From Wikipedia, the free encyclopedia
La conferència de l'ONU sobre el canvi climàtic 2009 (COP15) fou una trobada al Bella Center de Copenhaguen (Dinamarca), del 7 al 18 de desembre de 2009, entre d'Estats reconeguts a l'Organització de les Nacions Unides amb l'objectiu de debatre noves mesures per aturar el canvi climàtic.
| ||||
Tipus | Conferència de l'ONU sobre el canvi climàtic | |||
---|---|---|---|---|
Interval de temps | 7 - 18 desembre 2009 | |||
Data | 2009 | |||
Localització | Bella Center (Dinamarca) , Copenhaguen (Dinamarca) | |||
Estat | Dinamarca | |||
Lloc web | cop15.dk | |||
La conferència inclou la 15a conferència de partits (COP 15) a l'entorn de la reunió de treball sobre el canvi climàtic de les Nacions Unides i la 5a trobada de partits (COP/MOP 5) per al protocol de Kyoto. En relació al full de ruta de Bali, durant aquesta trobada s'ha d'acordar una línia de treball per a la mitigació del canvi climàtic per abans del 2012. La conferència està precedida per una trobada de científics sota el títol "El canvi climàtic: riscos globals, reptes i decisions", que es va celebrar el març de 2009 també al Bella Center.
L'objectiu de la conferència, segons els organitzadors, és "la conclusió d'un acord jurídicament vinculant sobre el clima, vàlid en tot el món, que s'apliqués a partir de 2012".
L'objectiu final (a llarg termini) és la reducció mundial de les emissions de CO₂ en almenys un 50 % el 2050 respecte a 1990, i per aconseguir-ho els països s'han de marcar objectius intermedis. Així, els països industrialitzats hauran de reduir les seves emissions de gasos amb efecte d'hivernacle entre un 25 % i un 40 %, respecte als nivells de 1990, l'any 2020 i haurien d'assolir una reducció entre el 80 % i el 95 % per a 2050.[1]
En la cimera es van reunir els millors experts en medi ambient, els ministres o caps d'estat i organitzacions no governamentals dels 192 països membres de la CMNUCC. Aquesta va ser l'última conferència per preparar el període post-Kyoto. Va ser la primera vegada que els Estats Units van participar, sent aquests els únics que no han firmat la ratificació del Protocol de Kyoto.
El cicle de negociacions per preparar la cimera de Copenhaguen es va iniciar amb la XIII Conferència de l'ONU sobre canvi climàtic a Bali, del 3 al 15 de desembre de 2007.[2] Altres sessions es van celebrar del 31 de març al 4 d'abril de 2008 a Bangkok (Tailàndia)[3] i del 2 al 13 de juny de 2008 a Bonn (Alemanya).[4] Una tercera conferència sobre el clima va tenir lloc a Accra (Ghana).[5][6] La reunió, on més de 1.600 participants de 160 països eren presents, va tenir lloc del 21 al 27 d'agost de 2008. L'objectiu d'aquest cicle de negociacions, organitzat per l'ONU, va ser preparar els futurs objectius de reducció de les emissions de gasos amb efecte d'hivernacle (GEH).
La XIV Conferència de l'ONU sobre el canvi climàtic es va iniciar l'1 de desembre de 2008 a Poznań (Polònia),[7][8] per intentar establir les bases i compromisos del tractat de Copenhaguen.[9] 12.000 delegats de 190 països van adoptar un "full de ruta" per preparar la conferència de Copenhaguen.[10] Alhora, el desembre de 2008, els líders de la Unió Europea es van reunir a Brussel·les i van aconseguir un acord sobre un paquet de mesures per combatre el canvi climàtic, acordant reduir les seves emissions en un 20 % per al 2020.
El març de 2009, milers de científics van ser reunits durant tres dies a Copenhaguen pel Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (GIECC) per revisar les últimes dades i actualitzar la informació científica sobre l'escalfament global.
Les primeres negociacions per preparar la conferència van provocar una divisió entre la visió dels països desenvolupats i la de les nacions en desenvolupament. Els majors problemes de les negociacions abans de la conferència eren:
Per a la cimera sobre el clima de Copenhaguen el desembre de 2009, l'ONU va convocar a 192 països per acordar un límit a les emissions de gasos amb efecte d'hivernacle per al període entre 2012 i 2020. Aquest període de compromís havia de succeir el període 2008-2012, acordat en el protocol de Kyoto. Les negociacions entre els països per limitar emissions en aquesta Conferència de Copenhaguen van ser lentes segons va manifestar el setembre de 2009 el secretari general de l'ONU, Ban Ki-moon.[26]
El setembre de 2009, gairebé un centenar de caps d'estat i de govern van participar en el que va servir de preparació de la conferència Copenhaguen, en la 64a Assemblea General de les Nacions Unides dedicada al canvi climàtic.[27][26] La 64a Assemblea General de les Nacions Unides va servir per conèixer la posició en la negociació de Copenhaguen dels països que són grans emissors de GEI i que encara no són compromesos amb un programa de limitació d'emissions. Aquests països en poden representar en aquests moments més del 50% de les emissions totals:
La conferència es va desenvolupar des del 7 al 18 de desembre de 2009. Un primer esborrany de l'acord es va donar a conèixer el divendres 11 de desembre on eren les intencions d'un possible acord que no es va aconseguir posteriorment. La majoria de les dades es trobaven entre parèntesis el que significava que encara no estaven acordades. L'esborrany plantejava que les emissions de CO2 l'any 2050 havien de reduir-se en tot el món a la meitat dels nivells existents el 1990 i pretenia que es fixés un valor intermedi a complir el 2020. L'objectiu de l'acord també era entre parèntesis, encara que durant tot l'any 2009, diverses conferències científiques i polítiques havien demanat que l'escalfament global es mantingués per sota de dos graus Celsius. Per a això els països desenvolupats s'haurien de plantejar una reducció del 75 % (en altres opcions fins al 95 %), mentre que per als països en desenvolupament l'esborrany sol·licitava "desviacions substancials" sobre les seves taxes actuals de creixement d'emissions. Segons Kim Carstensen de l'organització WWF en aquell moment es desconeixia quants diners s'aportarien per compensar els països en desenvolupament i qui pagaria aquests diners. Segons Erwin Jackson del The Sydney Morning Herald encara faltava un tractat jurídicament vinculant que inclogués als EUA i als grans països en desenvolupament com ara la Xina i l'Índia.[30]
Els països del G8 ja van acordar entre ells el juliol del 2009 limitar l'augment de la temperatura a 2 °C respecte als nivells preindustrials. Tanmateix a iniciativa dels petits països insulars, que perillen si es produís un augment generalitzat del nivell del mar per un desglaç massiu dels pols, un centenar de nacions en desenvolupament van sol·licitar que el límit s'establís en 1,5 °C.[31]
En la primera setmana de la cimera es van produir dures manifestacions creuades entre els dos principals emissors mundials de CO₂, la Xina i els Estats Units. El segon dia, el cap adjunt de la delegació de la Xina va dir que els retalls d'emissions per al 2020 oferts pels EUA, la UE i el Japó eren insuficients i que era fonamental per a èxit de la conferència tant l'objectiu dels Estats Units sobre reducció d'emissions com el suport financer dels Estats Units a les nacions en desenvolupament.[32] Todd Stern, el principal negociador nord-americà, va assenyalar el tercer dia que la Xina estava augmentant les seves emissions de forma espectacular i que la Xina no podia quedar-se al marge de l'acord i que l'objectiu dels EUA era una reducció de 17 % el 2020 respecte al nivell de 2005 (segons van denunciar els xinesos equivalia a una reducció d'un 1 % sobre el nivell de 1990). Stern va fer una crida a l'ONU per recaptar 10 bilions de dòlars per finançar en el període 2010-2012 l'adaptació a curt termini als països vulnerables.[33]
En l'última nit de la cimera es va gestar l'acord final entre quatre grans països emergents i els Estats Units en una reunió convocada pel primer ministre de la Xina Wen Jiabao en què van participar els presidents de l'Índia, el Brasil i Sud-àfrica, incorporant-se després el president dels Estats Units. La delegació índia va proposar un tractat no vinculant que seguís el model de l'Organització Mundial del Comerç on cada país declarés les seves emissions. Després d'arribar a l'acord a porta tancada, Barack Obama ho va comunicar a la Unió Europea, que el va acceptar. El text té sol tres folis i inclou de forma orientativa la reducció d'emissions que cada país ha presentat a la cimera; les reduccions definitives han d'estar clares l'1 de febrer de 2010. El pacte no inclou la verificació d'emissions que rebutjava la Xina. La transparència es limitarà a un sistema "internacional d'anàlisi i consultes" per definir, establint-se que cada país comunicarà les seves emissions a l'ONU respectant-se la sobirania nacional. Les reduccions d'emissions que es facin amb diners internacionals sí que estaran subjectes a un complet sistema de comprovació. La Xina ha declarat que no volia diners internacionals, ja que no desitjava veure's subjecta a un sistema comptable internacional. L'ambaixador brasiler va manifestar que EUA exigia la transparència dels països en desenvolupament. Obama va dir que el sistema de consultes per definir "dirà molt del que fa falta saber" i que "actualment ja podem saber molt del que ocorre en un país amb imatges de satèl·lit".[35]
L'acord manté l'objectiu que la temperatura global no pugi més de dos graus Celsius. Sobre quan les emissions hauran d'assolir seu màxim sol es diu que "l'abans possible" i no s'estableixen objectius per a 2050. Tampoc no s'ha inclòs la recomanació de la GIECC que les emissions dels països desenvolupats s'haurien de reduir per a 2020 entre un 25% i un 40% sobre el nivell que tenien el 1990.[35]
L'acord assolit entre els Estats Units, la Xina i uns altres 27 països no va ser acceptat per unanimitat en la conferència, ja que el van rebutjar alguns països com Cuba, Bolívia o Nicaragua. Per això els delegats del ple de la Conferència de l'ONU sobre Canvi Climàtic van renunciar a votar-lo i van acordar una fórmula de "prendre coneixement" del document.[36]
L'Aliança Bolivariana per les Amèriques (ALBA) es va fer sentir fortament per mitjà d'Hugo Chávez i Evo Morales, qui units en l'ALBA van aconseguir que l'acord, quedés en un no-res.
Renunciant a la unanimitat, el plenari de la conferència climàtica només va poder assumir un document de mínims, sense valor, que va postergar per a 2010 els "deures climàtics", entre ells la fixació de metes de reducció d'emissions contaminants per a les nacions riques.
El pacte assolit no serà oficial, ja que la Convenció de Canvi Climàtic funciona per consens i l'oposició d'un sol país impedeix l'adopció de l'acord. El portaveu del G77, el sudanès Lumumba Di-Aping, va mostrar la seva indignació: "Un acord que augmenti la temperatura dos graus Celsius suposa que a l'Àfrica pujarà 3,5 i destruirà les nostres economies i el nostre poble".[35]
Malgrat el consens final entre els Estats Units, la Xina, l'Índia, el Brasil i Sud-àfrica, van sorgir dubtes sobre l'abast del que es va aconseguir en aquesta reunió. Barack Obama va declarar haver assolit un "avenç significatiu",[37] però la majoria dels mitjans van assenyalar que l'acord aconseguit distava bastant del que esperaven l'ONU i els científics.[38][39][40] De fet, segons els organitzadors (la Unió Europea), l'objectiu inicial de la cimera era aconseguir un acord legalment exigible. Al final es va aconseguir que els Estats Units i les economies emergents oferissin un projecte de reduir les emissions perquè l'augment de la temperatura no sobrepassi els 2 °C, però sense un pla clar sobre com dur a terme aquest objectiu.
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.