Art antic
art que es va produir durant l'edat antiga / From Wikipedia, the free encyclopedia
L'art antic o art de l'antiguitat és l'art que es va produir en l'edat antiga. La història de l'art antic és la divisió de la història de l'art que se centra en el seu estudi i interpretació formal, tècnica, estructural, i ideològica (iconogràfica, iconològica) i a la seva explicació històrica; encara que l'arqueologia és la ciència històrica que estudia la cultura material de la qual les obres d'art són la manifestació més valuosa, i és l'encarregada del seu descobriment i anàlisi contextual.
La seva delimitació cronològica va des del començament de la història (aproximadament el mil·lenni IV aC al Pròxim Orient i Egipte) fins a la caiguda de l'Imperi Romà (segle v).[2] L'extensió geogràfica del desenvolupament de les primeres civilitzacions (definides per l'aparició de l'escriptura i el poder polític i religiós) imposa on poden situar-se (civilitzacions mediterrànies, de l'Índia, de l'Extrem Orient, de l'Amèrica precolombina i de la resta d'Europa i de l'Àfrica) i quan pot parlar-se en cadascuna d'aquestes, d'un període històric o d'un període prehistòric, que determinaria que la seva producció artística fos objecte de la història de l'art prehistòric; encara que realment la metodologia per al seu estudi és en gran part comuna, hi ha una diferència fonamental, i és la possibilitat d'utilitzar les fonts escrites per als períodes històrics.[3] Aquest recurs és insubstituïble, ja que no sols permet la identificació en el seu cas dels autors o patrocinadors de l'obra artística i reconstruir el context on es va produir, sinó que possibilita la interpretació de l'art en la seva relació amb la producció intel·lectual en altres àmbits del pensament, sobretot la religió i la filosofia. Així es pot efectuar una lectura de l'art que l'entengui mitjançant la visió del món (Weltanschauung) o la ideologia dominant en èpoques i llocs tan llunyans als presents com eren les civilitzacions de l'edat antiga, i del fet que l'art n'és la plasmació material i visual.
Al contrari que la civilització occidental, les civilitzacions africanes, extremoorientals i americanes no van experimentar la marcada discontinuïtat que l'art occidental presenta entre l'art antic i l'art medieval; de manera que aquest últim concepte no acostuma a aplicar-se a aquestes civilitzacions.
També existeix un concepte comercial i col·leccionista de l'art antic, entès com a antiguitats; és a dir, una accepció del terme utilitzada per a englobar tot tipus d'objectes artístics que no es consideren art modern, pertanyin a l'edat antiga o a períodes posteriors (art medieval, art de l'edat moderna i fins i tot bona part de l'art contemporani si aquest no s'entén només com el més actual sinó com tot l'art de l'edat contemporània -des de mitjan segle xviii).
El concepte d'art en l'antiguitat no havia assolit en cap civilització la consideració social de belles arts que va aconseguir en la cultura occidental des del Renaixement. Pintura, escultura i arquitectura (les arts visuals) eren equivalents a les diferents artesanies, habilitats o tècniques manuals (ars en llatí, techné en grec) que no gaudien de prestigi social en cap de les diferents formacions econòmiques i socials de les primeres civilitzacions (mode de producció primitiu, mode de producció asiàtic o despotisme hidràulic, i mode de producció esclavista). Durant el període clàssic de Grècia, sí que va haver-hi artistes destacats que es van relacionar amb polítics i intel·lectuals, o que ho eren ells mateixos (com Fídies);[5] però tal cosa era més una excepció que una regla, i també va actuar més com a mitificació que com una valoració de l'artista concret (el cas d'Apel·les de Colofó).
- Temple egipci de Files
- Columnes i porta flanquejada per guardians alats al palau de Persèpolis
- Temple grec d'Atena (abans conegut com de Ceres) a Paestum
- Cúpula del Panteó de Roma
Funcions de l'art en l'antiguitat
La funció de l'art i la valoració dels objectes que avui es consideren una obra d'art no tenien la mateixa consideració en les civilitzacions de l'edat antiga: els petits objectes quotidians que avui s'exhibeixen als museus, des de pesos de fusos per a filar fins a joies, serien apreciats per la seva funció o pel valor intrínsec del seu material tant o més que per qüestions formals;[6] en canvi, les grans estàtues egípcies o les esteles sumèries tenien funcions religioses de vida eterna i de presència política d'exercici del poder i memòria històrica, identificades amb el déu o el rei, que podia ser objecte també d'una damnatio memoriae, esborrant el seu nom i substituint els seus trets pels del rei rival.
- Estela d'Hammurabi, amb el text del famós codi en escriptura cuneïforme
- Ramsés II a l'entrada al temple d'Abu Simbel
- Damnatio memoriae, en què s'ha esborrat la cara de Publi Septimi Geta en un retrat de la família imperial romana dels Severs
- Tombes dels emperadors perses aquemènides, a Naqsh-e Rostam
La casa, la tomba, el temple o el palau són continguts arquitectònics expressats en formes molt diverses per les diferents civilitzacions, sotmeses als condicionants físics i la disponibilitat local de materials; tanmateix, les solucions formals trobades van ser molt sovint sorprenentment similars: piràmides egípcies, xineses, mesoamericanes, i els elements arquitectònics escollits entre un assortiment no il·limitat de cobertes, murs, obertures, columnes, pilars, llindes, arcs i voltes. Sempre, i en tot cas, amb trets de validesa pràcticament universal: l'obligació que l'edifici permeti satisfer necessitats materials i imaginades de persones i institucions, agents socials i polítics que són subjectes històrics, a més a més de ser vehicle d'una creació. Només des d'aquest punt de vista pot entendre's que la mobilització necessària per aixecar les piràmides de Guiza era en si mateixa justificativa de la seva existència com a projecte ideològic d'una societat sencera.
- Mona de les línies de Nazca
Idèntiques funcions tenia l'art en les cultures prehistòriques simultànies a les primeres civilitzacions del Pròxim Orient antic, amb les quals de fet mantenien relació, a tota la conca de la Mediterrània i també l'Europa central: objectes com el disc de Nebra, recuperat per procediments romàntics i estudiat per l'arqueologia, eren en l'època del mil·lenni II aC útils tecnològics, valuosos per la seva funció real i per la seva funció simbòlica, no per qüestions relatives a l'estètica, encara que són indubtablement bells. El mateix podria dir-se dels monuments megalítics com Stonehenge, un veritable observatori astronòmic que alhora servia de calendari solar-lunar, o el mecanisme d'Anticitera, un enigmàtic objecte de bronze amb engranatges datat del segle i aC. D'altres són de molt discutida funció, com les preincaiques línies de Nazca. En la civilització romana, la funció utilitària i la durabilitat d'aqüeductes i ponts, sens dubte, prevalia sobre qualsevol consideració estètica, encara que també servissin de vehicle per a expressar-les.
Còpia romana en marbre del Discòbol de Miró. Necessita un suport perquè no es desequilibri o se li trenquin les cames pel pes. | |
Còpia una mica més similar a l'original, si més no en el seu material: de bronze, cosa que la fa més lleugera i que no necessiti el suport. El seu color oxidat és verd fosc, però brunyit és d'un to similar al de la pell mediterrània broncejada a l'estiu. | |
La imatge que es fa del que és sublim en l'art antic s'adiu poc amb el que veien els seus contemporanis: la blancor del marbre de temples i escultures gregues que tant s'admira estava sempre coberta de pintura en vius colors, ja que sense aquesta els haurien considerat inexpressius i inacabats. També cal considerar que la major part d'aquestes escultures gregues són conegudes per còpies industrialitzades fetes en l'època romana amb criteris arqueològics, culturals o turístics, aleshores sí una mica més propers als d'avui en dia.[7]
- Bust de Nefertiti
- Tron Ludovisi, Afrodita sortint del mar
La idea de la bellesa no ha estat mai constant;[8] ni tan sols en un període d'estabilitat tan prolongada amb la repetició de formes estereotipades com va ser l'art egipci, que va presentar una discontinuïtat radical com va ser la del període de Tell l'Amarna (vinculat a les reformes religioses d'Amenofis IV-Akhenaton. Tampoc presenta característiques locals inconfusibles: la manera egípcia de representar les figures és similar a la de la Grècia arcaica; igual que les formes fantàstiques que s'han vingut a anomenar estil orientalitzant.[9] Prenent com a exemple el cas paradigmàtic de l'art grec, l'evolució dels períodes arcaic, clàssic i hel·lenístic ha estat comparada a altres moments d'evolució pendular en la història de l'art, que Eugeni d'Ors i Rovira interpretava com a alternança entre classicisme i barroc:
« | Esperonat per Benedetto Croce, que pregonava, com si fos el 1800, que el barroc només era una de les varietats de la lletjor, d'Ors va conjurar aquest antiquat insult neoclassicista. Va anar més lluny i, contra erudits com Heinrich Wölfflin, l'escriptor barceloní va negar que el barroc fos tan sols una excentricitat jesuïta visible a l'església romana del Gesù o un reflex de la decadència de l'imperi Espanyol, controlat en qualitat d'epidèmia en el trànsit del segle xvii al xviii. El barroc, va argumentar d'Ors, era un estat de l'ànima que, fora de temps i fora de la història, apareixia en diverses estacions de la civilització. El barroc era un eó que imitava els procediments de la natura, mentre que l'eó clàssic fa el mateix amb els mecanismes de l'esperit. Barroc era el mateix Proust o la novel·la russa, Goya que Picasso, Copèrnic com la teoria de la relativitat. «Així», diu d'Ors del barroc, «en les èpoques de classicisme, la música es torna poètica; la poesia, gràfica; la pintura, plàstica; i l'escultura, arquitectònica. Recíprocament, en les èpoques de tendència barroca, la gravitació es produeix en sentit invers: l'arquitecte és qui es fa escultor; l'escultura pintada; la pintura i la poesia revesteixen les formes dinàmiques pròpies de la música.» Les tesis de d'Ors, encara que van escandalitzar Pontigny, mai no van arribar a imposar-se. Repetint Stendhal, al 1823, quan va eternitzar el romanticisme de Shakespeare contra el classicisme de Jean Racine, d'Ors va aprofundir en aquesta dicotomia binària mitjançant l'oposició nietzchiana entre l'apol·lini i el dionisíac, aplicant-la al barroc i al classicisme.[10] | » |
- Hetepheres II i Meresankh III
- Koré arcaica, Grècia, segona meitat del segle vi aC
- Venus d'Arles, còpia romana de l'Afrodita de Tèspies de Praxíteles, Grècia, segona meitat del segle iv aC
- Afrodita Kallipygos (calipígia o de les natges boniques), període hel·lenístic, divulgada a partir d'una còpia romana trobada durant el Renaixement, propietat dels Borghese
La història de l'art com a esforç continuat de transmissió i tradició directa de mestre a deixeble, d'una generació a la següent, relaciona l'art del temps actual amb el de la vall del Nil de fa cinc mil anys, ja que aquest s'inspira en el dels grecs i aquests van aprendre dels egipcis.[11]
« | Tots nosaltres som alumnes dels grecs. | » |
— Ernst Gombrich[11] |
L'evolució i innovacions en l'art de les civilitzacions antigues és conseqüència del treball de recerca d'innombrables artistes que, en elaborar noves solucions formals, van anar conformant avenços i canvis en l'art del seu temps.
A causa de l'aspiració dels egipcis a l'eternitat, havia de ser de gran importància la construcció de les seves tombes per assegurar-se la perennitat.[12] Cap al 2700 aC, s'havien realitzat importants progressos arquitectònics a les tombes reials, però encara es continuava edificant en tova. En temps de Djoser (segon faraó de la tercera dinastia), es va construir a Saqqara la primera piràmide esglaonada, grandiosa realització pertanyent a la inventiva de l'arquitecte Imhotep, també primer ministre i gran sacerdot. Segons explica Manethó, Imhotep va ser l'inventor de la construcció amb carreus de pedra. La piràmide esglaonada no va ser concebuda d'una vegada.[13] Després de dues ampliacions per a englobar pous i galeries subterrànies, tenia una forma trapezoidal d'uns vuit metres d'alçada. Imhotep va tenir aleshores la idea d'elevar cap al cel, on regnava el Déu del Sol, una gran escala que permetés al faraó després de la seva mort elevar-se cap a la casa dels immortals. Havia inventat el «gènere» de la piràmide. Inicialment, va tenir quatre grans graons amb una alçada de 42 metres. Després, una nova ampliació va elevar els graons a sis i l'alçada total a 60 metres.[14] En temps de Snefru, fundador de la quarta dinastia, es va modificar la poderosa arquitectura esglaonada ascendent, establint la nova orientació de l'arquitectura monumental funerària egípcia: la piràmide de Meidum.[15]
- Imhotep va construir el 2645 aC per al seu faraó Djoser una tomba de disseny revolucionari, la piràmide esglaonada, la primera erigida a Egipte
- Piràmide de Meidum, una veritable piràmide, encara que se la coneix com a falsa piràmide a causa de l'enfonsament de les cares triangulars
Les estatuetes sumèries trobades a la zona de Diyala són exvots que tant la gent corrent com la benestant dipositaven al peu de l'altar als seus temples. Són de guix, alabastre, o marbre rosa, i amb les seves mans juntes i la mirada vaga en la contemplació, representaven la pregària permanent d'aquells qui les dipositaven als peus de la divinitat. Algunes estatuetes són obres de bons artistes protegits per reis i alts funcionaris, d'altres eren realitzades en sèrie a l'abast de totes les butxaques. Segurament, els tallers on els artesans treballaven la pedra serien a les proximitats del temple i allà els fidels anirien a comprar-les. Els descobriments arqueològics d'Henri Frankfort mostren que l'evolució que es va produir en tres o quatre segles va passar des d'unes formes geomètriques fins a reflectir la realitat en tots els seus detalls. Els oradors amb el rostre bondadós i somrient del període més recent serien la indicació que el terror i les angoixes davant dels déus havien desaparegut.[16]
L'estudi de les escultures de nus a la Grècia antiga des de l'època arcaica ha permès reconstruir la història de la reproducció del cos masculí i interpretar-la en termes de progrés continu. Aquesta evolució va tenir una fita en l'establiment del cànon sobre les mides del cos humà establert per l'escultor Policlet al segle v aC, i que va servir com a exemple per als escultors grecs posteriors.[17] El sistema de proporcions que va establir és part de les recerques empreses des de l'època arcaica i està basat en relacions aritmètiques simples.[18] La bellesa del cos es trobava en la proporcionalitat de totes les seves parts entre si: el cap havia de ser la setena part de l'alçada total, el peu dues vegades la longitud del palmell de la mà, etc.[19] Com a refinament estètic introduïa el contrapposto: una cama lleugerament flexionada; de manera que el maluc del costat oposat apareixia més elevat, l'espatlla d'aquest mateix costat quedava a més petita alçada que el contrari, i la figura descrivia en la seva vertical una lleugera giragonsa (una «S»), donant una sensació de moviment.
Encara que l'art medieval, sobretot a Itàlia, no va significar una ruptura radical amb l'art clàssic (que, de fet, ja s'havia desvirtuat en el seu classicisme amb l'hel·lenisme, i molt més amb l'art del romà tardà), el Renaixement es va definir a si mateix com una resurrecció de l'edat antiga, entesa com un model a imitar. La divisió de les edats històriques -antiga, mitjana i moderna-, que ha estat acusada sovint d'eurocèntrica, té essencialment valor per a Occident tal com es definirà aquest concepte des del segle xvi, ja que s'origina en aquest moment, i per les cultures antigues en què els intel·lectuals d'Europa occidental de l'edat moderna pretenien de trobar el seu origen.[20]
La presència a Itàlia, sobretot a la ciutat de Roma, de restes visibles, i la troballa contínua de restes enterrades, eren tingudes en compte, i va permetre la gradual definició de l'ofici de l'antiquari (col·leccionista, erudit i al temps espoliador i destructor), mentre es creen les bases de la ciència arqueològica. Es recuperaven amb veneració textos clàssics, com Els cinc llibres de l'arquitectura de Vitruvi, i s'escodrinyaven els escassos passatges sobre art de Plini el Vell. La troballa de la Domus Aurea de Neró, el grup de Laocoont i els seus fills o l'Apol·lo del Belvedere van ser percebuts pels pintors i escultors del Cinquecento com una confirmació del camí emprès o un estímul per emprendre d'altres de nous (cas del tors del Belvedere per Miquel Àngel). Més endavant, al segle xviii, la descoberta de Pompeia i Herculà al Regne de Nàpols de Carles III d'Espanya (excavacions sistemàtiques de Karl Jakob Weber, Roque Joaquín de Alcubierre, Francisco la Vega i el seu germà Pietro la Vega) va impactar extraordinàriament la intel·lectualitat europea, especialment Johann Joachim Winckelmann (molt crític amb Alcubierre), i es van divulgar mitjançant els dibuixos de John Flaxman i la ceràmica de Wedgwood, creant una veritable febre neoclàssica, que va tenir també la seva versió turística (el Grand Tour).[21]
- Tomba micènica denominada "Tresoreria d'Atreu" per Heinrich Schliemann el 1879
- Babilònia en la Crònica de Núremberg (1493), imaginada com una ciutat europea emmurallada del segle xv, amb les seves cases de teulades nòrdiques, encara que amb diverses cúpules similars a la de Brunelleschi a Florència i una columna a l'estil de la columna Trajana
- Excavacions al temple d'Isis a Pompeia (guaix de Pietro Fabris, de mitjans del segle xviii)
- Howard Carter i el seu equip obrint la tomba de Tutankamon (KV62 -número 62 del King Valley o Vall dels Reis -). Any 1922
Simultàniament, es va anar produint una ampliació de l'atenció cap a altres civilitzacions de l'edat antiga, principalment la grega, el solar nacional de la qual i els monuments estaven sotmesos a l'Imperi Otomà. L'interès dels viatgers europeus occidentals no va ser aliè al sorgiment de la consciència nacional grega, com així ho verifica la peripècia romàntica de lord Byron.[22] Altres civilitzacions, com l'egípcia, havien estat objecte de mistificació des de molt antic (vinculació amb l'alquímia i l'hermetisme i altres disciplines mistèriques, com els símbols i escenografia de la maçoneria, fet que va reproduir Mozart en La flauta màgica).
El segle xix va veure el creixement dels saquejos a gran escala mentre es desenvolupava l'egiptologia científica (expedició napoleònica a l'Egipte amb Jean-François Champollion i utilització de la pedra de Rosetta per al desxiframent dels jeroglífics). De manera similar es va procedir a Mesopotàmia, Palestina, així com Troia i Micenes (Heinrich Schliemann). El segle xx desenvoluparà una arqueologia més sistemàtica i racional, que, emperò, mai no s'ha desprès de l'aurèola romàntica (Arthur Evans a Cnossos -el mític laberint del minotaure a Creta- i Howard Carter a la tomba de Tutankamon). L'arqueologia precolombina (que s'estén sense solució de continuïtat cronològica des de la prehistòria fins al que a Europa seria l'edat mitjana -maies, asteques i incaics-) s'ha desenvolupat com a resultat de l'interès dels nord-americans per trobar un passat autòcton americà a proposar com a memòria continental alternativa a la del vell món. L'arqueologia a la Xina i l'Àsia central és una disciplina encara més recent, i en ple desenvolupament. El mateix passa amb civilitzacions europees que han tingut la bona o mala fortuna de presentar poc de suport de les fonts escrites i trobar-se en zones d'Europa oriental menys accessibles als arqueòlegs occidentals per qüestions polítiques (escites -descoberta el 1947 de la sepultura de Pazyryk per Sergei Rudenko al massís de l'Altai-).
- Napoleó davant l'esfinx, de Jean-Léon Gérôme
- Reconstrucció del palau de Cnossos per Arthur Evans
- Pinta d'or, d'orfebreria escita
- Exèrcit de guerrers de terracota (Xian, 210 aC). Un dels jaciments arqueològics més espectaculars de la Xina i del món, descobert per casualitat el 1974
Les col·leccions antigues del Museu del Louvre de París, el Museu Britànic de Londres, la Gliptoteca de Múnic i l'illa dels Museus de Berlín, són considerades avui dia com la demostració d'un espoli (començat a l'època romana, amb el trasllat d'alguns obeliscs egipcis) la devolució dels quals reclamen els països emissors, basant-se en arguments morals, jurídics i en la preferència per mantenir les peces en el seu context originari (destruït en bona part durant l'extracció); davant de l'argument dels receptors que si no hagués estat pel seu interès d'aleshores, gran part de les peces probablement haurien estat destruïdes, donat el desinterès dels anteriors administradors o propietaris, que els museus on estan són un entorn idoni pel seu estudi i contemplació, i que el temps transcorregut els ha fet també adquirir drets històrics (que tampoc poden reclamar en exclusiva i sense oposició els emissors, ja que també eren imperis espoliadors d'altres pobles d'on van obtenir aquests o altres tresors).
- Gliptoteca de Múnic, en una fotografia del 1900
- Escala del Museu del Louvre a París, amb la Victòria de Samotràcia
- Els marbres d'Elgin, extrets del Partenó a l'acròpoli d'Atenes, entre el 1801 i el 1805, al Museu Britànic de Londres
Altres arts també són objecte d'estudi per l'edat antiga, però per la seva naturalesa (per exemple, per no ser arts visuals, o per altres raons), ho són per altres disciplines i no per la història de l'art, encara que en l'antiguitat eren aquestes, i no la pintura, escultura o arquitectura, l'objecte de la protecció de les divines i inspiradores muses:
- Música en l'antiguitat (Euterpe). No ha de confondre's amb el concepte de música antiga, que s'utilitza de manera equivalent en la música clàssica anterior al segle xviii i limitat geogràficament a Europa occidental.
- Història de la dansa (Terpsícore).
- Història de la literatura antiga (fins a cinc muses, segons el gènere literari -Erato, Euterpe, Melpòmene, Polímnia i Talia-; també ciències com la història i l'astronomia en tindrien Clio i Urània).
- La història de l'escriptura, a més a més de l'estudi lingüístic dels diferents alfabets o l'estudi erudit historiogràfic de la paleografia, inclou qüestions formals, com són:
- l'epigrafia, estretament unida a l'estudi dels monuments arquitectònics i escultòrics, que són el suport de les seves inscripcions,
- la cal·ligrafia, vinculada a l'estudi dels textos escrits en suport lleuger (papir i pergamí), i que en algunes civilitzacions, sobretot asiàtiques, va assolir un gran desenvolupament artístic (cal·ligrafia xinesa, cal·ligrafia japonesa); la cal·ligrafia àrab i la cal·ligrafia llatina o occidental (amb moltes variants, com la cal·ligrafia uncial), van tenir un més gran desenvolupament des de l'edat mitjana.
- La història de l'escriptura, a més a més de l'estudi lingüístic dels diferents alfabets o l'estudi erudit historiogràfic de la paleografia, inclou qüestions formals, com són:
Arts menors, arts sumptuàries i arts efímeres
Altres arts, que fins fa poc eren artesanies, arts aplicades, oficis artístics o arts i oficis; i que des de mitjan segle xx es van dignificar amb nom de disseny, tampoc no van ser objecte de protecció de les muses:
- Indumentària.
- Mobiliari.
- L'orfebreria acostuma a ser objecte de tractament comú amb l'escultura, per les característiques comunes en tècniques i aspectes formals, encara que reduïda a petita dimensió i especialitzada en materials denominats nobles com metalls preciosos, pedres precioses, etc.
- La ceràmica acostuma a ser objecte d'un tractament comú amb la pintura, pel que fa a la seva decoració, i és considerada de vegades com un suport de la representació pictòrica, com podria ser-ho el mur, la fusta o el llenç, i d'un tractament especialitzat pel que fa als seus valors formals propis i tècniques d'elaboració.
- Algunes de les anteriors o d'altres, per exemple, el tractament artístic de les armes, pel preu extraordinari que podrien assolir, i l'exclusiu de la seva clientela, aconsegueixen el qualificatiu d'arts sumptuàries.
- D'altres, com la perfumeria o la gastronomia, tan efímers com són els seus productes, no arriben a fixar-se en la cultura material perdurable, encara que sí en les fonts escrites que els descriuen.
- El caràcter efímer era consubstancial a determinades expressions limitades a un esdeveniment particular, com els triomfs romans, alguns dels materials dels quals van acabar per convertir-se en obres perennes com els arcs de triomf, o totes les cerimònies religioses, de les quals les més espectaculars van ser en totes les civilitzacions les cerimònies fúnebres, en què es desenvolupaven tot tipus d'arts, incloses les arts marcials.
- Del valor artístic intrínsec que els seus contemporanis donaven a les manifestacions esportives de l'antiguitat, especialment els Jocs Olímpics, són mostra el seu reflex literari i en les obres d'art visual que van immortalitzar els seus campions.