaren el pacte Mólotov-Ribbentrop[23] que, a més de ser un tractat de no-agressió entre els dos estats, tenia unes clàusules secretes entre les quals s'acordava el repartiment de l'est europeu entre dues zones d'influència, una per cada una de les dues potències. Adolf Hitler, en virtut d'aquest acord, va decidir envair Polònia, convençut que ni França ni Gran Bretanya reaccionarien, pels seus èxits anteriors. Per part soviètica, malgrat ser conscients de la inevitable agressió de l'Alemanya nazi, el pacte donà temps a organitzar la defensa, traslladar la indústria a la part oriental del país i preparar-se per a una resistència que acabaria sent clau en la derrota de Hitler.
Comunisme i el Kuomintang a la Xina
El 1911 es va produir una rebel·lió a Pequín al capdavant de la qual estava el Kuomintang[24] de Sun Yat-sen, que va proclamar la república aprofitant la mort de l'emperadriu. Aquesta república, però, va viure un breu període, ja que va ser substituïda per una dictadura militar centralitzada que estava en mans de Yuan Shikai. A la mort del dictador, el 1916, la Xina es va fragmentar en dominis de senyors de la guerra que rivalitzaren entre si. Aquest fet coincideix amb la Primera Guerra Mundial, en què la Xina passarà per una època de gran inestabilitat i d'expansió del nacionalisme.
El 1923 el Kuomintang, aliat amb el Partit Comunista Xinès,[25] durà a terme un procés de creació d'un nou estat xinés i proclamarà la República amb la intenció d'unificar el país. El Kuomintang tenia com a objectiu acabar amb l'hegemonia dels senyors de la guerra i, per aconseguir-ho, es va aliar amb la burgesia i amb la classe obrera per tal de dur a terme la industrialització del país i una reforma social. El Partit Comunista Xinès, per la seva banda, defensava l'emancipació de la Xina com a colònia occidental mitjançant propaganda antiimperialista.
A la mort de Sun Yat Sen (1925) el Kuomintang escull com a successor Chiang Kai-shek, que imposarà un retorn als plantejaments ideològics xinesos neoconfucionistes. En aquest context, el 1927, el dirigent xinès du a terme un extermini de comunistes a Shanghai, trencant l'aliança amb els republicans per tal d'acostar-se als Estats Units. Enfront d'aquesta situació, els líders comunistes s'hagueren de refugiar a la Xina oriental, on proclamaren la República de Ruijin el 1931 sota el comandament de Mao Zedong.
Dos anys després de la creació de la República de Ruijin, aquesta és atacada pel Kuomintang, fet que obliga els comunistes a refugiar-se cap a l'interior de la Xina en la Llarga Marxa, permetent que el 1936 es reorganitzaren sota el lideratge de Mao Zedong.
Amb el suport dels Estats Units, el 1937, el Kuomintang proclama la República de Naikin, que té com a objectiu competir amb el Japó a escala econòmica, fet que es veurà frenat davant l'esclat de la Segona Guerra Mundial i la invasió de la Xina per part dels nipons. Enfront d'aquesta situació el Kuomintang va cercar el suport dels comunistes, creant una aliança inestable. Aquesta aliança va perdurar únicament durant el període d'invasió dels japonesos, i un cop acabada la Segona Guerra Mundial, el 1945, esclata la Guerra Civil xinesa.
Militarisme japonès
L'Imperi del Japó va posar en pràctica durant els darrers anys del segle xix i principis del segle xx una política expansionista, que es va veure accentuada com a resposta a la crisi econòmica de la dècada dels 1930 i per tal d'abastir-se de matèries primeres i de tenir un mercat ampli per a les exportacions. Es va donar un procés de modernització que va portar el país a ser la major potència industrial de l'Extrem Orient però, alhora, va haver-hi discordances entre els costums i aquesta modernitat.
Per dur a terme aquesta política expansionista trobem un fort sistema militar i el desenvolupament d'una gran indústria armamentística, que apropà l'imperi a l'Alemanya de Hitler i reforçà el compromís en el pacte Anti-Komintern contra l'amenaça de la III Internacional.
Entre 1904 i 1905 es va lliurar la guerra russo-japonesa,[26] que va guanyar el Japó, mostrant així el poder imperial a l'exterior. I el 1910 van ocupar Corea, que passà a ser una colònia.
Seguint la línia expansionista, els líders militars ocuparen el 1931 la Manxúria interior, a la Xina; crearen l'estat satèl·lit de Manxukuo,[27] el 1932. Aquesta conquesta va portar el Japó a ser expulsat de la Societat de Nacions l'any següent. El 1937 es va donar la Segona Guerra sinojaponesa, en la qual el Japó ocupà el nord de la Xina aprofitant la feblesa política per la Guerra Civil xinesa (1927-1950).
Des de l'any 1934 el Japó va mostrar les ambicions de crear una gran força naval, cosa que constituïa un preludi a l'expansió japonesa i la posterior Guerra del Pacífic (1937-1945) contra els Estats Units d'Amèrica.