Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques
país a Europa i Àsia que va existir entre 1922 i 1991 / From Wikipedia, the free encyclopedia
La Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, abreujat Unió Soviètica, i en sigles, URSS (en rus: Союз Советских Социалистических Республик, transcrit: Soiuz Sovétskikh Sotsialistítxeskikh Respúblik AFI /sɐˈjus sɐˈvʲɛtskʲɪx sətsɨəlʲɪsˈtʲitɕɪskʲɪx rʲɪˈspublʲɪk / ( ? i escolteu-ne la pronunciació en rus); abreujat en rus: Советский Союз, transcrit: Sovetski Soiuz; en sigles en rus: СССР, transcrit: SSSR), va ser un estat situat al nord d'Euràsia, que va existir de 1922 a 1991 sobre el territori d'allò que havia estat l'Imperi Rus.[1] Una manera més informal i simplificada emprada pels seus residents per anomenar-la era la Unió (Soiuz). Era una confederació constitucional d'estats socialistes basada en la ideologia comunista. La Unió Soviètica tenia un sistema polític de partit únic, dominat pel Partit Comunista fins al 1990.[2]
L'URSS va sorgir després de la Revolució d'Octubre, el 1917, i un període posterior de guerra civil, al final del qual els comunistes o bolxevics van prendre el poder. La seva fundació va ser el desembre de 1922 quan la RSFS de Rússia s'uní a les repúbliques d'Ucraïna, Belarús i Transcaucàsia. Després de la mort de Vladímir Lenin, el primer líder soviètic, el poder va quedar consolidat en Ióssif Stalin,[3] qui portà a terme una industrialització massiva per tot el país amb una economia planificada i una gran repressió política.[3][4] El nombre de repúbliques que formaven la Unió va variar amb el temps, però n'hi havia 15 en l'etapa final. La més important, de llarg, era Rússia, tant en termes d'extensió i població, com d'economia i política.
Durant la Segona Guerra Mundial, la Unió Soviètica va ser envaïda per l'Alemanya Nazi al juny de 1941, malgrat haver signat un pacte de no-agressió. Després de quatre anys de guerra, la Unió Soviètica emergí com una de les dues superpotències mundials, estenent la seva influència principalment a l'Europa Oriental, dominant l'agenda global de la política econòmica, els afers exteriors, operacions militars, intercanvis culturals, progressos científics (incloent-hi l'inici de l'exploració espacial) i l'esport (incloent-hi els Jocs Olímpics). La Unió Soviètica i els seus estats satèl·lits del Bloc Oriental van formar una de les dues faccions de la Guerra Freda de l'era de la postguerra, en una prolongada lluita global ideològica i política contra els Estats Units i els seus aliats del Bloc Occidental. En última instància, el bloc soviètic va perdre finalment la guerra, havent estat colpejada per l'estancament econòmic i per la lluita política interior i exterior.[5][6] Des de l'any 1988, Mikhaïl Gorbatxov, el darrer líder soviètic, intentà reformar el país mitjançant les seves polítiques de perestroika i glasnost, però la Unió Soviètica es col·lapsà i es dissolgué al desembre de 1991 després d'un intent de cop d'estat.[7] Des de llavors, la Federació Russa ha exercit els seus drets i complert les seves obligacions.[8]
La Unió Soviètica va tenir la seva màxima extensió el 1990, quan ocupava 22.400.000 km²,[9] sent el país més gran del món. Cobria una sisena part de la terra habitada, i la seva superfície era comparable a la de Nord-amèrica. La major part del país quedava al nord dels 50° de latitud nord. Ocupava la porció oriental del continent europeu, constituint una quarta part de l'àrea del país, sent a més el centre econòmic i cultural del país; la porció septentrional del continent Asiàtic s'estenia des de l'oceà Pacífic a l'est fins a l'Afganistan al sud, i estava molt menys poblada que la zona europea. Tenia uns 10.000 kilòmetres d'est a oest, des de Kaliningrad a l'oest fins a l'illa Ratmanova (a les illes Diomedes) a l'Estret de Bering; ocupant 11 fusos horaris i tenia 7.200 km de nord a sud.[9] A causa de la immensa mida del país, tenia cinc zones climàtiques ben diferenciades: tundra, taigà, estepa, desert i muntanya. L'11% de la terra era cultivable, el 16% eren prats i pastura, el 41% era bosc i el 32% restant estava definit com a "altres" (incloent-hi la tundra).
La Unió Soviètica tenia la frontera més llarga del món. Dos terços de la frontera era a la costa de l'oceà Àrtic. A través de l'estret de Bering s'arribava als Estats Units. A més, limitava amb l'Afganistan, Xina, Txecoslovàquia, Finlàndia, Hongria, Iran, Mongòlia, Corea del Nord, Noruega, Polònia, Romania i Turquia entre 1945 i 1991.
El riu més llarg de la Unió Soviètica era l'Irtix. La muntanya més alta era el Pic del Comunisme (actualment Pic Ismail Samani) al Tadjikistan, amb una cota màxima de 7.495 metres. El llac més gran del mar, el mar Caspi, també estava situat principalment a la Unió Soviètica, així com el llac més profund, el llac Baikal.
Constitucionalment, la Unió Soviètica fou una federació de Repúbliques Socialistes Soviètiques (RSS), si bé el mandat de l'enormement centralitzat Partit Comunista convertia la Unió en quelcom merament nominal.[10]
Les primeres repúbliques sorgiren just després de la Revolució d'Octubre del 1917. Al principi les repúbliques eren independents les unes de les altres malgrat que els respectius governs actuaven de forma coordinada dirigits pels líders pel Partit Comunista de la Unió Soviètica.
Al desembre de 1922, quatre repúbliques (República Socialista Federada Soviètica de Rússia, RSS d'Ucraïna, RSS de Belarús i RSFS de Transcaucàsia) s'uniren formant la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques mitjançant el Tractat de la Unió. El 1924, durant la delimitació nacional a l'Àsia central, amb les repúbliques de l'Uzbekistan Turkmenistan sent formades a partir de la RSFS de Rússia, així com dues noves dependències, Coràsmia i Bukharà. El 1929, l'RSS del Tadjikistan va crear-se des de l'RSS de l'Uzbekistan.
Amb la constitució de 1935, les repúbliques constituents de la RSFS de Transcaucàsia, nominalment Geòrgia, Armènia i Azerbaidjan, van ser elevades a repúbliques de la Unió, mentre que les repúbliques del Kazakhstan i Kirguizstan naixien a partir de la RSFS de Rússia.[11] A partir de l'agost de 1940 es formà l'RSS de Moldàvia a partir de zones d'Ucraïna i de zones de Bessaràbia annexionades de Romania, així com les repúbliques d'RSS d'Estònia, Letònia i Lituània, creades després que les repúbliques bàltiques fossin annexionades per la Unió Soviètica. L'RSS Carelo-Finlandesa va ser separada de la RSFS de Rússia el març de 1940, però hi tornà el 1956, sent formalment la República Socialista Soviètica Autònoma de Carèlia.
Entre juliol de 1956 i setembre de 1991 hi havia 15 repúbliques (vegeu el mapa)[12]
Els criteris per a l'establiment de noves repúbliques foren els següents:
- Que estiguessin situades a la perifèria del Epe per tal que fossin capaces de poder exercir el dret a la secessió,
- que fossin suficientment fortes econòmicament per tal de poder subsistir de manera independent i
- que fossin anomenades segons el grup ètnic dominant si aquest tenia almenys un milió d'habitants.
El 16 de novembre de 1988, el Soviet Suprem de l'RSS d'Estònia aprovà la declaració de Sobirania Estoniana que confirmava la sobirania estoniana i declarà la supremacia de les lleis estonianes sobre les lleis soviètiques.[13] Al març de 1990 el nou Soviet Suprem de l'RSS de Lituània declarà la independència, seguida per la declaració del Soviet Suprem Georgià a l'abril de 1991. Si bé el dret a secessió estava nominalment garantit per la constitució i pel tractat de la unió,[10] aquest era només teòric, i les autoritats de la Unió es negaren a reconèixer-lo Després de l'intent de cop d'estat d'agost de 1991, la resta de repúbliques seguiren el mateix camí. Finalment, la Unió Soviètica reconegué la secessió d'Estònia, Letònia i Lituània el 6 de setembre de 1991. la resta de repúbliques es reconegueren com a independents amb la dissolució final de la Unió Soviètica al desembre de 1991.[14] A partir del col·lapse de la Unió, onze de les quinze repúbliques formaren la Comunitat d'Estats Independents.
Núm. | Repúbliques soviètiques | Estats independents |
---|---|---|
1 | RSS d'Armènia | Armènia |
2 | RSS de l'Azerbaidjan | Azerbaidjan |
3 | RSS de Belarús | Belarús |
4 | RSS d'Estònia | Estònia |
5 | RSS de Geòrgia | Geòrgia |
6 | RSS del Kazakhstan | Kazakhstan |
7 | RSS del Kirguizstan | Kirguizstan |
8 | RSS de Letònia | Letònia |
9 | RSS de Lituània | Lituània |
10 | RSS de Moldàvia | Moldàvia |
11 | RSFS de Rússia | Rússia |
12 | RSS del Tadjikistan | Tadjikistan |
13 | RSS del Turkmenistan | Turkmenistan |
14 | RSS d'Ucraïna | Ucraïna |
15 | RSS de l'Uzbekistan | Uzbekistan |
La Unió Soviètica va ser creada el 1922. En un inici es crearen diversos organismes; però el nou estat no s'institucionalitzà fins a l'aprovació de la Constitució soviètica de 1924, on s'establien unes bases fonamentals de l'Estat:
- el Poder legislatiu superior era representat pel Soviet Suprem de la Unió Soviètica
- el Poder executiu era representat pel Consell de Ministres de la Unió Soviètica i pel Partit Comunista de la Unió Soviètica, l'únic partit legal al país.[10]
- el Poder judicial era representat pel Tribunal Suprem de la Unió Soviètica; però no era independent de les altres branques del govern.
El Soviet Suprem (rus: Verjovni Soviet) era elegit mitjançant sufragi universal i estava format per dues assemblees:
- El Soviet de la Unió o Soviet dels Diputats del Poble: de 791 integrants, triats cada 4 anys per sufragi universal, i que representava als ciutadans soviètics.
- El Soviet de les Nacionalitats: de 625 diputats representants de les repúbliques i de les províncies autònomes, com de les àrees o circumscripcions nacionals. Era la cambra territorial, equivalent als senats occidentals.
Una altra font de poder parlamentari era el Congrés dels Soviets, que es reunia anualment i estava format per representants de diversos soviets de la Unió. El cap d'Estat estava encarnat en un òrgan col·lectiu: el Presídium del Soviet Suprem de l'URSS, i President del Presídium era de iure el Cap de l'Estat. El govern l'exercia el Consell de Ministres, els integrants dels quals eren triats pel Soviet Suprem que liderava el President del Consell de Ministres de l'URSS.
A la constitució de 1924 s'incloïa per primera vegada l'estructura federal de la Unió Soviètica, així com el dret de les repúbliques federares a separar-se de l'URSS i a establir-se com a estats independents. En aquesta constitució, a diferència de les altres, no es donava una funció rellevant a l'Estat al Partit Comunista.
La Unió Soviètica era una república federal basada en 15 repúbliques unides. A més, una sèrie d'unitats territorials formaven les repúbliques. Aquestes també tenien una jurisdicció pensada per protegir els interessos de minories nacionals. Les repúbliques tenien les seves pròpies constitucions, que, juntament amb la Constitució de la Unió, proporcionaven la divisió teòrica del poder a la Unió Soviètica. Llevat de la RSFS de Rússia tenien el seu propi Partit Comunista. Tot i això, el 1989, el PCUS i el govern central s'apropiaren de tota autoritat significativa, establint les polítiques que havien de portar a terme els governs de les repúbliques, províncies, óblasts i districtes.
El Partit Comunista
Al capdamunt del Partit Comunista hi havia el Comitè Central, elegit als congressos i conferències del Partit. El Comitè Central, pel seu costat, escollia el Politburó (anomenat Presídium entre 1952 i 1966), el Secretariat i la Secretaria General (anomenada Primera Secretaria entre 1953 i 1966), literalment el màxim càrrec de la Unió Soviètica.[15] Depenent del grau de consolidació de poder, podien ser tant el Politburó com a cos col·lectiu o la Secretaria General, que sempre era ocupada per un dels membres del Politburó, qui dirigien el país i el partit[16] (excepte pel període de Stalin, marcat per un autoritarisme altament personalitzat, exercit directament a través de la seva posició al Consell de Ministres més que no pas al Politburó després de 1941).[17] No estaven sotmesos al control de la massa dels membres de Partit, car el principi clau de l'organització del Partit era el centralisme democràtic, demanant una estricta subordinació als cossos superiors, i les eleccions eren incontestades, car els candidats eren proposats pels nivells superiors.[18]
El Partit Comunista va mantenir el seu domini sobre l'estat principalment pel seu control sobre el sistema de nomenament. Tots els oficials del govern i la majoria dels diputats del Soviet Suprem eren membres del Partit, i el més important era la seva situació dins la jerarquia del Partit. Dels caps del Partit, Stalin entre 1941 i 1953 i Khrusxov entre 1958 i 1964, també van ser Premiers. Després del retir forçós de Khrusxov la presidència del partit prohibí aquesta doble presidència,[19] però els darrers Secretaris Generals, almenys durant una part del període al càrrec, també ocuparen la posició de President del Presídium del Soviet Suprem, nominalment el cap de l'Estat, encara que era un nomenament bàsicament cerimonial. Les institucions a nivells inferiors eren supervisades i a vegades substituïdes per les organitzacions primàries del Partit.[20]
A la pràctica, però, el control del Partit podia estendre's per tota la burocràcia estatal, en particular després de la mort de Stalin; burocràcia estatal que perseguia interessos diferents dels del Partit, a vegades fins i tot entrant en conflicte.[21] El Partit, malgrat tot, era monolític de dalt a baix, encara que les faccions van ser ocasionalment prohibides.[22]
Govern de la Unió Soviètica
El Soviet Suprem, conegut abans de 1936 com a Comitè Central Executiu, votava pràcticament unànimement per la població en unes eleccions incontestables, elegint el màxim cos estatal durant la major part de la història soviètica,[23] mentre que en un inici simplement actuava com una institució per segellar, aprovar i implementar totes les decisions imposades pel Partit, adquirí poders addicionals després de l'aprovació dels Plans Quinquennals i pel pressupost estatal soviètic.[24] El Soviet Surem elegia un Presídium per exercir el seu poder entre les sessions plenàries,[25] ordinàriament celebrades en dues ocasions a l'any, i nomenava el Tribunal Suprem,[26] al Fiscal General[27] i al Consell de Ministres (conegut abans de 1946 com a Consell de Comissaris del Poble), presidit pel President (Premier) i dirigia l'enorme burocràcia responsable per l'administració de l'economia i la societat.[25] Les estructures de l'Estat i del Partit de les repúbliques constituents emulaven enormement l'estructura de les institucions centrals, si bé la RSFS de Rússia, a diferència de la resta de repúbliques, no va tenir una branca republicana del PCUS durant la major part de la seva història, sent dirigida pel PCUS fins al 1990. Les autoritats locals s'organitzaven mitjançant els comites locals, els soviets locals i els comitès executius. Mentre que el sistema estatal era nominalment federal, el PCUS era unitari.[28]
La política de seguretat de l'estat (el KGB i la resta d'agències que el van precedir) van tenir un paper molt important en la política soviètica. Van ser instrumentals en el terror estalinista.[29] Després de mort de Stalin, la policia de seguretat de l'Estat va quedar sotmesa a un estricte control per part del Partit. Sota Iuri Andrópov, cap del KGB entre 1967 i 1982 i Secretari General del Partit entre 1982 i 1983, el KGB, a més de dedicar-se a la supressió de la dissensió política i el manteniment d'una extensa xarxa d'informadors, es convertí en un actor polític amb una certa extensió independent dins de l'estructura del partit,[30] culminant en la campanya anticorrupció enfocada a oficials d'alt rang del Partit que es portà a terme a la fi de la dècada de 1970 i inicis dels 80.[31]
Governants de la Unió Soviètica
La Unió Soviètica era un estat socialista federal compost per quinze repúbliques, creat el 30 de desembre de 1922 i dissolt el 25 de desembre de 1991. Si bé el comandament de l'Estat i del govern eren càrrecs diferents, bona part del poder polític requeia en el Secretari General i altres membres del seu Comitè Central.
De fet, era habitual que el Secretari General del Partit fos President del Presídium, Cap de l'Estat o President del Consell de Ministres (Cap de Govern). Fins a Nikita Khrusxov era costum que el líder del Partit estigués directament a càrrec del poder executiu, però a partir del seu successor Leonid Bréjnev ocuparen la comandància de l'Estat. La premsa occidental, per un general, feia cas omís d'aquestes distincions i anomenava al líder polític President de la Unió Soviètica o Primer Ministre de la Unió Soviètica, encara que aquests càrrecs no van existir oficialment fins als darrers mesos del govern de Mikhaïl Gorbatxov.
El càrrec de Secretari General del Partit Comunista no va ser creat fins a l'abril de 1922, convertint-se en el màxim càrrec després de la mort de Lenin. Entre març de 1953 i el 8 d'abril de 1966 el càrrec s'anomenà Primer Secretari. A partir d'aquesta data i fins al 14 de març de 1990 el càrrec tornà a denominar-se Secretari General del PCUS.
- Líders de la Unió Soviètica
- Secretaris generals del Partit Comunista de la Unió Soviètica
- Ióssif Stalin (1922-1953)
- Nikita Khrusxov (1953-1964)
- Leonid Breixnev (1964-1982)
- Iuri Andrópov (1982-1984)
- Konstantín Txernenko (1984-1985)
- Mikhaïl Gorbatxov (1985-1991)
- Caps d'Estat de la Unió Soviètica
- Mikhaïl Kalinin (1938-1946)
- Nikolai Ixvèrnik (1946-1953)
- Kliment Voroixílov (1953-1960)
- Leonid Bréjnev (1960-1964)
- Anastàs Mikoian (1964-1965)
- Nikolai Podgorny (1965-1977)
- Leonid Bréjnev (1977-1982)
- Iuri Andrópov (1983-1984)
- Konstantín Txernenko (1984-1985)
- Andrei Gromiko (1985-1988)
- Mikhaïl Gorbatxov (1988-1991)
- Caps del govern de la Unió Soviética
- Vladímir Ilitx Uliànov (Lenin) (1922-1924)
- Aleksei Ríkov (1924-1930)
- Viatxeslav Mólotov (1930-1941)
- Ióssif Stalin (1941-1953)
- Georgi Malenkov (1953-1955)
- Nikolai Bulganin (1955-1958)
- Nikita Khrusxov (1958-1964)
- Aleksei Kosiguin (1964-1980)
- Nikolai Tíkhonov (1980-1985)
- Nikolai Rijkov (1985-1991)
- Valentín Pàvlov (1991)
- Ivan Silaiev (1991)
Separació de poders i reformes
Les constitucions soviètiques, que van ser promulgades el 1918, 1924, 1936 i 1977,[32] no limitaven el poder de l'estat. No existia una separació de poders formals entre el Partit, el Soviet Suprem i el Consell de Ministres, car Lenin i els seus companys bolxevics creien que el parlamentarisme i la separació de poders només van ser creades pels burgesos per confondre als pobres i al proletariat.[33] La fusió de les funcions executives i legislatives eren persuasives. El sistema era governat menys per estatuts que per convencions informals. No existia cap mecanisme establert de successió. A la mort de Lenin seguí un període de lluita amarga i mortal pel poder dins del Politburó,[34] fet que es repetí a la mort de Stalin,[35] o amb la remoció del poder de Nikita Khrusxov,[36] la qual va ser a causa d'un cop tant al Politburó com al Comitè Central.[37] Tots els líders del Partit anteriors a Gorbatxov van morir mentre que estaven al càrrec, llevat de Georgi Malenkov (mort el 1988)[38] i Khrusxov, ambdós dimitits del lideratge del Partit enmig d'una lluita interna.[37]
El 1988-1990, fent front a una considerable oposició, Mikhaïl Gorbatxov legislà reformes subtraient poder als alts cossos del Partit i fent al Soviet Suprem menys depenent. Es creà el Congrés de Diputats del Poble, on la majoria dels seus membres havien estat elegits per la població mitjançant eleccions disputades celebrades al març de 1989. D'aleshores ençà el Congrés elegiria al Soviet Suprem, que esdevindria un parlament a temps complert, molt més fort que abans i, encara que enormement conservador, per primera vegada des de la dècada dels anys 20 seria quelcom més que una cambra que només donaria el vistiplau a les propostes del Partit i del Consell de Ministres.[39] El 1990 Gorbatxov introduí i assumí el càrrec de President de la Unió Soviètica, concentrà el poder a la seva oficina executiva, independent del Partit i subordinant el govern,[40] ara anomenat Gabinet de Ministres de la Unió Soviètica, a si mateix.[41] Les tensions augmentaven entre les autoritats de la Unió sota Gorbatxov, els reformistes, encapçalats a Rússia per Ieltsin i que controlaven el recentment elegit Soviet Suprem de la RSFS de Rússia, i la línia dura del Partit Comunista. Entre el 19 i el 21 d'agost de 1991, un grup de membres de la línia dura portaren a terme un intent de cop d'estat. Després del fracàs del cop, el Consell d'Estat de la Unió Soviètica esdevingué el màxim orgue de poder a la Unió Soviètica durant el període de transició.[42] Gorbatxov dimití com a Secretari General, seguint com a President durant els darrers mesos d'existència de la Unió Soviètica.[43]
Sistema judicial
El poder judicial soviètic no era independent de les altres branques del govern. El Tribunal Suprem supervisava els tribunals inferiors (els Tribunals del Poble) i aplicava la llei segons estava establerta per la Constitució o segons l'interpretés el Soviet Suprem. El Comitè de Supervisió Constitucional revisava la constitucionalitat de lleis i actes. La Unió Soviètica emprava el sistema inquisitorial del dret romà, on el jutge, el fiscal i l'advocat defensor treballaven en col·laboració per establir la veritat.[44]