Interaccionisme simbòlic
From Wikipedia, the free encyclopedia
L'interaccionisme simbòlic és un corrent de pensament que neix a la Universitat de Chicago durant els anys 20 del segle xx. Sorgeix a partir de la confluència del pragmatisme de John Dewey, el conductisme de John Watson i la sociologia de Georg Simmel. Històricament s'interpreta que lluita contra dos fronts: el reduccionisme psicologista i el determinisme estructural, centrant-se en les capacitats dels actors, l'acció i la interacció concebuts com a processos.
Aquesta perspectiva s'interessa per la teoria de la comunicació desenvolupada per Herbert Blumer, que afirma que totes les relacions humanes es basen en la interpretació subjectiva i cultural dels signes que envolten les persones. Intenta trobar quin significat donen els participants del procés comunicatiu a cada fet, paraula o realitat que afecta aquest procés, mitjançant l'ajuda de la semiòtica.
L'interaccionisme simbòlic és, per tant, una teoria psicosocial alhora que un marc metodològic en què la conducta i el pensament humans són el resultat de la interacció social, en concret, de l'intercanvi de significats. Segons el seu dogma, el significat d'una conducta es forma en la interacció social. El seu resultat és un sistema de significats intersubjectius, un conjunt de símbols en el significat dels quals participen els actors. El contingut del significat no és més que la reacció dels actors davant l'acció en qüestió. La consciència sobre l'existència pròpia es crea igual que la consciència sobre els objectes; és a dir, ambdues són el resultat de la interacció social.
Aquest corrent posa un gran èmfasi, per tant, en la importància del significat i la interpretació com a processos humans essencials. Les persones creem significats compartits per les interaccions, i aquests significats esdevenen la nostra realitat. Es considera que les realitats socials es construeixen i reconstrueixen permanentment pels diversos actors d'una estructura social, és a dir, de manera conjunta i no individual; aquest procés de construcció és cognitiu, afectiu i conductual; per aquest motiu rep un caràcter simbòlic.
Contra aquest rerefons ha d'entendre's l'expressió de Mead sobre la relació entre el jo i el context social: “hem de ser els altres si volem ser nosaltres mateixos”. La interacció social crea l'autoconsciència i la capacitat de reflexionar. La identitat, per tant, no és més que una relació. D'aquí que en l'interaccionisme simbòlic no s'estudiïn les qualitats de l'individu, sinó la seva relació amb els altres. La unitat d'investigació mínima és, per tant, dos individus en interacció.