Fernandu III de Castiella
From Wikipedia, the free encyclopedia
Fernandu III de Llión y de Castiella, llamáu «el Santu» (Peleas de Arriba, 1199 o 24 de xunu de 1201[4]-Sevilla, 30 de mayu de 1252), foi rei de Castiella ente 1217 y 1252 y de Llión[lower-alpha 1] ente 1230 y 1252. Fíu de Berenguela, reina de Castiella, y d'Alfonso IX, rei de Llión, unificó definitivamente mientres el so reináu les corones castellano y lleonés, que permanecieren estremaes dende la dómina d'Alfonso VII «l'Emperador», quien a la so muerte partir ente los sos fíos, los infantes Sancho y Fernando.
Fernandu III de Castiella | |||||
---|---|---|---|---|---|
1230 - 1252
1r xunetu 1217 - 1230 | |||||
Vida | |||||
Nacimientu | Zamora, 5 d'agostu de 1199 (greg.)[1] | ||||
Nacionalidá | Reinu de Lleón | ||||
Muerte | Sevilla, 30 de mayu de 1252 (52 años) | ||||
Sepultura | Catedral de Sevilla | ||||
Familia | |||||
Padre | Alfonsu IX | ||||
Madre | Berenguela I de Castilla | ||||
Casáu con |
Beatriz de Suabia (es) (1219 (Gregorianu) – )[2] Juana de Danmartín (es) (1237 (Gregorianu) – )[2] | ||||
Fíos/es |
Alfonsu X de Castiella[3] Fadrique de Castilla (es) Fernando de Castilla (es) [3] Leonor de Castilla (es) [3] Berenguela de Castilla (es) [3] Enrique de Castilla el Senador (es) [3] Felipe de Castilla (es) Sancho de Castilla (es) Manuel de Castilla (es) María de Borgoña y Suabia (es) Lleonor de Castiella Fernando de Castilla (es) Luis de Castilla (es) Juan de Castilla (es) Simón de Castilla (es) | ||||
Hermanos/es |
Alfonso de Molina (es) Dulce de León (es) Sancha de León (es) Berenguela de León (es) Urraca Alfonso de León (es) Constanza de Lleón Fernando de León (es) Leonor de León (es) Martín Alfonso de León (es) | ||||
Pueblu | Casa de Borgoña (es) | ||||
Estudios | |||||
Llingües falaes | castellanu | ||||
Oficiu | gobernante, caballero cristiano (es) | ||||
Santoral | |||||
30 de mayu | |||||
Creencies | |||||
Relixón | Ilesia Católica | ||||
Orde relixosa | Tercer Orde de San Franciscu | ||||
Mientres el so reináu fueron conquistaos, nel marcu de la Reconquista, los reinos de Xaén, Córdoba, Sevilla y lo que quedaba del de Badayoz, que la so anexón empezara Alfonso IX, lo qu'amenorgó'l territoriu ibéricu en poder de los reinos musulmanes. Al rematar el reináu de Fernandu III, estos namái teníen na Andalucía'l Reinu de Borrina, Tejada y el Reinu de Granada, esti postreru como feudu castellanu. L'infante Alfonso, futuru Alfonsu X, foi unviáu por Fernando a la conquista del Reinu de Murcia; los moros capitularon y la rexón quedó como señoríu castellanu, dempués de lo que Alfonso conquistó les places de Mula y Cartaxena. Cuando Fernando aportó al tronu, en 1217, el so reinu nun degolaba apenes los cientu cincuenta mil quilómetros cuadraos; en 1230, al heredar Llión, llogró otros cien mil y, a base de conquistes ininterrumpíes, llogró faese con cientu venti mil más.[4]
Foi canonizáu en 1671, siendo papa Clemente X, y reinando n'España Carlos II.