Comerç atlàntic d'esclaus
tràfic d'esclaus a través de l'oceà Atlàntic entre els segles XVI i XIX / From Wikipedia, the free encyclopedia
El comerç atlàntic d'esclaus o comerç transatlàntic d'esclaus es va dur a terme a través de l'oceà Atlàntic des del segle xv fins al segle xix. La gran majoria dels esclavitzats que van ser transportats al Nou Món, molts en la ruta comercial triangular i la travessia de l'Atlàntic, eren de la part central i occidental Àfrica Occidental venuts per altres africans occidentals als comerciants d'esclaus d'Europa occidental, amb una petita minoria capturats directament pels comerciants d'esclaus a les incursions costaneres, i portats cap a Amèrica.[1] Era tan gran el nombre d'africans que van arribar a través del tràfic d'esclaus que abans de la fi del segle xviii foren més nombrosos que els immigrants del Vell Món, tant a Amèrica del Nord com a Amèrica del Sud.[2] Van ser portats molt més esclaus a Amèrica del Sud que al nord. El sistema econòmic de l'Atlàntic Sud i del Carib es va centrar en la producció de cultius de productes bàsics i la fabricació de béns i roba per vendre a Europa, augmentant del nombre d'esclaus africans portats al Nou Món. Això va ser crucial per als països d'Europa occidental que, a final del segle XVII i XVIII competien entre si per crear imperis d'ultramar.[3]
Els portuguesos van ser els primers a participar en el comerç d'esclaus del Nou Món al segle XV. Entre 1418 i la dècada de 1470, els portuguesos va posar en marxa una sèrie d'expedicions d'exploració que cartografiaren els oceans al sud de Portugal, fent mapes de nous territoris que un explorador va descriure com "els oceans, on ningú hi ha navegat abans."[4] En 1526 els portuguesos van completar el primer viatge transatlàntic d'esclaus des d'Àfrica fins a les Amèriques, i altres països aviat els van seguir.[5] Els armadors consideren els esclaus com a càrrega a transportar cap a les Amèriques de la manera més ràpida i més barata possible,[3] per ser venuts com a mà d'obra en les plantacions de cafè, tabac, cacau, sucre i cotó, mines d'or i plata, camps d'arròs, la indústria de la construcció, tallant fusta per als vaixells com a mà d'obra especialitzada, i com a servents domèstics. Els primers africans importats a les colònies angleses van ser classificats com a "servents", igual que els treballadors procedents d'Anglaterra, i també com "aprenents de per vida". A mitjans del segle xvi, l'esclavitud s'havia endurit com una casta racial; ells i els seus descendents eren legalment propietat dels seus amos, i els nens nascuts de mares esclaves eren esclaus. Com la propietat, les persones van ser considerades mercaderies o unitats de treball, i es podien venen en els mercats amb altres béns i serveis.
Els comerciants d'esclaus de l'Atlàntic, ordenats pel volum de comerç, van ser: els portuguesos, els britànics, els francesos, els espanyols i els neerlandesos. Alguns havien establert llocs d'avançada a la costa africana on adquirien esclaus dels líders africans locals.[6] Aquests esclaus van ser manejats per un factoria establerta en o prop de la costa per tal d'agilitzar l'enviament d'esclaus al Nou Món. Aquests esclaus es van mantenir en una factoria a l'espera del seu enviament. Les estimacions actuals són que uns 12 milions d'africans van ser enviats a través de l'Atlàntic,[7] encara que el nombre adquirit pels comerciants és considerablement més gran.[8][9]