Col·lodió humit
From Wikipedia, the free encyclopedia
El col·lodió humit és un procediment fotogràfic usat comunament fins a finals del s. XIX. Es considera que la tècnica va ser inventada gairebé simultàniament per Frederick Scott Archer i Gustave Le Gray al voltant de l'any 1850. Aquest tipus de fotografia es popularitzà durant prop de 40 anys, i molts fotògrafs i pioners en van millorar el procés.[1]
El mètode suposa la utilització del col·lodió, una espècie de vernís que s'aboca en forma líquida a les plaques. El col·lodió se sensibilitzava en nitrat d'argent. Les plaques de vidre havien d'estar molt netes, per poder obtenir imatges nítides i sense taques.
Es diu col·lodió humit perquè la placa ha de romandre humida durant tot el procediment de presa i revelat de les imatges. Això suposava que els fotògrafs havien de portar amb ells el laboratori fotogràfic, a fi de preparar la placa abans de la presa i procedir a revelar-la immediatament. Es va generalitzar així l'ús de tendes de campanya i de carretes reconvertides en laboratoris per als fotògrafs que treballaven a l'exterior.
Un altre dels inconvenients d'aquest mètode era la fragilitat de les plaques de vidre emprades com a suport, que de vegades acabaven ratllades o trencades.
Amb l'ús d'aquest procediment es va aconseguir reduir el temps d'exposició a uns quants segons, la qual cosa va provocar una disminució dels costos. Una altra de les grans avantatges de les plaques al col·lodió era la seva estabilitat.
El col·lodió va ocasionar l'abandonament d'altres procediments com el daguerreotip, ja que permetia obtenir diverses còpies, o el calotip. També va suposar la popularització de l'accés al mercat d'imatges de famosos per part de la burgesia i les escasses classes mitjanes, en còpies a l'albúmina.