Colorímetre
From Wikipedia, the free encyclopedia
El colorímetre és un aparell inventat per Jan Szczepanik que és utilitzat en colorimetria. El colorímetre mesura l'absorbància d'una solució específica i permet determinar la longitud d'ona d'una llum. L'aplicació més habitual del colorímetre és la mesura de la concentració d'una solució, atès que les diferents substàncies químiques absorbeixen diferents longituds d'ona. El principi de funcionament del colorímetre es basa en la llei d'absorció de la llum habitualment coneguda com de llei de Lambert-Beer, que estableix que la concentració d'una solució és proporcional a l'absorbància.
En realitat, aquests dos noms provenen de dos autors que mai van arribar a col·laborar junts, ja que els separen un segle. Johann Heinrich Lambert (1728-1777) va realitzar les seves principals contribucions en el camp de la matemàtica i la física i va publicar el 1760 un llibre titulat Photometria, en el qual assenyalava la variació de la intensitat lluminosa en travessar un raig de llum un nombre "m" de capes de cristall que podia considerar-se com una relació exponencial, amb un valor característic ("n") per a cada cristall. En 1852, August Beer (1825-1863) va assenyalar que aquesta llei era aplicable a solucions amb diversa concentració i va definir el coeficient d'absorció, amb el que va establir les bases de la fórmula que segueix essent utilitzada actualment:
on:
- és la fracció entre les intensitats lluminoses sortint i entrant
- és el coeficient d'absorció molecular, característic de la substància absorbent per a la llum d'una determinada freqüència.
- és la concentració molecular de la dissolució
- és el gruix de la capa absorbent o distància recorreguda pel raig lluminós