Societat
From Wikipedia, the free encyclopedia
From Wikipedia, the free encyclopedia
La societat és el conjunt d'individus que comparteixen fins, conductes i cultura, i que es relacionen interaccionant entre si, cooperativament, per a constituir un grup o una comunitat.
Hi ha societats animals l'estudi del qual el realitza la sociobiologia o l'etologia social, com les societats de formigues o les de primats. Les societats d'humans estudien les anomenades disciplines socials, principalment la sociologia i altres com l'antropologia i l'economia. Modernament, hi ha un interès de la física, des de la perspectiva de sistemes complexos, per l'estudi de fenòmens socials i aquest esforç ha donat lloc a disciplines com la sociofísica i la econofísica.
En un àmbit més especialitzat o parcelat, la societat virtual pot referir als fenòmens que es generen i observen en grups baix interacció en el ciberespai, societats artificials com la d'ordinadors interconnectats o societats de robots, d'autòmats, de criatures digitals, etcètera.[cal citació]
El terme "societat" deriva de la paraula llatina societas, que al seu torn derivava del substantiu socius ("camarada", "amic", "aliat", amb la forma adjectival socialis), que es feia servir per descriure una relació o interacció entre diverses parts que es comportaven amicablement o com a mínim civilment.
En societats humanes, societat també és una entitat poblacional o hàbitat, que considera els habitants i el seu entorn, tot això interrelacionat amb un projecte comú, que els dona una identitat de pertinença. Així mateix, el terme connota un grup amb llaços econòmics, ideològics i polítics i supera al concepte de nació-estat, seria la societat occidental com una societat de nacions, etc.
Aquestes distintes agrupacions no poden ser concepcions abstractes, han de tindre una representació en un mitjà, generalment el territori, i un alt grau d'acció social conjunta, en qualsevol altre cas no poden ser objecte d'una metodologia amb mètodes sociològics per a la seua anàlisi i serien part del coneixement filosòfic, teològic i altres sabers no empírics.
A més dels habitants, l'entorn i el projecte societari, poden incorporar-se altres categories a la definició de societat segons l'especialitat del projecte o del seu grau de desenvolupament, açò serà la tecnologia aconseguida en els mitjans de producció, des d'una societat primitiva amb simple tecnologia especialitzada de caçadors —molt pocs artefactes— fins a una societat moderna amb complexa tecnologia —molts artefactes— pràcticament en totes les especialitats. Aquests estats de civilització inclouran l'estil de vida i el seu nivell de qualitat que, així mateix, serà senzill i de baixa qualitat comparativa en la societat primitiva i complex o sofisticat amb qualitat comparativament alta en la societat industrial. La qualitat de vida comparativament alta és objecte controvèrsia perquè té aspectes subjectius en els termes de com és percebuda pels subjectes.
L'estructura de la societat canvia amb la història. Hom distingeix quatre fases evolutives: les societats caçadores-recol·lectores, on es reparteixen tasques concretes però els rols poden canviar ràpidament; les societats tribals, on apareix el concepte de rang i posició a partir de la divisió del treball; les estratificades i la civilització, que requereix un govern complex i abasta un nombre major de població.
Dins les ciències socials l'Antropologia, en particular l'Antropologia social, i la Sociologia són dues ciències frontereres. L'Antropologia Social analitza l'home com a individu aïllat o en formes culturals poc complexes, tendeix a promocionar la perspectiva estàtica (els elements de continuïtat cultural dins un grup); en canvi la Sociologia considera els problemes socials (els que es plantegen, per ex., en la família, l'educació, l'oci, el treball, la ciutat, el transport...) com a dinàmica social, com a elements que provoquen canvis en la comprensió del món que comparteix un grup.[1]
La Sociologia apareix com a ciència estricta al segle xix (El primer a emprar el mot Sociologia fou Auguste Comte l'any 1839, que la definí com «l'estudi de les lleis pròpies dels fenòmens socials». Anteriorment es parlava de filosofia política o de filosofia moral). Al segle xviii,amb la Il·lustració i amb la màquina de vapor, el temps històric s'accelera, apareixen nous problemes socials i es fa necessàries eines i instruments que permetin comprendre'ls i avaluar-los, més enllà de la intuïció o de la tradició rebuda.[1]
Émile Durkheim distingeix dos tipus de societats, caracteritzades per la solidaritat mecànica o la solidaritat orgànica:
| Societat tradicional | Societat moderna (o industrial) |
|---|---|
| Solidaritat mecànica | Solidaritat orgànica |
| Els membres de la societat són poc especialitzats i poc diferenciables per les seves funcions | Els membres de la societat són especialitzats (divisió del treball social) i són en situació d'interdependència |
| « | En agregant-se, penetrant-se, fusionant-se, les ànimes individuals donen a llum un ésser, psíquic si es vol, però que constitueix una individualitat psíquica d'un gènere nou. | » |
| — Émile Durkheim, Les regles del mètode sociològic, 1895, Capítol V, secció 2, § 18. | ||
| « | La societat és als seus membres el que un déu és als seus fidels. | » |
| — Émile Durkheim, Les formes elementals de la vida religiosa, 1912, Capítol VII, Secció III, § II. | ||
Max Weber lligarà el concepte de sociació en les característiques indicades per Tönnies.
Per a Pierre Bourdieu, la societat no és completament explicable. Hi ha tanmateix dos nivells a diferenciar : el nivell de la pràctica social, en la vida de tots els dies on les regularitats s'interpreten, i el nivell de la teoria de la pràctica, on s'ha d'examinar les relacións de força inconscients de la pràctica social (habitus). El treball de Bourdieu conté així un component crític de la societat.
El sociòleg Richard Jenkins es planteja qüestions relatives a l'existència de les societats :
Durkheim postula un evolucionisme unilineal: totes les societats humanes es desenvolupen pels mateixos estadis que van cap a una complexificació creixent i una racionalitat creixent. Totes les societats tenen el que s'anomena una forma font idèntica. Llavors, les estructures de parentiu, les relacions de treball es complicarien; la racionalització augmentaria i la raó governaria cada vegada més camps socials.
Per la seva part Gerhard Lenski, sociòleg, ha diferenciat societats basades en el seu nivell de tecnologia, de comunicació i d'economia : caçadors i recol·lectors, agrícola, agrícola avançat, industrial.[3] Aquest sistema de classificació conté quatre categories:
És més o menys el mateix sistema desenvolupat abans pels antropòlegs Morton H. Frit, un teòric del conflicte, i Elman Service, un teòric de la integració, que han produït un sistema de classificació per a societats en totes les cultures humanes basat en l'evolució de la desigualtat social i el paper de l'estat.
Amb el temps, certes cultures han progressat cap a les formes més complexes d'organització i d'autoritat. Aquesta evolució cultural va tenir un efecte profund sobre els models de la comunitat. Les tribus de caçadors-recol·lectors reunides al voltant dels llocs de caça estacionals s'han assentat en pobles agraris. Aquests pobles s'han fet ciutats i les ciutats s'han transformat en ciutats estat i en États-nacions.[4]
Avui en dia, molts antropòlegs i sociòlegs s'oposen a la noció d'evolució cultural i de les «etapes» rígides descrites. De fet, les dades antropològiques han suggerit que la complexitat (civilització, creixement i densitat de població, especialització, etc.) no condueix sempre a una forma d'organització o d'estratificació social jeràrquica.
Per tal de poder viure en societat es necessita algun tipus d'organització i de regles més o menys estables ja siguin tàcites (no escrites, pressuposades intrínsecament) o explícites (escrites, negociades i assumides col·lectivament).
Les regles funcionen a dos nivells: permeten que els grups s'obrin a les altres societats i també que es repleguin en la seva identitat. Per això es diu que tota societat té dues dimensions: dinàmica i estàtica:
En general la dinàmica social és de caràcter material (producció, consum), mentre l'estàtica social és immaterial (simbòlica). Una societat que no sigui “dinàmica” (que no pugui integrar tecnologies, modes, etc.) es col·lapsaria. Una societat que no tingui “estàtica” no tindria valors a defensar i, en conseqüència, seria irrellevant.
L'estàtica social és tan important com la dinàmica i fins i tot ho és més des del punt de vista emocional. Si podem parlar dels catalans, dels europeus o dels marroquins, reconeixent-los com a societats diferents, no és per la seva dinàmica social, sinó per la seva estàtica que és la que forma la identitat grupal.[1]
El concepte de “dinàmica social” és central en Sociologia: significa que en les societats, qualsevol definició cal entendre-la com un procés i no com quelcom inamovible o etern. Tota regla social inclou algun tipus de norma que fa possible la seva adaptació a nous contextos o la seva transformació.[1]
En Sociologia, el Funcionalisme estructural planteja la idea que les societats són mogudes per estructures i sistemes, que tenen una lògica pròpia independent de les voluntats dels individus que la formen. El funcionalisme descriu els elements mínims de la relació social a través de dos conceptes bàsics: estructura i funció.[5]
Les estructures són sistemes de regles d'un sistema relativament estables i que tendeixen a continuar en el temps, malgrat els canvis legals o polític. Així un exemple d'estructura seria la relació entre empresari i assalariat, que no canvia en profunditat encara que en un moment donat puguin canviar les lleis laborals. Una estructura presente un mínim de quatre característiques:[5]
En la perspectiva estructuralista, una Estructura està vinculada a una Funció; Per tal de fer alguna cosa en la pràctica (funció) es necessiten sempre eines (estructures) que permetin realitzar-la en el concret.
En les societats complexes hi ha dos tipus de funcions:
Des del punt de vista funcionalista Talcott Parsons (1902-1979) vincula l'existència d'una societat al fet que en el seu si es donin quatre funcions:[5]
Aquestes funcions es porten a terme mitjançant un sistema de relacions:
Ferdinand Tönnies (1855-1936),en la seva obra Comunitat i associació (Gemeinschaft und Gesellschaft) de 1887, elabora una concepció dualista de la societat, que apareix sota les formes de comunitat i d'associació, dues formes que no són contradictòries o antitètiques, sinó complementàries.
Les comunitats (Gemeinschaften) són agrupacions basades en relacions afectives, personals, en les quals les relacions socials més rellevants són les del parentiu, la fraternitat, l'amistat, el matrimoni: la raó d'ésser d'aquesta mena de relacions està en elles mateixes. En les comunitats els individus es coneixen personalment, participen mútuament de les seves vides privades, etc. Els membres de la comunitat valoren la seva relació intrínsecament (sovint les relacions provenen de temps antics, són fins i tot anteriors al naixement dels individus i són valuoses per a ells). La família, el petit grup d'amics, la petita agrupació religiosa, etc. són exemples de comunitats.[5]
Per l'altra part, les associacions (Gesellschaften) són organitzades racionalment per a l'obtenció de determinades finalitats: empreses, ministeris,... són agrupacions regides per l'interés i el càlcul racional. Els membres d'una associació valoren la seva relació extrínsecament (pel profit que en treuen) i es coneixen impersonalment, és a dir, en funció del càrrec que ocupen, pel que fan i no per qui són. Un Banc o una empresa qualsevol són associacions.[5]
Les comunitats acostumen a ser petites, i demanen molta lleialtat personal. Les associacions solen ser més àmplies i tenen un límit a la lleialtat en funció de l'interès. En una associació (per ex.: un Banc) hi poden haver incrustats grups comunitaris (per ex.: treballadors que els diumenges es trobin per jugar a futbol, que comparteixin les vacances, etc.) però la finalitat de l'associació no és jugar a futbol, ni anar de vacances. Una societat amb molt sentiment comunitari acostuma a ser tradicionalista i conservadora, perquè els sentiments mutus triguen molt a canviar, en canvi, una societat amb poc sentiment comunitari (amb poca tendència dels individus a trobar-se, a col·laborar en tasques comunes, amb molta separació de classe, d'ètnia o de religió) té un important perill de disgregació per pèrdua de la seva funció integradora.
El terme estratificació social s'empra per descriure les desigualtats que existeixen entre els individus i els grups dins les societats humanes, mútuament relacionats i jerarquitzats de més baixos a més alts. Els individus i grups, segons sigui la seva posició dins l'estructura estratificada, compten amb un accés desigual i diferent a les recompenses. El sistema d'estratificació és el que determina qui rep que i per què a cada societat.[6]
L'estratificació de les societats ha canviat al llarg de la història humana. En les societats primitives, basades en la caça i la recol·lecció, existia molt poca estratificació social, especialment perquè hi havia molt poc que dividir en termes de riquesa o altres recursos. El desenvolupament de l'agricultura va produir un considerable augment de la riquesa material acumulada, i això va provocar molta estratificació. En les societats agrícoles l'estratificació social va prendre forma piramidal, amb un gran nombre de persones situades a la bases i quantitats successivament menors de persones a mesura que s'ascendia vers el vèrtex. Actualment, les societats industrials i postindustrials són extremadament complexes, amb un gran nombre de persones ocupant els extractes mitjà i mitjà-baix (l'anomenada classe mitjana), un nombre de persones lleugerament menor en la base i molt poques persones en els extractes superiors.
Els tipus principals d'estratificació acceptats comunament pels sociòlegs són cinc, i corresponen a les societats en què vigeix l'esclavitud (Grècia i Roma antigues, alguns estats dels EUA als s. xviii i xix, etc.), l'ordre medieval d'estaments, el sistema hindú de castes, la lluita de classes de la teoria marxista i la divisió dels individus i grups segons el seu estatus social.[7]
L'esclavitud és una forma extrema de desigualtat en la que uns individus són propietaris d'altres persones. Les condicions legals de la propietat d'esclaus han variat força segons les diferents societats. A vegades s'ha privat als esclaus de gairebé de tots els seus drets (plantacions del sud dels Estats Units), mentre que a altres societats la seva posició era més semblant a la de servents, com ara a l'antiga Grècia on alguns esclaus ocupaven llocs de gran responsabilitats. N'estaven exclosos de les posicions polítiques i de l'exèrcit, però eren acceptats a la major part de la resta d'ocupacions.
El sistema de castes és un sistema social en el qual el status personal s'adjudica de per vida. És a dir, en les societats organitzades per castes els diferents extractes són tancats, de manera que els individus han de romandre en l'extracte social en què varen nàixer durant tota la seva vida. Habitualment es produeixen en societats agrícoles que encara no han desenvolupat economies capitalistes industrials.
Els estaments formaven part del feudalisme europeu, però també varen existir en moltes altres civilitzacions tradicionals. Els estaments feudals consistien en extractes amb diferents obligacions i drets d'uns vers els altres. A vegades aquestes diferències estaven establertes per llei. A Europa l'estament més alt estava compost per l'aristocràcia i la noblesa; li seguien els clergues, de menor status però amb alguns privilegis especials. Els anomenats “tercer estat” eren els plebeus: serfs, camperols lliures, mercaders i artesans. A diferència de les castes, entre els estats es permetia certa tolerància pel que fa a la mobilitat i matrimonis mixtes.
El concepte de classe social fa referència a un grup d'individus que tenen en comú la mateixa situació o condició social, determinada pel patrimoni familiar o personal, però també per altres factors (com el naixement, professió, riquesa, treball, etc.). El nom sorgeix amb els primers teòrics de la societat dels segles xviii i xix, Adam Smith, David Ricardo, A. de Tocqueville i Karl Marx, i al·ludeix a la situació pròpia de la societat capitalista en què, malgrat la igualtat teòrica de dret, els ciutadans són manifestament, i de fet, desiguals.
La desigualtat pròpia de la societat capitalista es deu, segons Marx, a factors estructurals determinats per les relacions de producció, les quals determinen l'existència de dues classes antagòniques, la burgesia i el proletariat, entre les que s'estableix una lluita de classes, que no ha de cessar, pensa Marx, mentre hi hagi classes.
Max Weber reconeix la importància del factor econòmic en la distinció de les classes, i enumera quatre grups: la classe propietària, l'administrativa i gerencial, els comerciants i negociants i, finalment, els treballadors, però afegeix la influència de l'estatus, és a dir, de l'honor, poder, prestigi i estil de vida, en la configuració de noves classes, pròpiament de subclasses al si de les classes, les quals, no obstant això, formen «grups d'estatus» interclassistes més amplis que les mateixes classes econòmiques. L'estratificació social es deu més a l'estatus que als factors econòmics.
Les classes es diferencien de les formes d'estratificació prèvies de maneres diferents:
En l'àmbit jurídic i econòmic una societat és aquella per la qual dues o més persones s'obliguen a posar en comú diners, béns o indústria amb l'ànim de repartir entre si les guanys. En aquest cas es denomina societat o associació a l'agrupació de persones per a la realització d'activitats privades, generalment comercials. Als seus membres se'ls denomina socis.
El concepte ampli de societat, en contraposició al concepte tradicional, entén que aqueixa posada en comú de béns, aqueixa estructura creada entre dues o més persones, pot no estar destinada essencialment a obtindre un lucre, no sent aquest ànim un element essencial del referit contracte, per tal com hi ha societats que poden respondre a un interès particular diferent del dels seus socis.
Entenent el mot societat com: «Agrupació o associació pactada de persones físiques o jurídiques per a portar a terme una activitat econòmica o mercantil determinada.» segons la definició del Diccionari Jurídic Català[8] aquestes s'han ordenat jurídicament de diverses formes.
El dret romà considerà aquesta figura jurídica com un contracte en virtut del qual dues o més persones s'obligaven recíprocament a reunir coses o activitats pròpies a cadascuna d'elles. Requeria la intencionalitat específica, que rebia el nom de affectio societatis (lligam de societat). Aquesta figura romana és molt lligada a la comunitat de béns i no tenia una personalitat jurídica independent de la de cadascun dels socis que la formaven.[9]
A l'alta edat mitjana el concepte i l'ús jurídic de la societat va desaparèixer i no fou fins al segle xii que es reintroduí. La modalitat més antiga del contracte de societat a Espanya era un tipus de contracte bilateral, com ara la comanda, en el qual hi havia un soci capitalista i un soci gestor, on sovint el soci capitalista n'aportava més que no pas el soci gestor, el qual a vegades no feia cap mena d'aportació. Els guanys es dividien normalment en dues meitats.
En l'àmbit de la ruta comercial de l'Orient (espècies i seda) es va consolidar la societas maris[N. 1], que era un contracte formalitzat per a un únic viatge i era signat per dues persones, el primer dels socis viatjava a l'Orient, venia les mercaderies que havia comprat en el punt d'origen, comprava nous productes per al viatge de tornada i, quan arribava al lloc de sortida, venia la mercaderia i liquidava el contracte amb el seu associat. Cadascun dels socis recuperava el capital que havia aportat, i els diners sobrers, que eren els beneficis, se’ls repartien a mitges. Aquesta metodologia significava que al capital se li assignava tres quartes parts del guany, mentre que el quart restant s'adjudicava com a remuneració del treball personal i el risc de qui feia el viatge. Aquesta part dels beneficis rebia el nom de quart diner.[9]
A Catalunya en el segle XIII es donen tres tipus de societats : la comanda simple que equivalia a un encàrrec fet a un patró pel comerciant amb la finalitat de vendre la mercaderia d'aquest, beneficiant-se els dos del guany. La citada societas maris, d'un fi comercial concret i la companyia, que mitjançant un contracte per termini fix (amb un màxim de cinc anys) diverses persones que es dedicaven a la mateixa branca del comerç s'unien.[11] La denominació capital social està documentada a mitjan segle xiii, amb el nom català de cabal.[9]
Es pot establir la periodificació del desenvolupament de les societats en el dret:
A l'edat moderna, l'ús de la figura jurídica de la societat es va normalitzar, tant en l'àmbit mercantil com en altres sectors de la població.
És un estadi de desenvolupament social que es caracteritza per la capacitat dels seus membres (ciutadans, empreses i administracions públiques) per a obtenir, compartir i processar qualsevol informació per mitjà de telemàtics instantanis, des de qualsevol lloc en la forma que es preferisca.(Comissió Societat Informació. 2003,5)
Les característiques d'aquest tipus de societat són les següents:
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
