Arquitectura de Mesopotàmia
From Wikipedia, the free encyclopedia
L'arquitectura de Mesopotàmia fa referència a les característiques comunes de les construccions desenvolupades a la conca dels rius Tigris i Eufrates des de l'assentament dels primers pobladors cap al VII mil·lenni ae fins a la caiguda de l'últim estat mesopotàmic, Babilònia.
Els mesopotàmics construïen sense morter, i quan un edifici ja no era segur o no complia la seua tasca s'enderrocava i es tornava a construir al mateix emplaçament, o s'emplenava i se'n construïa damunt. Al llarg de mil·lennis aquesta pràctica donà lloc al fet que les ciutats mesopotàmiques es trobaren elevades en suaus pujols sobre el territori que les circumdava; a aquests promontoris se'ls deia tels.
Usaven molt poc la pedra i la fusta, ja que només podien obtenir-ne de països limítrofs. El sòl és argilenc, fangós, i això els feu utilitzar el fang com a material constructiu. Primer l'empraren en blocs o toves de fang amb mescla de palla, col·locats humitejats de manera que assecava la paret sencera. Després, els van eixugar al sol, tova per tova. Van inventar després els maons d'argila pura, col·locats al forn; i, després, per preservar-los millor de la humitat, els sotmeteren al procediment de l'esmaltat i vidriat.
Els maons als murs s'unien amb calç o asfalt, i per a la coberta, substituïren el sistema de llinda egipci per la volta formada d'arcs de mig punt contigus.