Aïllament reproductiu
From Wikipedia, the free encyclopedia
En biologia, l'aïllament reproductiu o les barreres a la hibridació són el conjunt de característiques, comportaments i processos fisiològics que impedeixen que els membres de dues espècies diferents puguin creuar o aparellar-se entre si, produir descendència o que la mateixa sigui viable o fèrtil. Aquestes barreres constitueixen una fase indispensable en la formació de noves espècies (especiació), ja que mantenen les característiques pròpies de les mateixes a través del temps pel fet que disminueixen, o directament impedeixen, el flux genètic entre els individus de diferents espècies.[3][4][5][6]
S'han proposat diverses classificacions dels mecanismes d'aïllament reproductiu. El zoòleg Ernst Mayr els ha classificat en dues categories àmplies: mecanismes precopulatoris i poscopulatoris. Els primers actuen abans que es pugui produir la fecundació (és a dir, abans de l'aparellament en el cas dels animals o de la pol·linització en el cas de les plantes). Aquests mecanismes precopulatoris, també anomenats «barreres externes a la hibridació», són les separacions físiques en el temps, l'espai, ambients, nínxols ecològics específics i diferències en el comportament que impedeixen l'aparellament o la pol·linizació.[7] Els mecanismes poscopulatoris, o «barreres internes a la hibridació», en canvi, operen a través de la manca d'harmonia entre els sistemes fisiològics, reproductius o citològics dels individus pertanyents a diferents espècies.[8] Els diferents mecanismes d'aïllament reproductiu estan controlats genèticament i s'ha demostrat experimentalment que poden evolucionar tant en espècies amb una distribució geogràfica que se superposa (espècies simpàtriques), o bé, com a resultat de la divergència adaptativa que acompanya l'evolució al·lopàtrica d'aquestes.