Batalla de Santa Coloma de Gramenet (1471)
From Wikipedia, the free encyclopedia
La batalla de Santa Coloma de Gramenet, o de Torre Balldovina, va ser un combat lliurat el 26 de novembre de 1471, durant la guerra civil catalana (1462-1472), entre el bàndol reialista del rei Joan II d'Aragó i el bàndol contrari antireialista, amb la Diputació del General de Catalunya al capdavant, a les proximitats de la torre Balldovina, a la vila de Santa Coloma de Gramenet.[1]
Guerra Civil Catalana | |||
---|---|---|---|
Tipus | batalla | ||
Data | 26 novembre 1471 | ||
Coordenades | 41° 26′ 50″ N, 2° 12′ 33″ E | ||
Escenari | Torre Balldovina | ||
Lloc | Santa Coloma de Gramenet | ||
Estat | Espanya | ||
Resultat | Victòria reialista | ||
Bàndols | |||
| |||
Comandants | |||
|
El novembre va arribar Joan II a la localitat i hi va conquerir una fortalesa, la torre Balldovina, amb un contingent fidel.[2] Després, segons la crònica de la batalla, el príncep Ferran, fill del monarca, havia fet presoners a trenta cavallers i els mantenia captius a la torre colomenca. La Generalitat va decidir enviar allí a 150 cavallers amb 4.000 homes a peu amb el propòsit d'alliberar-los.[3] Encapçalats pel Capità General de l'exèrcit de Barcelona, Jaume Galioto,[2] entre les files antireialistes hi van participar alguns aristòcrates i membres de l'oligarquia barcelonina, alguns antics vassalls de Jaume March, senyor d'Eramprunyà, que havien passat a l'obediència de Manaut de Guerra;[1] Francesc i Joanot de Santjust, la família dels quals militava al bàndol barceloní de la Biga.[4] Per la seva banda, el bàndol reialista, fou encapçalat per Alfons d'Aragó, fill il·legítim de Joan II i mestre de l'Orde de Calatrava.[5]
Segons els llibres d'òbits de la contrada, la batalla és coneguda com «la destrossa de Santa Coloma», perquè va ser una autèntica carnisseria.[1] Els exèrcits de Joan II van tenir un triomf espectacular,[6] els antireialistes van ser derrotats severament i la batalla va resultar un gran èxit per al monarca i el preludi de la capitulació definitiva del bàndol contrari al rei, doncs l'any següent, el 1472, es va posar fi a la guerra.[3] Bona part de la victòria s'ha atribuït a Alfons d'Aragó, que es diu que, com de costum va lluitar i va encoratjar els seus soldats; el seu exemple va ser seguit per altres capitans de l'exèrcit.[5] A la batalla hi va morir el batlle de Begues,[4] i van ser fets presoners al voltant d'un dos mil soldats, entre ells el mateix Galioto,[2] Manaut, alliberat poc després,[1] i els germans Santjust, segons apunta Jaume Safont, cronista del General de Catalunya.[4]