Xifratge clàssic
From Wikipedia, the free encyclopedia
Un xifratge és una manera d'ocultar un missatge mitjançant la reordenació de les seves lletres segons un patró, o mitjançant la substitució de les seves lletres per altres lletres o números seguint un algorisme establert.
Aquestes maneres de reordenar (transposicions) o de substituir (substitucions) són conegudes tant per l'emissor com pel receptor, de tal manera que el receptor pot realitzar el procediment invers al xifratge que s'hagi aplicat si vol recuperar el missatge original.
En criptografia, anomenem xifratge clàssic a totes aquelles maneres de xifrar que s'han fet servir històricament per ocultar informació, però que actualment ja no s'utilitzen. En general, es tracta d'algorismes aplicats sobre l'abecedari "A-Z", que es podrien aplicar a mà o amb aparells mecànics simples. Degut a aquestes característiques, molts d'ells es poden també desxifrar a mà fàcilment. I d'altra banda, en cas que a mà fos complicat o laboriós, la tecnologia actual acostuma a poder-los desxifrar amb molta facilitat.
Els mètodes més moderns doncs, utilitzats pels ordinadors cada dia (per exemple, quan accedim a una web amb https) operen amb bits i bytes, i realitzen algorismes molt més complicats, impossibles de desxifrar en un temps raonable fins i tot amb l'ajuda d'altres ordinadors).
Molts xifratges clàssics van ser utilitzats (o fins i tot inventats) per gent molt coneguda, com Juli Cèsar o Napoleó. Sovint es creaven amb finalitats militars (per a transportar missatges secrets entre persones del mateix bàndol). Amb els coneixements actuals, però, sovint és fàcil desxifrar-los fins i tot sense conèixer quin sistema s'ha utilitzat, mitjançant eines com l'anàlisi de freqüències.
Dins el concepte de xifratge clàssic però, a més dels sistemes senzills dels grecs i els romans, acostumem a incloure-hi també xifrats més elaborats com els que s'utilitzaven al Renaixement, així com els mètodes de xifratge utilitzats a la segona guerra mundial, com la màquina Enigma.