Carlo Maria Martini
From Wikipedia, the free encyclopedia
Carlo Maria Martini, S.J. (Torí, 1927 - Gallarate, 2012) va ser un jesuïta i bisbe italià, elevat a cardenal el 1983. Biblista i exegeta, va ser arquebisbe de Milà entre 1979 i 2002. A més de ser un home de cultura teològica era també un home de diàleg entre les religions, especialment amb el judaisme, als quals li agradava anomenar els "germans grans". Va rebre el sobrenom del "cardenal del diàleg".[1]
(1992) | |
Biografia | |
---|---|
Naixement | 15 febrer 1927 Torí (Itàlia) |
Mort | 31 agost 2012 (85 anys) Gallarate (Itàlia) |
Causa de mort | Causes naturals (Malaltia de Parkinson ) |
Sepultura | catedral de Milà |
Cardenal | |
2 febrer 1983 – | |
Arquebisbe de Milà | |
6 gener 1980 – 11 juliol 2002 ← Giovanni Colombo – Dionigi Tettamanzi → Diòcesi: arquebisbat de Milà | |
Rector de la Pontifícia Universitat Gregoriana | |
Dades personals | |
Grup ètnic | Italians |
Religió | Església Catòlica |
Formació | Pontifícia Universitat Gregoriana Sociale (en) Pontifici Institut Bíblic Universitat de Torí |
Activitat | |
Lloc de treball | Roma |
Ocupació | bisbe catòlic (1980–), sacerdot catòlic (1952–), diaca catòlic (1952–), professor d'universitat, escriptor, biblista, teòleg |
Ocupador | Pontifícia Universitat Gregoriana |
Membre de | |
Orde religiós | Companyia de Jesús |
Consagració | Joan Pau II |
Participà en | |
19 abril 2005 | Conclave de 2005 |
Premis | |
Martini ingressà a la Companyia de Jesús el 1944 i va ser ordenat prevere el 1952. El seu nomenament com a arquebisbe de Milà el 1980 va ser estrany, car els jesuïtes tradicionalment no són nomenats bisbes. Es trobava a l'ala liberal dins la jerarquia de l'Església. Patí d'una forma estranya de la malaltia de Parkinson, es retirà com a arquebisbe el 2002 i es traslladà a l'Institut Pontifici de Jerusalem. Va morir al "Aloisianum", l'escola jesuïta de Gallarate, prop de Milà.
Hores després de la seva mort, el diari italià Corriere della Sera publicà la seva darrera entrevista, on descrivia l'Església com «200 anys endarrerida». «La nostra cultura s'ha fet gran, les nostres esglésies són grans i estan buides, i la burocràcia de l'Església creix. L'Església ha d'admetre els seus errors i començar un canvi radica, començant pel Papa i els bisbes. Els escàndols de pedofília ens obliguen a prendre un camí de transformació.»[2][3][4]