Mètode Freinet
From Wikipedia, the free encyclopedia
El Mètode Freinet, que engloba diferents tècniques, apareix en un moment històric que requereix una nova educació: els temps estan canviant i la societat evoluciona. Les tècniques, elaborades i desenvolupades per Célestin Freinet, donen solucions que realment funcionen (han estat provades per moltes escoles).[1] La seva obra connecta amb les inquietuds ciutadanes i públiques del socialisme i el laïcisme, ja que el mateix Freinet es declarà d'ideologia marxista. Creu que mitjançant l'educació es poden combatre les desigualtats i es lluita a favor de la inclusió social.[2]
Les tècniques s'emmarquen dins d'un ensenyament progressista i el seu objectiu és el de superar l'escola tradicional en diferents aspectes no funcionals. Destaca la importància de les necessitats i inquietuds dels nens i nenes, que estan lligades al context i la realitat,[3] i cal que es treballin utilitzant mètodes moderns: la impremta escolar, el text lliure, el diari escolar i la correspondència interescolar.[1]
Aquestes tècniques són eficients sempre que es facin en conjunt amb professorat, alumnat i famílies. Aconsegueixen formar els i les alumnes per la vida: adquireixen la capacitat de prendre decisions, poden preveure esdeveniments futurs i adquireixen cultura; és a dir, saben reflexionar, llegir i jutjar; es vol evitar la separació entre escola i vida.[3]
La innovació es basa en el tempteig experimental, que és la posada en pràctica de conceptes que després es treballen teòricament, per tal de veure una aplicació en la vida real. Per això cal cultivar les intel·ligències manuals, artístiques, científiques, etc. de forma pràctica, no només teòrica. Aquest concepte es relaciona amb l'Escola Viva (principal característica de les escoles Freinet), que és la continuació natural de la vida de família, del poble i del medi i entorn.[1]
A grans trets, la Pedagogia Freinet es basa en una sèrie d'eines i tècniques que fomenten l'exercici de la llibertat dels i les alumnes i els forma en riquesa cultural, esperit crític i cooperació.[4] És important també el tema de la democratització, que tota institució educativa permeti les mateixes oportunitats per a tothom.[3]
Freinet volia posar en pràctica una pedagogia del sentit comú on es complementaven “tècnica i ciència” i “senzillesa i bon sentit”. Aquesta, es diferenciava de la que dona prioritat al professorat; abans que a l'alumnat, el qual presenta uns continguts ineludibles. A la Pedagogia Freinet, els i les alumnes segueixen la idea de l'auto-disciplina, intentant descobrir coneixement per si mateixos, sense cap límit i amb continguts variats: és visible la voluntat d'aprendre i la col·laboració amb la resta de companys i companyes: el que sap comparteix i el que no sap pot sentir-se lliure per preguntar i aprendre.[5]
En nombroses ocasions, s'han especificat quatre eixos de la Pedagogia Freinet (Elías, 2001, p. 40):[6] la cooperació, la comunicació, la documentació i l'afectivitat. Cooperar és la construcció social i col·laborativa del coneixement i les pràctiques de l'escola; la comunicació és l'acció de compartir tot allò que s'ha après amb els companys i les companyes i tota la comunitat; documentar és enregistrar els descobriments amb l'objectiu de la lliure expressió i l'afectivitat és la part emocional i solidària que uneix les persones i que s'expressa mitjançant una paraula de confort.[5]
En definitiva, defensa la creació d'escoles que se centrin en els i les alumnes i el seu contacte amb la naturalesa (paidocentrisme) i no en els i les mestres (magistrocentrisme), una ensenyança basada en l'aprenentatge i l'adquisició de coneixements que formin com a persones (i no en l'adoctrinament) i la cooperació i la solidaritat entre companys i companyes (i no l'individualisme).[4]
Gran part de l'èxit que va tenir el Mètode Freinet es deu al fet que Freinet va aconseguir mobilitzar un gran nombre de professionals gràcies a La Gerbe, que era una revista cooperativa fundada per ell i tres companys més l'any 1927, entre els quals hi havia Adolphe Ferrière. La Gerbe es dedicava a produir textos per nens i nenes, butlletins, circulars, etc. A part, en l'àmbit nacional també va fundar la Coopérative de l'enseignement laïc (CEL), principal òrgan de suport de totes les escoles Freinet i dels seus professors i professores, com per exemple la senyora Belperron (d'un poble de Jura), J. i L. Bourdarias (de Moustoulat de Monceaux-Sur-Dordogne) o M. Deleam (d'Ardenas).[1]
La frase que millor resumeix el Mètode Freinet és la següent: “No formem un home prefabricat sinó homes vius i dinàmics” [1]