Milícia nacional
From Wikipedia, the free encyclopedia
La milícia nacional fou una organització de ciutadans armats, diferent de l'Exèrcit o els cossos de policia, i similar a les que amb els noms de guàrdia nacional, milícia urbana o guàrdia cívica van tenir protagonisme en les grans revolucions liberals europees i americanes.
Per al projecte polític liberal, aquest tipus de milícies encarnava la base organitzativa d'un Estat participatiu de ciutadans armats, amb capacitat per a fiscalitzar les autoritats i resistir-se als seus mandats si els consideraven inadequats. Al costat de la Milícia Nacional, aquest projecte preveia el caràcter electiu de tots els càrrecs públics, la descentralització territorial i el judici per jurat. En la mesura que era la nació la que estava en armes, la milícia encarnava la virtut cívica i per això era incorruptible i invencible. Per a Thomas Jefferson, portaveu típic d'aquesta mena de concepcions, un exèrcit professional en mans del govern era un instrument segur de tirania, mentre que si els ciutadans estaven armats i es rebel·laven de tant en tant, recordarien als governants que havien de tenir en compte la voluntat popular.
Després de la revolucions liberals (1768, 1789, 1812, 1820, 1830, 1848, 1854, 1868 i 1871) en molts països es van establir aquest tipus de milícies. En general s'organitzaven en unitats de barri o població, i hi estaven obligats a participar tots els ciutadans amb drets plens que estiguessin en condició física per a fer-ho. En quedaven exclosos les dones i els homes sense drets polítics.
Això significava que s'armava a la part de la població que pagava prou impostos com per a ser considerada ciutadà i s'excloïa gran part de la població rural, que a gairebé tots els països era la majoritària, i als assalariats urbans. Per això, sovint han estat anomenades “milícies burgeses”. El servei armat d'aquestes milícies solia ser local. Era típic que s'usés el diumenge al matí com a dia d'instrucció i que cada ciutadà hagués de servir de manera ordinària dues o tres vegades al mes, realitzant rondes de policia o custodiant edificis públics. En cas de motins populars, o s'estigués en estat de guerra, la mobilització podia ser més contínua i la milícia podia quedar subordinada a les autoritats militars.
Mentre que a les tropes de l'exèrcit i de la policia se'ls pressuposa l'obediència cega als comandaments, a les milícies cíviques els participants es consideraven ciutadans-soldat, votaven per a escollir als seus oficials i els barracots es convertien sovint en llocs de discussió política. En molts episodis revolucionaris, motins o altres protestes populars, algunes unitats de les milícies podien participar armades en contra de les autoritats. Aquesta mena de situacions provocà que els governs desconfiessin de la milícia i tendissin a dissoldre-la. A Espanya la milícia va estar en vigor mentre governaven els progressistes, els moderats la dissolien i preferien confiar en l'exèrcit i la Guàrdia Civil. A Portugal va ser desarmada el 1838, a França va ser restablerta després de la Revolució de 1830, va tenir un protagonisme especial en la Revolució de 1848 i després va decaure fins a la Comuna de París de 1871, després de la qual va ser suprimida.
En alguns països les milícies van perviure en el segle xx, evolucionant de diferents maneres. De vegades es van convertir en una mena de segona línia subordinada a l'exèrcit. Als Estats Units les milícies del segle xix van evolucionar cap a l'actual Guàrdia Nacional. A Brasil, en canvi, l'oficialitat de les milícies es va convertir en un lloc privilegiat per als cacics i els va permetre afermar el seu poder local un cop que aquestes van perdre qualsevol caràcter democràtic intern. A Suïssa el mateix exèrcit s'organitza basant-se en un model milicià, sense oficials professionals. La tradició de les milícies nacionals ha reviscut, adaptant-se a les circumstàncies, en una multitud de formacions armades. En la tradició es poden incloure el simple dret a portar armes protegit constitucionalment als Estats Units, les milícies obreres de la revolucions socialistes, les milícies de partit o sindicat -típiques de l'Europa de la dècada de 1930-, alguns grups paramilitars d'Amèrica Llatina, els Comitès de Defensa de la Revolució cubana o les patrulles veïnals contra la delinqüència que durant les dècades de 1980 i 2000 s'organitzen intermitentment en barris d'Europa i Amèrica.