Arquitectura de Barcelona
arquitectura de Barcelona / From Wikipedia, the free encyclopedia
L'arquitectura de Barcelona ha tingut una evolució paral·lela a la de la resta de Catalunya, i ha seguit de forma diversa les múltiples tendències que s'han anat produint en el context de la història de l'art occidental. Al llarg de la seva història, Barcelona ha acollit diverses cultures i civilitzacions, que han aportat el seu concepte de l'art i han deixat el seu llegat per a la posteritat, des dels primers pobladors ibers, passant pels colonitzadors romans, els visigots i un breu període islàmic, fins al sorgiment en l'edat mitjana de l'art, la llengua i la cultura catalana, amb una primera època d'esplendor on el romànic i el gòtic van ser períodes molt fructífers per al desenvolupament artístic del país.
Durant l'edat moderna, època en què la ciutat comtal es va vincular a la Monarquia Hispànica, els principals estils van ser el Renaixement i el Barroc, desenvolupats a partir de les propostes provinents dels països difusors d'aquests estils, principalment Itàlia i França. Aquests estils van ser aplicats amb diverses variants locals, i si bé alguns autors afirmen que no va ser un període especialment esplendorós en l'esdevenir artístic de la ciutat, la qualitat de les obres va estar d'acord amb la del conjunt de l'estat, mentre que en quantitat va ser un període bastant productiu, encara que la major part de les realitzacions no hagi arribat a l'actualitat.[2]
El segle xix va comportar una certa revitalització econòmica i cultural, que es va plasmar en un dels períodes més fructífers en l'arquitectura de la ciutat, el modernisme. Cal remarcar que fins al segle xix estava encotillada per les muralles d'origen medieval, en tenir la consideració de plaça militar, de manera que el seu creixement estava limitat. La situació va canviar amb l'enderrocament de les muralles i la donació a la ciutat de la Fortalesa de la Ciutadella, el que va propiciar l'expansió de la ciutat per la plana contigua, fet que es va plasmar en el projecte d'Eixample elaborat per Ildefons Cerdà, que va suposar l'ampliació territorial més gran de Barcelona. Un altre augment significatiu de la superfície de la capital catalana va ser l'annexió de diversos municipis limítrofs entre finals del segle xix i principis del xx. Tot això va suposar l'adequació dels nous espais urbans i un augment dels encàrrecs artístics municipals en les vies públiques, que van ser afavorits igualment per diversos esdeveniments celebrats a la ciutat, com l'Exposició Universal de 1888 i la Internacional de 1929 o, més recentment, pels Jocs Olímpics de 1992 i el Fòrum Universal de les Cultures de 2004.
El segle xx va suposar la posada al dia dels diversos estils produïts pels arquitectes barcelonins, que van connectar amb els corrents internacionals i van posar a la ciutat en primera línia de l'avantguarda. El desenvolupament arquitectònic en aquests últims anys i l'aposta pel disseny i la innovació, així com la vinculació de l'urbanisme amb els valors ecològics i la sostenibilitat, han convertit la capital catalana en una de les ciutats europees més punteres en el terreny arquitectònic, fet que ha estat reconegut amb nombrosos premis i distincions, com el premi del Reial Institut d'Arquitectes Britànics (1999) i el premi de la Biennal de Venècia (2002).[3] El 2022, Barcelona va ser elegida com a Capital Mundial de l'Arquitectura per a l'any 2026 per la Unió Internacional d'Arquitectes (UIA).[4]