Àrabs d'Israel
From Wikipedia, the free encyclopedia
Els ciutadans àrabs d'Israel, són els ciutadans palestins que van romandre als territoris que avui formen part de l'estat d'Israel quan centenars de milers d'àrabs van ser expulsats de les seves llars per les forces sionistes durant la fundació d'Israel. Els àrabs israelians, són ciutadans de l'estat israelià, i tenen com a llengua materna l'àrab.[1][2] Són majoritàriament musulmans, però també n'hi ha de cristians, de drusos i de bahais. Constitueixen al voltant del 19,8% de la població israeliana amb 1.413.000 habitants. Aquestes xifres, segons l'Oficina Central d'Estadístiques d'Israel (2006),[3] inclouen al voltant de 250.000 habitants àrabs de Jerusalem Est, que és part dels territoris ocupats el 1967 no rconeguda internacionalment com a territori israelià, i uns 19.000 drusos dels Alts del Golan, també territori ocupat tots ells són ciutadans àrabs residents permanents des de l'any 1967, quan va tenir lloc la Guerra dels Sis Dies. La llengua pròpia és l'àrab, en el seu dialecte palestí.
Notables àrabs d'Israel: Emile Habibi • Ahmad Tibi • Boutros Mouallem • Majalli Wahabi • Juliano Mer • Raleb Majadele | |
Tipus | ètnia |
---|---|
Població total | +1.144.000 |
Llengua | àrab, hebreu |
Religió | Islam sunnita (83%), cristianisme, 8,5% drusos (8,3%) |
Grups relacionats | palestins |
Regions amb poblacions significatives | |
Israel | |
Mapa de distribució | |
Molts són habitants àrabs del Mandat Britànic de Palestina que van quedar residint dins de les fronteres d'Israel després de la Guerra Araboisraeliana de 1948, i les matances i el procés d'expulsió de la població autòctona palestina per part de les autoritats israelianes. En molts casos, les famílies quedaren dividies en els diferents territoris palestins, Israel ha impedit sempre tant el retorn i reagrupament dels familiars com de tots els refugiats expulsats de les seves localitats natals,a vui dins l'Estat d'Israel.
En l'any 1952, una llei de la Kenésset els va concedir la ciutadania israeliana i des d'aleshores, tenen els alguns dels drets i obligacions que tenen els altres ciutadans israelià. Tanmateix, no han de complir el servei militar obligatori en l'Exèrcit. (Excepte els ciutadans drusos). La seva situació econòmica en general és més deprimida que la dels altres ciutadans d'Israel, i han de patir discriminació de part de la població jueva, la meitat de la qual, el 2016, es mostrava favorable a l'expulsió dels àrabs d'Israel.[4]
Un cas especial és el dels àrabs que viuen a Jerusalem Est i els Alts del Golan, ocupats i administrats per Israel des de la Guerra dels Sis Dies de 1967. Els residents de Jerusalem Est es van convertir en residents permanents d'Israel poc després de la guerra. Tot i posseir targetes d'identitat israelianes, només uns pocs d'ells han sol·licitat la ciutadania israeliana, a la qual tenen dret, i la majoria d'ells manté estrets vincles amb els altres territoris de la resta de Palestina com Cisjordània.[5] No obstant això, com a residents permanents, tenen dret a votar en les eleccions municipals de Jerusalem, encara que un baix percentatge ho fa, i no poden ser escollits.
La majoria dels residents drusos dels Alts del Golan són considerats residents permanents en virtut de la Llei dels Alts del Golan de 1981. Pocs d'ells han acceptat la plena ciutadania israeliana, i la gran majoria es considera ciutadans de Síria.[6]
L'estat d'Israel i els seus dirigents els han considerat una amenaça per al seu model d'estat només per a jueus, que des de 2018 contempla explícitament amb al Llei de l'Estat-nació jueu que només els jueus tenen el dret a decidir sobre el futur d'Israel, i la llengua oficial és l'hebreu, relegant la llengua àrab.