Alfabet llatí
alfabet utilitzat per la majoria de llengües de l'oest i centre d'Europa / From Wikipedia, the free encyclopedia
L'alfabet llatí és el sistema d'escriptura alfabètic desenvolupat pels romans per escriure el llatí. Sota la influència del grec aviat s'hi van incloure la X, Y i Z per transcriure termes tècnics i noms propis de llengües estrangeres.[2] Tot i que actualment és un alfabet bicameral, en la seva forma original, només tenia majúscules.
Tipus | sistema d'escriptura i escriptura natural |
---|---|
Llengües | Al principi, s'utilitzava per a escriure el llatí. Actualment, s'utilitza per a escriure llengües europees, algunes llengües d'Àsia, moltes llengües d'Àfrica, Amèrica, Austràlia i Oceania. |
Creació | segle VII aC |
Període | ~700 aC i fins avui. |
Basat en | antics alfabets itàlics |
Història | història de l'alfabet llatí |
Sistema pare | |
Sistemes germans | Alfabet ciríl·lic Alfabet copte Alfabet armeni Alfabet rúnic |
ISO 15924 | Latn (215 ) |
Direcció del text | d'esquerra a dreta |
Interval Unicode | |
Mapa de distribució | |
Imatge de Faulmann[1] |
Amb algunes modificacions es fa servir avui 26 lletres en la majoria de les llengües de la Unió Europea, Amèrica, l'Àfrica subsahariana i les illes de l'oceà Pacífic. En l'ús modern, l'expressió alfabet llatí és usada per a qualsevol derivació directa de l'alfabet utilitzat pels romans. Al llarg dels segles, va evolucionar, entre d'altres per les minúscules, que els romans de l'era clàssica no haurien reconegut. Troben el seu origen en l'escriptura manual, diferent de les gravacions en materials durs, que van conduir a arrodonir les formes. Unes lletres noves s'hi van afegir al segle resultat de les propostes d'Antonio de Nebrija (1492) i Petrus Ramus de diferenciar gràficament les semivocals I i U en relació amb la seva pronúncia com a vocal o com a consonant: en surt la diferenciació en I i J, i U, V i W, que formen les 26 lletres de base de l'alfabet llatí utilitzat en l'actualitat.[2]
A la península italiana hi havia tota una mena d'alfabets, amb formes parents, però tot i això molt diferents en nombre de sons i formes. A mesura que els romans van sotmetre els altres pobles de la península, aquests van desaparèixer i Roma va imposar l'alfabet llatí.[3] La colonització romana d'una major part d'Europa i l'adopció del llatí com llengua administrativa i més tard com a llengua oficial del catolicisme van contribuir a l'extensió de l'alfabet. Quan des del segle viii els monjos van començar escriure en llengua vernacle, hi van adaptar l'alfabet llatí i cercar astúcies per poder representar fonemes absents del llatí eclesiàstic.
L'alfabet llatí actual de base es forma per 26 lletres: les 23 lletres llatines originals i altres tres (J, V W) afegides al segle xv així com les seves corresponents minúscules.[4]
A | B | C | D | E | F | G | H | I | J | K | L | M |
N | O | P | Q | R | S | T | U | V | W | X | Y | Z |