Llengües indoàries
From Wikipedia, the free encyclopedia
Les llengües indoàries són una de les branques en què se separaren les llengües indoeuropees. Van originar-se al voltant dels Urals i es van expandir cap al sud, a les terres d'allò que avui en dia és l'Índia.
Tipus | família lingüística |
---|---|
Classificació lingüística | |
llengua humana llengües indoeuropees llengües indoiranianes | |
Subdivisions | |
llengües dàrdiques i kafirs llengües indoàries septentrionals llengües indoàries nordoccidentals llengües indoàries centrals Lengas indoarianas de l'èst (oc) llengües indoàries meridionals llengües indoàries insulars Chinali–Lahul languages (en) Badeshi (en) | |
Codis | |
ISO 639-2 | inc |
Codi Glottolog | indo1321 |
Entre les llengües indoàries destaquen el sànscrit (molt usat en lingüística comparada, amb pocs parlants primaris però la de més parlants secundaris pel seu ús ritual), l'hindustànic, amb les seves variants hindi i urdu, respectivament associades als hindús i als musulmans de l'Índia i el Pakistan, el bengalí o el panjabi, com a més parlades. També en forma part el romaní o llengua original dels gitanos. Tot i que és una de les famílies amb més representants, no se'n pot fer una llista tancada perquè presenta molts dialectes de transició. Els seus escrits es remunten al 2000 aC, sobretot en obres administratives, literàries i religioses. S'estima que l'any 2005 els parlants nadius d'aquest grup eren uns 900 milions.[1]