Sant Feliu de Guíxols

Sant Feliu de Guíxols
	Bandera Escut d'armes
Epònim	monestir de Sant Feliu de Guíxols
Localització
	41° 46′ 50″ N, 3° 01′ 50″ E
Estat	Espanya
Comunitat autònoma	Catalunya
Província	província de Girona
Comarca	Baix Empordà
Capital	Sant Feliu de Guíxols
Població humana
Població	22.751 (2023) (1.404,38 hab./km²)
Llars	264 (1553)
Idioma oficial	català
Geografia
Part de	Mancomunitat de Municipis Comunitat Turística de la Costa Brava
Superfície	16,2 km²
Banyat per	mar Mediterrània
Altitud	4 m
Limita amb	Castell d'Aro, Platja d'Aro i s'Agaró ; Santa Cristina d'Aro
Dades històriques
Anterior	Cípsela
Patrocini	Feliu de Girona
Organització política
• Alcalde	Carles Motas López (2015–)
Identificador descriptiu
Codi postal	17220
Fus horari	UTC+01:00; UTC+02:00
Prefix telefònic	972
Codi INE	17160
Codi IDESCAT	171609
Altres
Agermanament amb	Verbania ; East Grinstead (en) ; Lo Borg dau Peatge ; Schwaz ; Mindelheim ; Nueva Trinidad (en)
Lloc web	guixols.cat

Sant Feliu de Guíxols és una ciutat de Catalunya situada a la Vall d'Aro, comarca del Baix Empordà, i cap del partit judicial de Sant Feliu. El 2022 tenia 22.149 habitants.^[1]

Dades ràpides Epònim, Localització ...

Tanca

Llista de topònims de Sant Feliu de Guíxols (Orografia: muntanyes, serres, collades, indrets..; hidrografia: rius, fonts...; edificis: cases, masies, esglésies, etc).

Sant Feliu de Guíxols és al centre de la Costa Brava, entre els municipis de Castell d'Aro, Platja d'Aro i s'Agaró i Santa Cristina d'Aro. Tradicionalment se l'ha considerat la capital de la Costa Brava pel fet que Ferran Agulló la va batejar des del puig de Sant Elm, a llevant de Sant Feliu. És a 34 km de Girona i a 105 de Barcelona. El cap de municipi s'enclava a la badia de Sant Feliu, entre els puigs de Sant Elm i de les Forques. El seu clima és mediterrani i les temperatures són suaus tot l'any. És un important enclavament turístic per la seva condició de ciutat marinera, junt amb un important entorn verd.

La ciutat de Sant Feliu de Guíxols es compon pels barris i les entitats de població següents:

Més informació Entitat de població, Habitants ...

Entitat de població	Habitants
la Casa Nova	123
Urbanització de Mas Trempat	34
Pedralta	34
Puntabrava	27
Sant Amanç	142
Sant Feliu de Guíxols	21.293
el Vilar d'Aro	85
les Bateries	76

Tanca

Al nucli de Sant Feliu hom distingeix diverses barriades: Centre Històric, Raval de Tueda o Tueda de Baix, Tueda de Dalt, Molí de Vent, Vilartagues, El Poble Nou, Lotus, Sants Boada, Eixample, Barri del Puig, Barri del Mig i Molí de les Forques.

Més informació 1497 f, 1515 f ...

Evolució demogràfica

1497 f	1515 f	1553 f	1717	1787	1857	1877	1887	1900	1910
258	240	264	1.592	5.090	6.515	7.773	9.219	11.333	11.327

1920	1930	1940	1950	1960	1970	1981	1990	1992	1994
10.013	9.082	7.583	8.306	10.307	12.508	15.485	17.337	16.248	16.248

1996	1998	2000	2002	2004	2006	2008	2010	2012	2014
17.779	17.850	18.403	18.994	19.693	20.867	21.726	21.975	21.961	21.810

2016	2018	2020	2022	2024	2026	2028	2030	2032	2034
21.760	21.824	22.097	22.149	-	-	-	-	-	-

1497-1553: focs; 1717-1981: població de fet; 1990- : població de dret (més info.)

Tanca

Economia

Sant Feliu fou un dels centres més importants de la indústria surotapera baixempordanesa i fins a la crisi dels anys 1930 fou l'activitat econòmica dominant. Amb l'inici del desarrollismo a finals del règim franquista, Sant Feliu no s'incorporà de ple al turisme de masses, tal com feren les seves poblacions veïnes de Platja d'Aro o Tossa de Mar. Això significà que la ciutat, que sempre actuà amb una certa capitalitat dins la zona, no tingués cap projecte econòmic definit i estable. Per contra, això ajudà a mantenir el caràcter mariner i tradicional de la ciutat. A la llarga, la indústria que hi restà ha anat tancant i finalment, Sant Feliu s'ha encarat al turisme com a activitat econòmica principal.

Transport

El principal accés a la ciutat és per carretera. La carretera general C-65 permet l'enllaç a l'autovia C-31 per després connectar amb l'autopista del Mediterrani, l'eix viari principal de Catalunya. Igualment, la carretera C-253 facilita la comunicació de la ciutat amb les viles veïnes, com s'Agaró, Platja d'Aro o Palamós, de la mateixa manera que la GI-682 connecta Sant Feliu amb Tossa de Mar. Amb tot, per la seva rapidesa, l'autovia C-31 és la via més freqüent també en els desplaçaments curts.

Un altre sistema de comunicació del qual disposa Sant Feliu és el port, per bé que s'hi registra poca activitat. A causa de la poca profunditat de la badia, el port ganxó s'ha convertit més en un port esportiu que de càrrega o de grans navilis de passatgers. La vila de Palamós és la que realitza aquesta funció a la comarca.

Finalment, fins al 1969 Sant Feliu disposà de connexió ferroviària amb Girona per mitjà d'un ferrocarril de via estreta construït el 1892 i que discorria per la plana selvatana del Gironès i la Vall d'Aro.

Malgrat les històriques reivindicacions, el ferrocarril no ha tornat a la ciutat. De manera que, ara per ara, l'única opció per arribar o per marxar a la ciutat amb transport públic és l'autobús. Les dues companyies que operen a Sant Feliu són TEISA i SARFA.

Prehistòria

Les dades més antigues que hi ha, i que parlen de l'existència d'un ésser primitiu a Sant Feliu o rodalia, són de fa més de 12.000 anys. Pels volts de l'actual mas Ribot s'han trobat un conjunt d'estris treballats amb pedra que datarien d'aquella època, al paleolític. La segona referència que trobem sobre comunitats humanes pertany al neolític. S'han trobat sepultures i algunes peces de sílex a la zona de Vilartagues. Cap a final del neolític i durant el Calcolític (2200-1800 aC) visqueren a les muntanyes veïnes algunes comunitats humanes. Se n'han conservat diversos monuments funeraris (dòlmens i menhirs, el més famós dels quals és la cova d'en Daina, a Romanyà de la Selva).

Edat antiga

La història de Sant Feliu de Guíxols es remunta al segle V a. C. Un poblar iber es va instal·lar a la punta dels Guíxols (També anomenat Fortim o Salvament), un promontori que divideix a la badia en dues parts. Evidentment, fa 2500 anys el mar entrava molt més endins, per tant la situació estratègica del poblat esdevenia òptima per a la defensa i la supervivència.

Amb l'arribada de la romanització, cap a final del segle i aC, progressivament la població va anar abandonant la muntanya i instal·lant-se al pla, prop de la riera de les Comes (actualment encara descoberta en alguns trams), un lloc fèrtil i estable que permetia possibles expansions, i que continuà habitat fins al segle vii, l'època de les invasions. De fet, el lloc de Guíxols mai va estar deshabitat del tot perquè geogràfiques afavorien l'establiment de població fixa (prop de la riera, a tocar dels dos ports naturals que ofereix la badia, en un lloc arrecerat i prop dels camps de conreu), encara que va baixar espectacularment la densitat de població. En aquella època (segle VII) es formà la llegenda de Sant Feliu l'Africà, segons la qual el màrtir cristià va ser llançat al mar des del cim de la punta dels Guíxols. D'aquí neix la popular tradició del jovent ganxó de llançar-se des d'allà al crit de "Valga'ns Sant Feliu!" i creuar nedant l'esquerda natural de sota el penya-segat des de la platja de Calassanç a la platja de ponent. També són coneguts arreu els goigs del gloriós màrtir Sant Feliu l'Africà: "Des dels Guíxols sou llançat / al mar, amb una gran mola. / Un àngel des del cel vola / i a la platja us ha portat / que en honra vostra es diu / Calassanç des d'aquell dia."

Cap a l'any 940 és fundat el monestir benedictí a l'altre cantó de la riera de les Comes, sota l'advocació del màrtir Sant Feliu l'Africà. D'aquesta manera, doncs, s'uniren per sempre els dos noms (Sant Feliu i Guíxols). En destaquen les dues torres que el flanquegen (la del Fum i la del Corn) i la Porta Ferrada, un llenç de paret de dos pisos format per tres grans arcades de ferradura sobre quatre columnes cilíndriques, del qual encara no se'n sap ben bé la funció que tenia dins el monestir. Mentrestant la vila s'anava formant: una petita comunitat de camperols i petits propietaris.

Edat mitjana

L'any 968 el rei franc Lotari lliura a l'abat Sunyer el diploma que ratifica els béns del monestir guixolenc: els llocs de Guíxols, Fenals, Biert-Romanyà, la Vall del Ridaura, Bell-lloc i part de Calonge. Els temps, però no eren fàcils i l'any 985 el monestir rebé també els efectes de l'atac d'Almansor a Barcelona. Els conflictes interns entre els monjos i la població van portar a una segona ratificació dels béns del monestir per part de la Comtessa Ermessenda de Carcassona. A Sant Feliu, de fet, l'alta edat mitjana es va caracteritzar pel que actualment anomenaríem conflictes de competències, disputes entre els monestir de la zona per diferents possessions. També va ser molt important en aquella època la incipient vocació de la població ganxona cap al mar. S'han trobat diversos documents referents a viatges a Mallorca i Eivissa. La llavors gairebé única via de comunicació de Sant Feliu, la mar, va permetre a la vila tenir un important paper en el comerç de l'època, i també en l'atac i conquesta de Mallorca dirigit pel rei Jaume I. A partir del segle xiii la població guixolenca començà a prendre consciència ciutadana davant el poder feudal que retenia el Monestir, i així aparegué el mot universitat per a designar l'associació de població. L'any 1258 l'abat Gerald concedí a la Universitat el privilegi de construir unes drassanes, que serien molt productives, amb el temps, per a la població. De tota manera l'estabilitat no va durar gaire i, a causa de l'enfrontament entre catalans i francesos pel domini de l'illa de Sicília, l'exèrcit gal va cremar gairebé totes les cases de la vila. Sant Feliu, les seves drassanes i la seva orientació inequívocament marítima esdevenien punt estratègic en les expansions territorials dutes a terme per Jaume I el conqueridor i per Pere II el Gran i, evidentment en rebia les conseqüències. Tot i que la invasió dels francesos de 1285 va deixar una marca molt profunda en la consciència col·lectiva dels guixolencs, es rehabilità de nou la ciutat i augmentà tant el nombre dels seus habitants que al començament del segle xiv la població de Sant Feliu de Guíxols ja comptava amb una organització jurídica a l'estil de les principals ciutats catalanes.

Pel que fa al creixement urbà de la vila, sabem que l'any 1360 la vila tenia 230 focs, pel cap baix uns 1.200 habitants. El racó de la riera de les Comes es va anar fent petit i la vila va créixer, en direcció al mar i cap a llevant.

Edat moderna

Durant els segles xvi i xvii la recuperació de la vila va ser lenta i costosa i la població va patir greus problemes de fam, sequera i pesta. La vila va seguir creixent, per força fora muralles, cap a la riera de Tueda, a llevant. Es va construir un nou hospital a la banda de tramuntana, i una nova Capella de Sant Amanç que dona nom a aquest sector municipal. L'economia bàsica de l'època, a part de la pesca tradicional, era el comerç marítim amb altres ports de la Corona. Durant el segle xviii hi va haver unes drassanes reials que s'ocuparen de la construcció de tres navilis de línia, el Cambí, el Catalan i el San Felipe el Real de tres ponts al servei de la marina espanyola.^[2] Els conflictes bèl·lics eren els principals successos en aquests segles. Els més greus es van produir després d'un atac de Felip IV a la flota catalana que s'estava reunint a Sant Feliu per auxiliar Barcelona en el marc de la guerra dels Segadors.

També van tenir molta influència els bandolers. A la zona de Sant Feliu van tenir-hi presència el famós Perot Rocaguinarda i d'altres. Durant el segle xviii la vila evolucionà força. A les darreries de segle ja tenia més de 5.000 habitants i era la segona ciutat de la regió darrera Girona (8.000). La caiguda de les muralles a principi de segle hi va tenir molt a veure. Pel que fa a la indústria, hi va haver una petita "revolució" amb la manufactura i comerç del suro. La vila va viure anys, fins i tot dècades d'esplendor econòmic gràcies a la descoberta d'aquest material, especialment en la fabricació de taps de suro. Continuaven, però, les repressions socials del monestir i els problemes de seguretat.

Edat contemporània

A la primera meitat del segle xix la població ganxona va seguir creixent però va tenir una davallada i una posterior recuperació a causa dels problemes sanitaris. Les epidèmies no acabaven de marxar del tot. La població es mantingué durant dècades al voltant dels 6.000 habitants. Aquesta també va ser una època marcada sobretot pels canvis de mentalitat, un anticlericalisme en augment. Especial fou la figura de Pere Caimó, un federal, que en arribar a l'alcaldia de la vila, instaurà un seguit de decrets clarament progressistes i republicans. Això li va comportar disputes amb el general Prim i va estar uns anys exiliat. Anys més tard, els polítics locals, s'anaren separant en dos blocs, republicans i conservadors, fet que destaca l'any 1910 la victòria electoral en el districte de La Bisbal d'Empordà del guixolenc republicà Salvador Albert vers Francesc Cambó, el líder de la dreta catalana a tot el país. La victòria la decantaren els vots a Sant Feliu, que aleshores era la ciutat més gran de la comarca. La majoria republicana local no era perquè sí: a la vila hi havia un ampli moviment obrer. D'aquests anys també són de destacar la inauguració de dos avenços en el transport i la comunicació: l'estació del carrilet que unia Sant Feliu i Girona, passant per la Vall d'Aro (1892) i el port marítim (1904). A partir d'aquesta època, però, les coses anaren a pitjor: la població que havia superat els 12.000 habitants a principis de segle, veia com l'any 1940 n'hi havia poc més de 7000. Hi havia hagut una pau relativa durant les primeres dècades, però amb l'esclat de la guerra civil, tot va decaure. Sant Feliu, igual que la major part de Catalunya, es va decantar cap al cantó republicà gairebé sense excepcions. El poble treballador va organitzar el Comitè local de les Milícies Antifeixistes. Hi va haver uns primers mesos de repressió cap a tot aquell sospitós de pertànyer o col·laborar amb el bàndol franquista. L'esclat revolucionari durà poc, però, i aviat els bombardeigs i l'atac per mar de l'exèrcit franquista, molt més poderós, van fer desistir els combatents. El 3 de febrer del 1939 Sant Feliu va ser ocupada pels nacionals. La postguerra va ser lenta, però a partir de 1955 ja presenta clars símptomes de millora, de manera que l'any 1975 la població ja sobrepassa el llindar dels 14.000 habitants. Mentrestant, a la ciutat la vida va tenir un desenvolupament del sector serveis que es materialitzà a partir de l'any 1955 amb la inauguració de diversos hotels i el boom turístic generalitzat a tota la Costa Brava.

Les eleccions municipals de 2007 a Sant Feliu de Guíxols van suposar un canvi de govern propiciat per un gran traspàs de vot. La majoria absoluta de CiU es va desfer i el PSC li va arrabassar l'alcaldia. Pere Albó va ser proclamat alcalde gràcies a un pacte amb el Tots per Sant Feliu de Joaquim Valls, l'altra sorpresa electoral, Esquerra Republicana de Catalunya i ICV. Una altra de les novetats dels comicis del 2007 a Sant Feliu ha estat la presentació de dues noves llistes, l'ecologista d'Alternativa Verda fent coalició amb la CUP, i una agrupació d'electors encapçalada pel constructor Pere Luque, Amics. Aquesta darrera formació va aconseguir un regidor.

L'any 2010, després d'una moció de censura a l'equip de govern presentada per Tots per Sant Feliu, CiU i Amics, va ser proclamat alcalde Carles Motas (Tots per Sant Feliu).

En les eleccions municipals de 2011 es va produir un nou canvi en el govern municipal, retornant com a alcalde Joan Alfons Albó (CiU) gràcies al pacte amb el PSC, encapçalat per Pere Albó.

El 2015, un pacte entre Tots per Sant Feliu, ERC i el PSC possibilita que Carles Motas torni a ocupar l'alcaldia de la ciutat durant la següent legislatura.

L'any 2019, un nou pacte aquesta vegada entre Tots per Sant Feliu i el PSC dona un cop més l'alcaldia a Carles Motas per als propers quatre anys.