Bogotà
capital de Colòmbia / From Wikipedia, the free encyclopedia
Bogotà, oficialment Bogotá Distrito Capital,[1][2] és la capital de la República de Colòmbia. Està organitzada com a Districte Capital i gaudeix d'autonomia per a la gestió dels seus interessos dins dels límits de la Constitució i la llei.[2][3] Està constituïda per 20 localitats i és el centre administratiu, econòmic i polític del país.
Està ubicada en el centre de Colòmbia, a la regió natural coneguda com a Sabana de Bogotà que forma part de l'altiplà cundiboyacense, formació muntanyosa ubicada a la Serralada Oriental dels Andes.
Bogotà té una població de 7.467.804[4] habitants. Té una longitud de 33 km de sud en nord, i 16 km d'orient a occident.[5]
Com a capital, acull els organismes de major jerarquia de la branca executiva, legislativa i judicial. En el pla econòmic es destaca com un important centre econòmic i industrial.[6]
Bogotà és la major i més poblada ciutat del país, a més de ser el principal centre cultural, industrial, econòmic i turístic[7] més important de Colòmbia. La important oferta cultural es troba representada en la gran quantitat de museus, teatres i biblioteques; alguns d'ells són els més importants del país. A més, és seu d'importants festivals d'àmplia trajectòria i reconeixement nacional i internacional. També es destaca l'activitat acadèmica, ja que algunes de les universitats colombianes més importants tenen la seva seu a la ciutat. És de destacar que la UNESCO va atorgar a la ciutat el títol de Capital mundial del llibre per a l'any 2007.
La ciutat va obtenir el lloc 54 a l'índex Global Cities de 2010[8] i és considerada una ciutat global tipus Beta+ pel GaWC.[9]
El nom Bogotà té l'origen en la paraula indígena Bacatà, nom de la capital de la confederació del Zipa en l'antiga civilització muisca, que el cronista espanyol Juan de Castellanos tradueix com "el final dels conreus".[10]
L'àrea on actualment està la ciutat rebia el nom de Muequetà[11] ("camp de terra plana"[12] i la població del zipa (el més important príncep muisca) fou Funza ("baró poderós"). Precisament en territori de l'actual municipi de Funza, suburbi de Bogotà, i probablement a la vora seu, a El Cacique, es trobava la capçalera de la població de Bacatà, la ciutat més important del poble muisca, un dels grups indígenes més avançats que van trobar els espanyols a la seva arribada a les Índies Occidentals; però el Príncep Muisca rebia educació en l'actual Municipi de Chía.
A través de la història, Bogotà i els seus voltants han estat coneguts amb diferents noms. El nom original, en idioma muisca, del lloc en què els espanyols fundarien la ciutat era Thybzacà o Teusacà, del qual es va derivar Teusaquillo.
En 1538, quan el conqueridor Gonzalo Jiménez de Quesada va fundar la ciutat li va donar el nom de Nuestra Señora de la Esperanza. Tanmateix, un any més tard, en 1539, durant la fundació jurídica de la ciutat, el nom es canvià pel de Santafé o Santa Fe.
El nom Santafé de Bogotá (o Santa Fe de Bogotà) no va ser oficial durant l'època colonial, però el seu ús es va tornar comú per la necessitat de distingir aquesta Santafé d'altres ciutats amb el mateix nom; Bogotà era, doncs, el nom indígena de la regió. Durant aquesta època s'anomenava Bogotà a l'actual població de Funza.
Després de la independència de 1819, Santafé va rebre novament el nom indígena de l'antiga capital muisca: Bogotà (nom que en l'època, tenia l'actual població de Funza i a causa d'això va ser rebatejada de tal forma). De fet, des de sempre el seu nom oficial va ser Santafé de Bogotà però habitualment hom la denominava solament com a Santafé per distingir-la de l'actual Funza.
La Constitució de Colòmbia de 1991 indirectament canvià el nom de la capital pel de Santafé de Bogotà. La polèmica desencadenada per aquest canvi obligà a aprovar una reforma constitucional (18 d'agost de 2000) per tal de suprimir les paraules «Santafé de»; així doncs, la ciutat es va quedar de nou amb el nom de mitjançant l'acte legislatiu 1 del Congrés de la República.[13]
Època precolombina
Des del 10.500 aC, grups humans habitaven la zona amb activitats de cacera i recol·lecció. Des del 3500 aC, ja es registren activitats hortícoles, de terrisseria i la domesticació del Conill porquí per grups que encara depenien de la cacera i recol·lecció. En el 500 aC, ja estava molt difós el cultiu del blat de moro i la patata. Cap a l'any 800 de l'era actual, els muisques (poble indígena més important de la família txibtxa habitaven la zona, com a resultat d'una migració d'origen txibtxa, procedent d'un altre territori (probablement vinguts des d'Amèrica Central), que s'havia barrejat amb la població anterior.
La cultura muisca no va tenir escriptura; per això, els cronistes van reconstruir la història aborigen recollint els fets a través de relats orals que es remunten a l'any 1470, quan governava Bogotà el zipa Saguanmachica.[14] Al capdamunt de l'escala organitzativa social muisca es trobava el monarca absolut (zipa), seguit per l'estrat religiós dels xeics i mohanes. Després estaven els guerrers o güetxes, seguits pels artesans, mercaders, camperols, etc.
Es creu que els muisques van poder practicar sacrificis humans de joves verges capturats en la guerra o comprats a altres tribus.[14] Tanmateix no existeixen evidències sòlides o comprovables d'això. També van crear un calendari de gran precisió i una complexa estructura jurídica,[14] coneguda amb el nom de «Códi de Nemequene». D'altra banda, les edificacions muisques van ser bastides amb materials peribles que els va impedir de mantenir-se dempeus després de l'arribada dels conquistadors europeus.[14]
Període colonial
Després d'arribar amb més de 500 homes en la seva expedició des de Santa Marta i acabar amb tan sols 70 i després d'haver derrotat els muisques i conquerit la Sabana de Bogotà, Gonzalo Jiménez de Quesada va oficiar la "fundació de facto" de la ciutat. La cerimònia va tenir lloc el 6 d'agost de 1538, amb la construcció de dotze cabanes i una capella al lloc anomenat Thybzaca (avui Teusaquillo).[15] Es presumeix que l'esdeveniment va ocórrer en l'actual Plazoleta del Chorro de Quevedo, tot i que no hi ha documents que ho confirmin.[16] El 22 d'abril de 1539, Jiménez de Quesada també va realitzar la "fundació jurídica" de Santafé en companyia de Nicolás Federmann i Sebastián de Belalcázar[17] Inicialment anomenada cridada Nuestra Señora de la Esperanza, en la fundació jurídica va canviar el seu nom a Santafé.
La reial cèdula de l'emperador Carles V va elevar Santafé a la categoria de ciutat, el 27 de juliol de 1540.[18] L'Ajuntament de Santafé ja havia estat establert el 1539, i el 1548 l'emperador li va atorgar el títol de molt noble, molt lleial i ciutat més antiga del Nou Regne, i per blasó d'armes un escut[19] on es pot veure una àguila negra en camp d'or, amb una granada oberta a cada grapa, orlada amb alguns rams d'or en camp blau.
Des que Jiménez va denominar, el 1538, a tots els territoris que envoltaven Santafé com a Nuevo Reino de Granada, Santafé va ser durant tot el període colonial la seu del govern de l'Audiència del Nou Regne de Granada (creada el 1550) i capital d'aquest, dependent del Virregnat del Perú. A partir de 1717, la ciutat va ser capital del Virregnat de Nova Granada, que acollia els virreis, després d'haver disputat la seu virregnal a Cartagena de Indias.[20] El 1783, el virrei va crear una comissió científica, dirigida per José Celestino Mutis, que va iniciar les seves investigacions als turons de Santafé, primers passos del que després es coneixeria com a Expedició Botànica.[21] Alexander von Humboldt va visitar Bogotà a començaments del segle xix, atret per les seves institucions culturals i científiques, entre les quals s'hi comptava el primer observatori astronòmic d'Amèrica, que havia estat promogut per Mutis.[22]
A la ciutat hi vivien alguns dels criolls més influents del Virregnat (pròcers de la talla de Policarpa Salavarrieta i Antonio Nariño), raó per la qual va ser allà on, en gran manera, es va gestar el moviment independentista en el qual es destaquen els fets que es coneixen com l'esdeveniment de "El Florero de Llorente", quan els germans Francisco i Antonio Morales van entrar a manllevar, per adornar un sopar amb un funcionari reial arribat d'Espanya, un gerro al comerciant espanyol José González Llorente, que tenia un magatzem a la cantonada nord-oriental de l'avui anomenada Plaza de Bolívar, i foren rebutjats de mala forma per aquest, la qual cosa va ser presa com a excusa per provocar una baralla que va acabar en disturbis entre la població. Aquest fet marca l'inici de les lluites i el Crit d'Independència. Si bé el territori va ser reconquerit pels espanyols el 1816, finalment el 1819 es va obtenir la independència definitiva.
Període republicà
La ciutat es va convertir en capital de la Gran Colòmbia fins a 1830,[23] quan aquest estat es va dissoldre i va donar inici als actuals estats de l'Equador, Veneçuela i Colòmbia (Panamà se separaria en 1903). La història de Colòmbia la resta d'aquell segle fou un seguit de guerres civils, entre les quals la més transcendental va ser la Guerra dels Mil Dies, en la que les faccions conservadora i liberal van dessagnar el país entre finals del segle xix i començaments de segle xx.
El 1876 el Consell de la ciutat va establir la nomenclatura i numeració de calles i Carrers,[24] canviant els tradicionals noms dels carrers per números consecutius tal com es pot veure en l'actualitat.[25] Durant l'existència dels Estats Units de Colòmbia (1863 - 1886), Bogotà va rebre el títol de Capital Federal i els seus pocs barris van ser elevats a la categoria de cantons. El 1889 es va estrenar la primera línia del Ferrocarril de Bogotà des de San Victorino fins a Facatativá,[26] que, en acabar el segle xix, ja comptava amb més de 100 km de vies fèrries que permetien, amb els entroncaments, arribar a diferents zones del país, fins i tot al Mar Carib. El 1884 va començar a operar el servei de tramvia de mules (de la Plaza de Bolívar a Chapinero), i el 1910 es va endegar també el sistema de tramvia elèctric, que fins als anys 1940 es va estendre en múltiples línies al voltant de la ciutat i les seves proximitats. Junt amb el tren, aquests mitjans de transport van ser els pilars del desenvolupament d'aquesta ciutat que el 1912 tenia una població que tot just superava els 120.000 habitants.[27]
En els anys 1920 es va inaugurar a Bogotà el primer aeroport de Llatinoamèrica i es va iniciar el subministrament d'energia elèctrica ininterromput a la ciutat, amb la construcció d'una central elèctrica en el Salto del Tequendama que encara es troba en funcionament. A partir de la dècada següent es van dur a terme els primers projectes urbanístics amb motiu del quart centenari de la fundació de la ciutat: complex urbanístic al barri de Teusaquillo, la Ciutat Universitària, el Parc Nacional "Enrique Olaya Herrera" i l'Estadi Nemesio Camacho El Campín. Tanmateix, aquest creixement es va veure deturat després de la mort de Jorge Eliécer Gaitán el 9 d'abril de 1948, que va ser seguida per la destrucció i el saqueig de part de la ciutat, en l'esdeveniment conegut com el Bogotazo. Una de les conseqüències va ser que les famílies més acomodades, que fins a aquell moment havien habitat majoritàriament el centre de la ciutat, es van anar desplaçant gradualment a altres sectors de la ciutat com ara Chapinero i Chicó, i fins i tot a poblacions properes com Usaquén i Suba.[26]
Durant la IX Conferència Panamericana realitzada a la ciutat el 1948, es va firmar el Pacte de Bogotà que va generar la creació de l'Organització dels Estats Americans (OEA).[28] La dictadura militar que hi va haver a mitjans dels anys 1950, dirigida pel General Gustavo Rojas Pinilla, va contribuir al desenvolupament de la ciutat, gràcies a la construcció de l'Autopista Norte, del nou Aeroport Internacional El Dorado i la reconstrucció de l'Avenida que l'unia al centre de la ciutat (Calle 26) i el Centre Internacional de Bogotà, no gaire lluny d'on feia pocs anys que s'havia inaugurat l'Hotel Tequendama. El 1961, es va desenvolupar la construcció del barri Ciutat Kennedy com a part de l'"Aliança per al Progrés", liderada pel govern nord-americà.
Diversos fets s'han desenvolupat a la ciutat en el marc del Conflicte Armat a Colòmbia iniciat en els anys 1960. Entre els més transcendentals es poden assenyalar: la Presa de l'Ambaixada de la República Dominicana a Bogotà, l'Assalt Al Cantón Norte, la Presa del Palau de Justícia de Bogotà, l'Atac Terrorista contra el Club El Nogal, així com l'Atemptat a l'edifici del DAS de Bogotà perpetrat pel narcotràfic.
A partir del primer mandat d'Antanas Mockus com a Alcalde Major el 1994, la ciutat ha experimentat importants canvis.[29] S'ha desenvolupat el sistema de transport TransMilenio i s'ha dut a terme la recuperació de l'espai per als vianants, a la qual cal afegir la construcció d'una xarxa de biblioteques públiques i una xarxa de carrils-bici. A més d'això, la implementació de mesures limitatives de l'ús del vehicle privat, com ara el Pico y Placa, l'Hora zanahoria i programes socials, que inclouen la creació de menjadors comunitaris i l'ampliació de la cobertura educativa per a la població de baixos recursos.
Malgrat estar allunyada dels principals actes terroristes i de la guerra que es viu al país, Bogotà ha estat colpejada diverses vegades per atemptats amb bombes. L'últim atemptat (que no va provocar ferits, però sí danys materials), fou perpetrat el 12 d'agost del 2010 contra l'emissora Radio Caracol. Tanmateix, la seguretat de la ciutat, a hores d'ara, és força millor que fa uns anys.
La ciutat capital està situada a la Sabana de Bogotà, sobre l'altiplà cundiboyacense, una plana d'altitud situada a una mitjana a 2630[30] msnm encara que les zones muntanyoses del districte arriben a 3.250[30] msnm, la qual cosa fa d'ella la metròpoli més alta del món i la tercera capital després de Quito i La Paz. Té una àrea total de 1776 km² i una àrea urbana de 307 km²;.[30] El territori on s'assenta la ciutat va ser antigament un llac. D'això en donen evidència els aiguamolls que cobreixen alguns sectors no urbanitzats de la Sabana i a la localitat de Suba. A l'arribada dels primers conquistadors el territori estava cobert de pantans.
Bogotà limita al sud amb els departaments del Meta i de l'Huila, al nord amb el municipi de Chía, a l'oest amb el riu Bogotà i els municipis de Cabrera, Cota, Funza, Mosquera, Pasca, San Bernardo, Sibaté, Soacha i Venecia del departament de Cundinamarca. Per l'est arriba fins als turons orientals i els municipis de La Calera, Chipaque, Choachí, Gutiérrez, Ubaque, Une.[30] Està delimitada per un sistema muntanyós en el qual es destaquen els bescolls de Monserrate (3152 msnm) i Guadalupe (3250 msnm) a l'orient de la ciutat. Es troba comunicada amb el bescoll de Monserrate a través dels serveis de transport de telefèric i funicular.
El seu riu més extens és el riu Bogotà, que des de fa diverses dècades presenta alts nivells de contaminació; per aquest motiu, el govern de la ciutat ha liderat diversos projectes de descontaminació.[31][32] Altres rius importants a la ciutat són el riu Tunjuelo, que discorre pel sud de la ciutat, el San Francisco, Fucha, el Juan Amarillo o Salitre, els quals desemboquen, al seu torn, en el riu Bogotà.
La zona on hi ha ubicada la ciutat, la qual correspon a la placa tectònica sud-americana, presenta una important activitat sísmica, que s'evidencia amb els terratrèmols que ha sofert durant la seva història, registrats el 1785, 1827, 1917 i 1948. Aquests dos últims, sumats a diversos incendis, van destruir gran part de la zona colonial de l'antiga Santafé.
A més, tot i que encara continuen sent municipis pertanyents al departament de Cundinamarca, les poblacions de Soacha, Zipaquirá, Facatativá, Chía, Mosquera, Madrid, Funza, Cajicá, Sibaté, Tocancipá, La Calera, Sopó, Tabio, Tenjo, Gachancipá i Bojacá conformen l'Àrea Metropolitana de Bogotà.
Estan integrats a més, conurbats al seu territori (és a dir sense peatges), Soacha i Sibaté fins a l'arribada a les cascades del Salto de Tequendama i el Zoològic de Santa Cruz en el peatge Chusacá cas de la part sud. En la part nord fins al Puente del Común en el límit amb Chía. A l'occident fins al peatge Siberia absorbint el Parc Metropolità La Florida i part de Cota. A l'orient hi ha La Calera.
A causa de la seva gran altitud, Bogotà té un clima temperat; per la seva baixa latitud presenta una escassa oscil·lació tèrmica al llarg de l'any. Les temperatures regularment oscil·len entre els entre els 6 i els 24 °C, amb una mitjana anual de 15 °C.
Les pluges són abundants de març a maig i d'octubre a novembre, coincidint gairebé amb els equinoccis de primavera i tardor, respectivament, a causa que el sol creua per la línia equatorial i la radiació solar és major, la qual cosa augmentan la calor a la selva i afavoreix la formació de tempestes a la zona de la serralada.
En contrast amb això, les temporades més seques de l'any són entre gener i febrer i de juliol a agost. La boira és el fenomen meteorològic més comú: es tenen 220 dies boirosos per any.[33]
La caiguda de pedra o calamarsa és un fenomen extrem poc freqüent,.[34] S'esdevé de mitjana tres vegades l'any - entre 1939 i 2008 s'han registrat 231 esdeveniments -.[35] Les tempestes de calamarsa es produeixen en hores de la tarda durant les temporades de pluges,[34] quan ocorre el ràpid desenvolupament de cel·les de núvols cumulonimbes que faciliten la formació de tornados; també causen un notable descens de temperatura a les zones afectades, algunes vegades dràstics; la temperatura arriba a baixar fins a 20 graus en menys d'una hora.[34]
La temperatures extremes registrades dins dels límits del Districte Capital han estat de 30.0 °C i −7.1 °C, ambdós registres procedents de l'estació meteorològica de l'Aeroport de Guaymaral.[36]
Mes | gen | febr | març | abr | maig | juny | jul | ag | set | oct | nov | des | anual |
---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
Màxima rècord °C (°F) | 26.4 (79.5) |
25.2 (77.4) |
26.6 (79.9) |
24.4 (75.9) |
25.0 (77) |
28.6 (83.5) |
25.0 (77) |
23.3 (73.9) |
26.0 (78.8) |
25.1 (77.2) |
25.6 (78.1) |
24.4 (75.9) |
28.6 (83.5) |
Màxima mitjana °C (°F) | 20.2 (68.4) |
20.3 (68.5) |
19.4 (66.9) |
20.1 (68.2) |
19.0 (66.2) |
19.2 (66.6) |
18.6 (65.5) |
18.8 (65.8) |
19.2 (66.6) |
19.5 (67.1) |
19.6 (67.3) |
19.9 (67.8) |
19.6 (67.3) |
Mitjana diària °C (°F) | 14.3 (57.7) |
14.5 (58.1) |
14.9 (58.8) |
14.9 (58.8) |
15.0 (59) |
14.5 (58.1) |
14.6 (58.3) |
14.1 (57.4) |
14.3 (57.7) |
14.3 (57.7) |
14.4 (57.9) |
14.6 (58.3) |
14.4 (57.9) |
Mínima mitjana °C (°F) | 7.6 (45.7) |
8.4 (47.1) |
9.5 (49.1) |
9.7 (49.5) |
9.7 (49.5) |
9.5 (49.1) |
9.2 (48.6) |
8.9 (48) |
8.7 (47.7) |
9.0 (48.2) |
9.2 (48.6) |
8.0 (46.4) |
9.0 (48.2) |
Mínima rècord °C (°F) | −1.5 (29.3) |
−5.2 (22.6) |
−0.4 (31.3) |
0.2 (32.4) |
0.2 (32.4) |
1.1 (34) |
0.4 (32.7) |
0.4 (32.7) |
0.3 (32.5) |
1.8 (35.2) |
0.5 (32.9) |
−1.1 (30) |
−5.2 (22.6) |
Precipitació mitjana mm (polzades) | 50 (1.97) |
68 (2.68) |
91 (3.58) |
135 (5.31) |
120 (4.72) |
54 (2.13) |
35 (1.38) |
45 (1.77) |
70 (2.76) |
137 (5.39) |
127 (5) |
81 (3.19) |
1.012 (39,84) |
Mitjana de dies de pluja (≥ 1 mm) | 9 | 12 | 14 | 18 | 19 | 17 | 15 | 14 | 16 | 21 | 16 | 11 | 181 |
Humitat relativa mitjana (%) | 75 | 76 | 75 | 77 | 77 | 75 | 74 | 74 | 75 | 76 | 77 | 76 | 76 |
Mitjana mensual d'hores de sol | 156 | 128 | 107 | 88 | 83 | 94 | 114 | 117 | 109 | 96 | 103 | 138 | 1.328 |
Font: Instituto de Hidrología, Meteorología y Estudios Ambientales (IDEAM)[36] |
Població de Bogotà (només en el perímetre del Districte Capital) | |
---|---|
1938 | 325.650 |
1951 | 715.250 |
1964 | 1.697.311 |
1973 | 2,855,065 |
1985 | 4.236.490 |
1993 | 5.484.244 |
2005 | 6.778.691 |
2010 | 7.363.782 |
Habitants de Bogotà. | |
Segons xifres del DANE, l'any 2010 Bogotà tenia una població de 7.363.782 habitants i 7.347.795 en l'àrea metropolitana,[37] amb una densitat de població d'aproximadament 4.146 habitants per quilòmetre quadrat. Tan sols 15.987 habitants s'ubiquen a la zona rural del Districte Capital. El 47,8%de la població són homes i el 52,2%dones. La ciutat compta amb la taxa d'analfabetisme més baixa del país amb tan sols 3,4% en la població major de 5 anys.
És la major aglomeració de persones del país; supera per més del 21%a la segona a nivell nacional: tot el departament d'Antioquia inclosa la seva capital (6.065.846 hab).
Els serveis públics tenen una alta cobertura, ja que un 99,4% dels habitatges compta amb servei d'energia elèctrica, mentre que un 98,6% té subministrament d'aigua i un 87,8% de comunicació telefònica.[37] No obstant això, segons la missió per al disseny d'una estratègia per a la reducció de la pobresa i la desigualtat, en el 2005 la ciutat presentava un 28,5% de pobres (persones que viuen amb menys de 2 US$ al dia).[38]
A Bogotà, igual com en tota la resta del país, el procés d'urbanització accelerat no es deu exclusivament a la industrialització, ja que existeixen unes complexes raons polítiques i socials com la pobresa y la violència, les quals han motivat la migració del camp a la ciutat al llarg del segle xx, i han determinat un creixement exponencial de la població a les zones urbanes i l'establiment de cinturons de misèria als seus voltants.
Un exemple d'això és el nombre de desplaçats que han arribat a Bogotà. Segons la consultoria per als Drets Humans, Codhes, en el període 1999-2005 van arribar a Bogotà més de 260.000 persones com a resultat de desplaçaments, aproximadament el 3,8% del total de la població de Bogotà.[38] Les localitats on es concentren la majoria de la població desplaçada són: Ciutat Bolívar, Kennedy, Bosa i Usme.
Ordre social
Els últims governants de la ciutat han realitzat campanyes dirigides a la ciutadania tendents a la reducció dels seus índexs de delinqüència.[39] D'acord amb un informe oficial de la Inspecció de Districte, en els últims deu anys s'ha passat de 89,4 morts violentes per cada 100.000 habitants el 1996, a 37,9 el 2005.,[40] la qual cosa representa una reducció del 57,6%, tenint en compte que en el mateix període la població va augmentar en més d'un 25%. D'aquestes morts violentes, segons aquest informe, un 62,8% es van produir per homicidis, mentre que el 20,5% van ser causades per accidents de trànsit; a més es revela que un 85,1% de les víctimes van ser homes i un 14,9%dones.[40] Malgrat això presenta nivells de delinqüència menors als d'altres grans capitals del món.