Bernat de Salbà i de Salbà
bisbe d'Urgell i copríncep d'Andorra / From Wikipedia, the free encyclopedia
Bernat de Salbà i de Salbà (Barcelona, ? — la Seu d'Urgell (probable), març de 1620) fou un religiós que ostentà el títol de bisbe d'Urgell i copríncep d'Andorra.[1]
Biografia | |
---|---|
Naixement | c. 1553 Barcelona |
Mort | 1620 (66/67 anys) |
27è Copríncep episcopal d'Andorra | |
26 maig 1610 – 24 febrer 1620 ← Andreu Capella – Luís Díez de Aux de Armendáriz → Juntament amb: Lluís XIII de França | |
Bisbe d'Urgell | |
26 maig 1610 – 24 febrer 1620 ← Andreu Capella – Luís Díez de Aux de Armendáriz → Diòcesi: bisbat d'Urgell | |
Dades personals | |
Religió | Església Catòlica |
Activitat | |
Ocupació | bisbe catòlic (1610–), sacerdot catòlic |
Orde religiós | Orde de Frares Menors |
Consagració | Joan de Montcada i Gralla |
Bernat de Salbà forma part de l'Orde de Frares Menors i que havent complert els càrrecs dos vegades de Governador Provincial d'aquest província i després de Comisari General de les Indies (A l'ordre de Sant Francesc, religiós al càrrec hi havia el govern de les seves províncies en Índies) i finalment ocupà el càrrec de Bisbe d'Urgell. Morí als fets de les "Kalendas" de març de 1620. Les seves restes descansaren sota el marbre del senyor que assenyala que era un mabre bellament tallat amb l'Escut d'Armes, cenyit amb insignes episcopals i al mig hi havia una àguila amb les ales esteses que podia fer d'ell un noble i generós amb agilitat pels negocis i que aquestes armes corresponien als descendents de la casa de Salbà (Àguila amb arpats i amb un pic d'or).[2]
Es mencionat (no necessàriament com a bisbe) al sínode de 23 d'octubre de 1580 i el 3 de febrer de 1585 a la Catedral d'Urgell.[3]
Els diversos llibres sobre el seu pontificat parlen sobre diverses situacions relacionades amb el seu càrrec.
Com a rellevant parla d'una confraria que fou fundada l'any 1333 pel bisbe Pere de Narbona i que desaparegué. Doncs aquesta fou confirmada i renovada el 28 de febrer de 1614 per Bernat de Salbà i diu que "esto se avivó la devoción y seria làstima volviese á desaparecer en nuestros calamitosos tiempos.[4]