Art romànic de la Baixa Cerdanya
From Wikipedia, the free encyclopedia
L'art romànic de la Baixa Cerdanya es dona principalment en l'arquitectura religiosa de les seves esglésies. Es tenen notícies de moltes d'elles gràcies a l'acta de consagració de la catedral de la Seu d'Urgell, al final del segle ix, on consta una llista de seixanta-vuit parròquies, esglésies i viles de la Cerdanya, que foren assignades en dot a Santa Maria d'Urgell. La importància de la Seu s'emmarca, sobretot, en la seva condició de seu episcopal, datada de l'època visigòtica.[1] La frontera eclesiàstica tampoc no corresponia a la frontera real establerta pel Tractat dels Pirineus, del 1659. Fins al 1802, del bisbat d'Urgell en depenien els trenta-tres pobles de la Cerdanya sota administració francesa. Més tard, la divisió provincial del 1833 va trencar administrativament la comarca, dividida entre les províncies de Girona (onze municipis) i Lleida (sis municipis).[2]
Les característiques arquitectòniques principals de les esglésies són la simplicitat estructural i les dimensions reduïdes. Aquest art arquitectònic, desenvolupat a Catalunya als voltants del segle x, fou considerat per Puig i Cadafalch com el primer romànic amb corrents artístics procedents de França i Itàlia.
El romànic es veu representat també en fortificacions com la de Sant Martí dels Castells, a Bellver, documentat el 1050 com a domini de Ramon I de Cerdanya, després infeudat al vescomte de Castellbò l'any 1134, i el castell de Llívia, datat del segle xii i del qual es conserven algunes restes.[3]