Llengües nostràtiques
From Wikipedia, the free encyclopedia
Les llengües nostràtiques constitueixen una hipotètica família de llengües reconstruïda que presenta una extremada controvèrsia entre els lingüistes històrics. Segons els seus proponents, el nostràtic inclouria una gran porció de famílies lingüístiques d'Europa, Àsia, Àfrica i el nord d'Amèrica.
(discutit) | |
---|---|
Tipus | macrofamília i objecte científic hipotètic |
Distribució geogràfica | la major part d'Europa; la major part d'Àsia excepte el sud-est; Àfrica septentrional; l'Amèrica àrtica. |
Classificació lingüística | |
llengua humana | |
Subdivisions | |
llengües afroasiàtiques (habitualment incloses)
llengües dravídiques (habitualment incloses)
Llengua elamita (inclosa sovint)
sumeri (inclosa sovint)
nivkh (inclosa sovint)
iukaguir (no sempre inclosa)
txukotko-kamchatkià (no sempre incloses)
esquimoaleutià (no sempre incloses)
| |
Distribució geogràfica | |
La hipotètica llengua ancestral de la família nostràtica és anomenada protonostràtic,[1] Segons Allan Bomhard, el proto-nostratic s'hauria parlat entre els anys 15.000 i 12.000 aC, en el període epipaleolític, prop del final de l'últim període glacial, potser dins o prop del Creixent fèrtil.[2][3] Seguint la pràctica lingüística estàndard. El protonostràtic hauria estat necessàriament parlat en un període anterior al de les seves llengües derivades, situant-lo així a la fi del paleolític.
S'anomena sovint el nostràtic com a macrofamília o superfamília, però aquests termes no tenen cap significat científic; simplement denoten una família de llengües que reuneix dues o més famílies lingüístiques, tot i que el seu parentesc no hagi estat demostrat. Contrastant amb altres macrofamílies, la majoria de versions de la hipòtesi del nostràtic descansa sobre l'aplicació del mètode comparatiu, envoltant les correspondències sistemàtiques de so i significat entre les famílies constituents tant com unes correspondències sistemàtiques de llur gramàtica. No obstant això, la hipòtesi no és acceptada àmpliament per tots els lingüistes. Alguna metodologia emprada per donar-li suport ha rebut dures crítiques, i la majoria de filòlegs històrics hi romanen indecisos.
La impressió predominant sobre la hipòtesi del nostràtic es pot resumir amb la frase en clau d'humor d'Edward Finnegan: «Hi ha massa per no haver-hi res, però no prou per haver-hi alguna cosa».