Música modernista
From Wikipedia, the free encyclopedia
La nova música[1] o el modernisme en música, en la tradició musical artística europea escrita, és una postura estètica subjacent al període de canvi i desenvolupament en el llenguatge musical que va tenir lloc al tombant del segle xx, un període de reaccions diverses que desafiaven i reinterpretaven els gèneres musicals més antics, innovacions que van conduir a noves formes d'aproximar-se als aspectes harmònics, melòdics, sonors i rítmics de la música, i als canvis en les visions estètiques del món en estreta relació amb el període més gran identificable del modernisme en les arts de l'època. La paraula que més s'hi associa a ella és "innovació".[2] La seva característica principal és la "pluralitat lingüística", és a dir, que mai cap gènere musical va assumir una posició dominant.[3] Aquest corrent és el successor de la música del Romanticisme i Postromanticisme, va precedir la música clàssica contemporània, i s'estengué aproximadament entre els anys 1910 i 1975.
Aquest article o secció necessita millorar una traducció deficient. És una traducció a sac sense repassar. Els noms de les obres han de ser en l'idioma original o en català |
El moment exacte en què va acabar el modernisme i començà la música contemporània és encara motiu de debat entre els experts. De vegades es compara de manera equitativa la música moderna amb la música del segle XX, tot i que aquesta última abasta un temps cronològic en lloc d'un període estètic.
La música moderna es basa en els valors filosòfics i estètics del Modernisme, els quals tenen com a principal objectiu el trencament amb la tradició, i la constant innovació. A causa d'això està estretament lligada al'Avantguardisme. A diferència dels períodes anteriors, pràcticament tots els compositors d'aquest període no sols formaven part d'aquest moviment, sinó que van participar en moviments musicals diferents, ja sigui simultàniament o en diferents etapes.
El nom de Modernisme prové d'una sèrie de moviments basats en el concepte que el segle XX fou una època de constants canvis tant socials com tecnològics, els quals van ser fonamentals. Així, doncs, l'art també havia d'adoptar i desenvolupar aquests principis com a fonament estètic.
El Modernisme pren l'esperit progressista de finals del segle xix i la seva inclinació per la precisió de les millores tecnològiques. Com a conseqüència, se separa de les normes i formalismes de l'art de l'època i la tradició. Per tant, la característica principal del Modernisme és la pluralitat de llenguatges, entenent que cap llenguatge musical en particular hi va assumir una posició dominant.
Quant a les característiques tècniques del Modernisme musical, aquest en té tres de principals, les quals fan que es distingeixi dels altres períodes anteriors: