Manuel Joaquim Raspall i Mayol
(1877-1937) arquitecte modernista i noucentista català / From Wikipedia, the free encyclopedia
Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877 - la Garriga, 15 de setembre de 1937)[1] va ser un arquitecte modernista i noucentista català.[2][3]
Biografia | |
---|---|
Naixement | 24 maig 1877 Barcelona |
Mort | 15 setembre 1937 (60 anys) la Garriga (Vallès Oriental) |
Activitat | |
Ocupació | arquitecte, urbanista |
Moviment | Modernisme català |
Artistes relacionats | Emili Blanch i Roig |
Obra | |
Obres destacables | |
Projectes principals | Planejament urbanístic de l'Ametlla del Vallès, la Garriga i Granollers (1905-1920) |
Arquitecte d'un modernisme tardà, Raspall no va tenir la fama dels seus predecessors i mestres Domènech i Montaner o Puig i Cadafalch, que havien gaudit de l'interès de les grans fortunes i els mecenes entre els seus clients. Tanmateix, Raspall va saber adaptar-se a un temps canviant i la seva obra va del modernisme al noucentisme per acabar en un art déco incipient, construint el que tocava en cada moment i evolucionant d'estil i de tipus d'edificació. La major part de les seves obres es concentren entre Barcelona i el Vallès Oriental. Les obres principals a la Garriga i Cardedeu, avui considerades Bé Cultural d'Interès Nacional, van estar a punt de caure sota les excavadores en la dècada de 1970. De fet, quasi un 60 per cent dels més de 760 projectes[4] que va signar han desaparegut. Raspall, a més, va actuar com urbanista, ja que fou arquitecte municipal de l'Ametlla del Vallès, la Garriga, Caldes de Montbui i Granollers en un període de creixement que va forçar a aquests municipis a desenvolupar un planejament urbanístic vigent fins a la dècada de 1980.
Raspall va ser una persona oberta a la col·laboració i compromesa amb les activitats socioculturals del seu entorn vallesà; va escriure a la premsa local, participava en tertúlies intel·lectuals i va organitzar festes i congressos en un ambient de polítics, músics i escriptors que venien a la Garriga atrets per la nova moda de la burgesia de principis de segle xx.[5]
Nascut al carrer del Pi de Barcelona, era el segon de quatre germans fruit del matrimoni de Joaquim Raspall i Masferrer, un indià que havia tingut un negoci de cacau i xocolata a l'Havana, i de Mercè Mayol, filla de «can Mayol de la plaça» situada al carrer dels Banys de la Garriga. El seu germà gran, Manuel, havia mort amb tres anys i els seus germans més petits eren: Martí, un enginyer amb qui compartiria algun projecte, Mercè i Cèlia.[6]
El 22 de febrer de l'any 1906 es va casar amb Esperança Linares, la qual va morir el 19 de novembre de 1914.[7] Es tornà a casar el 13 de novembre de 1922 amb Susana Causadies (1895-1981).[8] En cap dels dos matrimonis va tenir fills.[2]
Va caure malalt l'any 1934 i va morir a la casa de la Garriga el 15 de setembre de 1937 i va ser enterrat al cementiri de la Doma.[3]
Estudis
Després d'estudiar al parvulari, d'una certa renovació pedagògica, de madame Amèlia Sui, va anar al col·legi del Sr. Ignasi Ramon Miró, on destaca pel seu interès per l'escultura. Va assistir a classes de dibuix i escultura amb Pelegrí Talarn, fill de l'escultor Domènec Talarn. Va acabar el batxillerat el 1891 amb catorze anys.[6]
Manuel Joaquim Raspall i Mayol va decidir estudiar arquitectura l'any 1887 a la festa de la col·locació de la primera pedra del monument a Colom, obra del seu cosí Gaietà Buïgas i Monravà, festa a què assistiren l'alcalde Rius i Taulet i el bisbe de Barcelona Dr. Jaume Català i Albosa.[6]
Va estudiar arquitectura a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona entre el 1891 i 1904, on va ser deixeble d'alguns dels arquitectes de la primera generació modernista, com l'arquitecte Lluís Domènech i Muntaner, Antoni Maria Gallissà i Josep Puig i Cadafalch. Entre els seus companys va coincidir amb Eduard Maria Balcells, Pere Domènech i Roura i Josep Goday. L'any 1899, va participar en l'Exposició de Belles Arts de Barcelona amb unes aquarel·les.[2]
Va acabar els estudis d'arquitecte el 30 de juny de 1904.[9] A partir de 1906 va establir el seu despatx als baixos de la casa paterna —construïda pel seu cosí Gaietà Buïgas i Monravà—, si bé una part important de la seva activitat professional la va desenvolupar des de la Garriga, on va viure llargues temporades.[2]
A més de la feina d'arquitecte, Raspall alternava la vida i el treball a Barcelona amb les estades a la Garriga i les tertúlies al balneari Blancafort i a la Fonda Europa de Granollers, freqüentats per intel·lectuals i polítics, com Cambó, Rusiñol, Eugeni d'Ors o Josep Maria de Sagarra.[cal citació]
Va ser un dels promotors de les festes modernistes del «Teatre de la Naturalesa» celebrades al bosc de can Terrers (la Garriga) entre 1910 i 1914, a les quals van assistir milers de persones.[10]
El 1928 va confeccionar la primera catifa de flors per a les festes de Corpus a la Garriga, davant de Can Raspall.[11]
Va col·laborar en entitats, associacions i actes culturals diversos. Va ser membre de la secció d'arts de l'Ateneu Barcelonès l'any 1914,[12] i membre de la junta de govern del Reial Cercle Artístic el 1928.[13]
El 1924 va ser promotor i copropietari del «Casino de la Garriga», ubicat en un edifici obra de Xavier Turull i Ventosa, del que l'any 1926 va formar part de la junta directiva. L'any 1932 va participar en el primer Congrés d'arquitectes de Llengua Catalana.
També escrivia a la premsa comarcal; entre l'11 de juliol de 1914 i 15 de desembre de 1917 va col·laborar al setmanari La Comarca de Granollers. El 6 de desembre de 1925 va publicar a La Gralla de Granollers i el 1926 va dibuixar la capçalera del Diari de Granollers, en el qual va col·laborar fins al 10 de desembre de 1929.[2]
Paral·lelament, va assajar altres camps culturals com la pintura, on destaca una col·lecció de dibuixos de patis mallorquins exposada el 1914, i la literatura, escrivint i estrenant diverses obres de teatre, d'entre les quals ens han arribat Lo pessebre (1894) i el monòleg De 2 a 4 consulta (1897). Va escriure la lletra la sardana, «Els canonges de Granollers» musicada per Josep Maria Ruera i Pinart[14][15] i dedicada a elogiar unes pastes típiques de Granollers per a les quals el mateix Raspall havia dissenyat el dibuix de l'embolcall.[16]
A les darreries de la seva vida, va començar a escriure les seves memòries, però no va poder acabar més que l'etapa d'infantesa.[2]
L'octubre de 2009, l'Ajuntament de la Garriga va iniciar el procés per a nomenar-lo «Persona Il·lustre de la Garriga».[11]
A diferència dels seus mestres Domènech i Puig, Raspall no va viatjar ni va estudiar el passat com a fórmula d'inspiració i desenvolupament professional. Va ser un personatge molt més centrat en un coneixement dels costums locals, orientat al camp i el contacte amb la natura que li proporcionaven les seves estades a Granollers i la Garriga.
El seu període de màxima activitat es produeix entre 1905 i 1911 quan, a més d'assumir les responsabilitats d'arquitecte municipal de diverses poblacions, ha d'atendre les demandes dels clients que volen instal·lar-se a les torres d'estiueig.[6]
La seva obra és extensa i abasta una àmplia diversitat d'edificacions: relacionades amb el món de l'espectacle (teatres i cinemes, plaça de toros, velòdrom), edificis públics (escoles, cementiri, ajuntament, esglésies), habitatges (torres senyorials, cases modestes, edificis plurifamiliars, hotel, asil), a més dels treballs de planejament urbanístic que va fer com a arquitecte municipal.[17]
Entre els noms documentats que es coneixen dels col·laborados del seu despatx hi figuren Avelino Gras Arnau, un aparellador que posteriorment va posar despatx amb l'arquitecte de Granollers Miguel Niubó i Munté[18] i que va ser tinent de l'exèrcit abans de 1934,[19] per tornar-se a incorporar al servei militar de ponts i camins l'any 1939;[20] el delineant Emili Blanch i Roig, qui posteriorment es va llicenciar com a arquitecte, va exercir a les comarques de Girona i va exiliar-se a Mèxic després de la guerra;[21] i amb el seu nebot polític August Miret i Baldé, que el va substituir en tots els encàrrecs i com a arquitecte municipal de Cardedeu quan Raspall va caure malalt a partir de 1934.[22]
Dissenyador
La seva faceta de dissenyador és la menys coneguda, però la seva aportació als acabats interiors arriba a ser integral en obres com l'Alqueria Cloelia, la Casa Barbey, la botiga Texidor, Can Millet, la casa Bosch o la torre Viader.
Seleccionava o dissenyava els elements d'acabat: llars de foc, jardineres amb trencadís, làmpades o mobles. Alguns d'aquests dissenys res tenen a veure amb l'arquitectura i més aviat sembla que ho entenia com un complement a la seva polifacètica activitat com és el cas de la capçalera del Diari de Granollers, la butaca basculant de la torre Viader, el paraigüer de la casa Golferichs-Rovellats o la coberteria de la Fonda Europa, feta amb motiu de la visita del rei Alfons XIII a Granollers.[23]
Per a la parròquia de Sant Cugat del Rec de Barcelona va dissenyar el 1914 la bandera de l'«apostolat de l'oració». Era una bandera centrada per un cor sagnant i una corona d'espines sobre una creu blava amb un arabesc vermell i daurat d'estil modernista. El 1923 també va dissenyar la bandera que utilitzava la «colla de Sant Medí» que ell mateix havia fundat.[6]
Urbanista
Just quan Raspall va obtenir el títol d'arquitecte el 1905, es va regular l'obligatorietat que els municipis incorporessin en plantilla un arquitecte municipal. El mateix any, Raspall va ser nomenat arquitecte municipal de Cardedeu.
El 14 de gener de 1906 va ser nomenat arquitecte de l'Ametlla del Vallès i l'1 d'agost del mateix any ho va ser de la Garriga. El setembre de 1907 ho va ser de Granollers i l'any 1909 de Caldes de Montbui. Anys més tard, entre 1924 i 1931 també ho serà de Montmeló.
Des d'aquesta responsabilitat, a Raspall li va correspondre liderar el planejament urbanístic i la creació dels eixamples d'uns pobles que es transformaven d'una agricultura decadent de final del segle xix, cap a una lleugera industrialització i, especialment, una forta demanda del que, ara coneixem com a «sector serveis», potenciat per l'arribada del ferrocarril.
A la Garriga, basant-se en un pla urbanístic anterior, fa el seu desplegament entre la carretera i la via del ferrocarril amb l'eixample que envoltarà el passeig i on s'ubicaran les principals torres d'estiueig. Fa les urbanitzacions i alineacions corresponents, així com alguns dels edificis públics propis d'un poble en expansió, com els safareigs, les fonts o l'asil. El 1928, fa el traçat de la «carretera nova», és a dir de la circumval·lació que esquivaria el centre del poble i que coincideix amb el traçat actual. El 1924 Raspall va projectar el barri de Can Noguera, ubicat a l'altra banda del riu, que fins a aquell moment havia estat una barrera natural. Desplega el clavegueram en bona part de la població durant la dècada de 1930. a més de la millora de carrers amb l'empedrament amb llambordes.[24]
A l'Ametlla del Vallès va realitzar el planejament urbanístic impulsat per l'alcalde Bassa que va apostar per un poble modern que, fins a aquell moment, estava centrat en una activitat agrícola amb nuclis aïllats al voltant de les grans masies. El pla urbanístic de 1907, que va estar vigent fins a final del segle xx, fixava una traça que es desenvolupava al voltant del nou passeig (peça clau en un poble d'estiueig) i que, junt amb el carrer principal (1904), enllaçava el barri de la sagrera, al voltant de l'església amb el del raval, al voltant de la carretera de Sant Feliu de Codines a la Garriga. Raspall va ser el millor aliat en la modernització de Bassa que va portar l'electricitat (1915) i el telèfon (1909), va construir un cafè-bar i una sala de teatre per fomentar les activitats col·lectives, així com la creació d'escoles públiques (1913), edificis tots ells construïts per Raspall.[25]
A Granollers desenvolupà l'eixample creixent cap al sud en paral·lel al riu Congost. Aquí les construccions són més senzilles, en tractar-se d'una ampliació per creixement urbà de classes modestes per a atendre la demanda de la transformació fabril de Granollers, a diferència del que va succeir a la Garriga o Cardedeu uns anys abans.
Arquitecte
La reforma integral de la casa de la seva mare va ser la seva primera obra, el 1903, abans i tot d'acabar la carrera. És la seva única obra neogòtica i manté semblances a «Els Quatre Gats» de Josep Puig i Cadafalch.[cal citació]
El fenomen social de l'estiueig que va caracteritzar el Vallès Oriental a principis del segle xx coincideix de ple amb l'activitat de Raspall, fet que orientarà una part de la seva obra a cases jardí per estiuejants —principalment de Barcelona— ubicades en aquesta comarca. Amb tot, la seva condició d'arquitecte municipal li va permetre construir obres civils com ara els safareigs municipals i la font a la Garriga o l'ajuntament de l'Ametlla del Vallès. La forta activitat constructiva de les classes benestants que adopten el modernisme, també és seguida per clients locals de la Garriga i Cardedeu que construeixen mansions per ús personal o per ser llogades als nouvinguts. Amb tot, també trobem dins la seva obra habitatges més senzills, especialment a la darrera època, on la seva influència només s'aprecia als elements decoratius de la façana.[cal citació]
El seu interès pel teatre també va arribar a les seves construccions en ser un home preocupat pels aspectes culturals. A Barcelona va construir El Molino, el teatre Balear, el teatre Còmic, el teatre Gran Via i el teatre España.[cal citació]
Raspall, enquadrat en la segona generació d'arquitectes modernistes, és un dels que més va treballar al llarg de quasi trenta anys de professió, amb més de 760 intervencions documentades.[4] Tot i que se'l coneix com un arquitecte modernista, el conjunt de la seva obra va evolucionar des de l'estètica modernista (1903-1914) a la noucentista (1914-1926) i, finalment la déco (a partir de 1926).
Trets característics del seu estil
Raspall incorpora en cada moment els elements més significatius dels estils arquitectònics contemporanis, i es caracteritza per la creació d'un llenguatge propi, en certa manera individualista.[cal citació]
Formes
Són constants en el seu estil l'ús de certes formes de la natura, medallons amb cintes, l'ornamentació de les llindes de finestres i portes. En els primers períodes les cintes i medallons segueixen un estil d'aproximació a les formes florals i perfils curvilinis. A mesura que s'avança en el temps, les formes es tornen rectilínies i acabaran sent geomètriques.[cal citació] | |
Materials
El sòcol de pedra, que mantindrà en tots els períodes.[cal citació]
Pedra o esgrafiat a les façanes, normalment de forma molt discreta, donant un toc de personalitat als capcers o decorant alguna finestres.[cal citació] En tots els períodes utilitza el totxo per fer llindes, arcades sovint decoratives, o per subratllar les formes amb una lleugera impostació i donar caràcter a portes i finestres. Són característiques la col·locació en forma d'escala invertida.[cal citació] | |
Ceràmica i mosaic
Va utilitzar el trencadís i ceràmica per afegir color a les tanques exteriors, als ampits, bancs, xemeneies i columnes.[cal citació]
La ceràmica de dissenys florals, típica del modernisme, la fa servir pels arrambadors, als porxos i escales. El mosaic el va utilitzar en elements emblemàtics com ara els escuts de caràcter catalanista que els seus clients gustaven de lluir a façanes o llars de foc.[cal citació] Va col·laborar amb Raspall com a mosaïcista en Lluís Brú i Salelles des de 1907 al Palau Nadal i en més de vint intervencions documentades, entre les quals una part dels treballs del Cementiri de Cardedeu, la botiga Texidor a Barcelona i la Casa Barbey a la Garriga.[cal citació] | |
Vitralls
Els colors pastel són l'element principal en els vitralls que remeten a temes florals i vegetals. Varen ser un dels elements importants de la decoració raspalliana amb 37 obres documentades, si bé els dissenys més sofisticats són al període modernista i la seva presència va minvar en els posteriors.[26] | |
Forja
El ferro forjat sempre hi serà present, si bé evolucionant des de les formes més sofisticades del modernisme a la corba predominant a l'etapa noucentista i, finalment, utilitzant les formes geomètriques en el darrer període.[cal citació]
En els treballs de forja, destaca l'obra dels Canamassas de la Garriga, que varen treballar a l'Exposició Internacional de 1929 a Barcelona.[cal citació] | |||
Període Modernista (1903-1914)
Joan Bassegoda destacava la peculiar forma en què Raspall combinava elements modernistes i models vienesos que agradaven als professionals catalans de l'avantguerra europea, amb els quals creava nombroses variants de la casa a quatre vents amb terrasses a diferents nivells, elements verticals, com les torres-mirador, ceràmica i mosaic que aportaven color i una especial sensibilitat per la forja amb abundància de coup de fouet.[27]
Incorpora les impostes de ceràmica amb doble filet, les llindes corbades, el trencadís, el mosaic i els esgrafiats. Un altre element característic d'aquesta etapa és l'ornamentació amb aplacats d'obra, representant cintes i florons.[cal citació]
La forja té un paper fonamental en baranes reixes i portalades amb la forma de coup de fouet, característica dels edificis modernistes.[cal citació]
Amb un modernisme sense estridències destaquen els capcers i les xemeneies com a peces més decorades. En els esgrafiats, habitualment sobris amb excepcions com la Casa Viader a Cardedeu, Raspall dona un paper important al color. Cada casa té una tonalitat específica. Aquest aspecte ressalta de forma singular a la mansana Raspall de la Garriga on trobem quatre de les millors obres cadascuna amb un color propi que, més enllà de l'esgrafiat, apareix a la ceràmica, les tanques del jardí i les finestres, imprimint una personalitat singular.[cal citació]
Quan no utilitza esgrafiats, opta per la pedra nua, amb semblança als murs de les masies de la zona. A l'Ametlla del Vallès hi ha algunes de les obres més genuïnes d'aquest període (el cafè del Dr. Bassa, Cal Barber), si bé les cases-jardí modernistes més espectaculars són les de la Garriga (mansana Raspall, cases de Joan Colom, etc.) i Cardedeu (Alqueria Cloelia, Casa Viader, etc.).
Destaquen també el disseny de les finestres pseudo-geminades unides per la part corba, trencant els cànons arquitectònics més bàsics.
- l'Ametlla del Vallès
- Cardedeu
- la Garriga
Període Noucentista (1914-1926)
El noucentisme apareix com a reacció al modernisme, i cerca la precisió, la serenitat, l'ordre i la claredat. En l'obra de Raspall, la influència d'aquest moviment es manifesta en la simplificació de les façanes, fent-les més planes, reforçant, en alguns casos, els acabats esgrafiats. També simplifica la forja cap a formes més curvilínies, però sense sofisticacions. Apareixen algunes finestres de mansarda, com a la casa Sebastià Costa de Granollers o elements decoratius neogòtics, com a la casa Bossy, també a Granollers.[28]
Els vitralls adopten una estructura de fusta en lloc d'emplomat amb dissenys de cistells de flors i elements vegetals. Manté el sòcol de pedra i les impostes en maó per emmarcar finestres i portes.[cal citació]
D'aquest període destaca el cementiri de Cardedeu, fet en granit, l'asil «La Caritat» de la Garriga, la granja i la torre Viader de Cardedeu, i el teatre el Molino de Barcelona.[cal citació]
Període Déco (1926-1933)
La majoria de les seves obres d'aquest període són a Cardedeu i Granollers i es tracta de cases senzilles entre mitgeres, habitualment de planta baixa. Bàsicament ubicades als eixamples d'aquestes viles, moltes han desaparegut en els darrers anys del segle xx, període de gran transformació, sovint poc controlada.[cal citació]
A la senzillesa de les edificacions, s'afegeix la simplicitat de l'estil. Les façanes són arrebossades amb dibuixos geomètrics i reixes de formes lineals. De les cases no desaparegudes d'aquest període destaquen la casa Morgades, Agustí i Miró, totes de Cardedeu, i les cases Mònic de Granollers.[29]