Llengua estàndard
From Wikipedia, the free encyclopedia
Una llengua estàndard (també anomenada estàndard lingüístic, varietat estàndard, dialecte estàndard, dialecte estandarditzat i estàndard) és una varietat lingüística d’una llengua determinada que, a partir del seu diasistema, ha patit una codificació substancial de la gramàtica i l'ús per obtenir un model de llengua unitari per a l'ensenyament, els usos oficials i els usos escrits i formals, que alhora permeti cohesionar, des del punt de vista polític i social, el territori on és oficial.[1][2] Ocasionalment el terme es refereix a la totalitat d'un llenguatge que inclou una forma estandarditzada com una de les seves varietats.[3][4]
Normalment, les varietats lingüístiques que pateixen una estandardització substantiva són els dialectes associats als centres de comerç i govern.[5] Per processos que els antropòlegs lingüístics anomenen "desplaçament referencial"[6] i que els sociolingüistes anomenen "elaboració de la funció",[7] aquestes varietats adquireixen el prestigi social associat al poder. Com a efecte sociològic d'aquests processos, la majoria dels usuaris d'aquesta llengua arriben a creure que la llengua estàndard és la llengua original, o inherentment superior, o la consideren la línia de base lingüística amb la qual jutjar altres varietats de llengua.[8]
L'estandardització d'una llengua és un procés continu, perquè una llengua en ús no es pot estandarditzar permanentment com les parts d'una màquina.[9] Normalment, els processos d'estandardització inclouen esforços per estabilitzar l'ortografia del dialecte de prestigi, per codificar usos i significats particulars (denotatiu) mitjançant gramàticas i diccionaris formals, i per fomentar l'acceptació pública de les codificacions com a intrínsecament correctes.[10][11] En aquest sentit, un idioma pluricèntric té varietats estàndard que interactuen;[12][13][14] exemples en són l’anglès, el francès, el català i portuguès, l’alemany, coreà i serbocroat, espanyol i suec, armeni i xinès mandarí;[15] mentre que els idiomes monocèntrics, com ara rus i japonès, tenen un idioma estandarditzat.[16]
El procés d'estandardització s'inclou a la part de la política lingüística relativa a la modelació formal d'una llengua, a l'adscripció d'un estatus jurídic i administratiu, i al foment de la seva adquisició, conegut en sociolingüística com a planificació lingüística.[17][18]