Una constitució és un conjunt de principis fonamentals o precedents establerts segons els quals un estat o una altra organització es governa. Quan aquests principis s'escriuen a una col·lecció única o conjunt de documents legals, es pot dir que aquells documents comprenen una constitució escrita. Les constitucions estableixen les regles i els principis que governen l'organització o una entitat política. En el cas particular dels estats, una constitució és la norma jurídica fonamental que defineix l'estructura, els procediments, les prerrogatives, drets i responsabilitats del govern i dels ciutadans. Abans de l'evolució de les constitucions nacionals modernes, el terme «constitució» feia referència a qualsevol llei important que determinava el funcionament d'un govern.[1]

Per a altres significats, vegeu «constitució (desambiguació)».

De les constitucions, se'n fa ús en moltes organitzacions, ja sigui en organitzacions supranacionals, els estats i llurs divisions administratives constituents, així com en els partits polítics, els sindicats i les organitzacions no governamentals. Els ordes religiosos es regeixen també per constitucions aprovades per la Santa Seu.

La constitució de l'Índia és la constitució escrita més llarga de qualsevol país sobirà al món,.[2] contenint 444 articles,[3] 12 capítols i 94 esmenes, amb 117.369 si prenem com a referència la seva versió en llengua anglesa,[4] mentre que la Constitució dels Estats Units és la constitució més curta, amb tan sols 7 articles i 27 esmenes.[5] En aquest sentit, la constitució espanyola té 169 articles repartits entre 10 títols.[6] La constitució escrita més antiga i encara vigent és la de San Marino que data del 1600, basada en el statuti comunali de 1300.[7]

Generalment, les constitucions escrites modernes, confereixen poders específics a una entitat, organització o institució, esdevenint la condició primària o marc legal bàsic que suporta les limitacions de la mateixa organització. Segons el politòleg Scott Gordon, una organització política és constitucional en la mesura que conté mecanismes institucionalitzats de control de poder per a la protecció dels interessos i llibertats de la ciutadania, incloent-hi els de les minories.[8]

El terme llatí ultra vires descriu les activitats que una organització realitzaria fora dels límits que marca una constitució. Per exemple, un sindicat d'estudiants pot no estar autoritzat constitucionalment a realitzar activitats no relacionades amb el món estudiantil. Per tant, quan un sindicat d'estudiants vol intervenir en accions no relacionades amb el món estudiantil estaria realitzant activitat ultra vires. Un exemple des del dret constitucional espanyol seria la promulgació d'un Reial decret llei que regulés el règim electoral, ja que la constitució espanyola prohibeix que aquesta forma legislativa pugui regular els processos electorals. Per tant, el decret llei seria considerat nul per defecte ultra vires, situació que podria ser reforçada per una decisió de la magistratura del Tribunal Constitucional, en un cas de revisió judicial.[6][9]

A la majoria d'estats moderns, tot i que no en tots els estats, la constitució té supremacia per la sobre llei ordinària. En aquestst estats, quan un acte públic és anticonstitucional o es viola algun dret recollit a la Constitució, aquell acte és nul i buit, i l'anul·lació és ab initio, és a dir, des de l'inici i no des que es descobreix. Per tant, qualsevol, llei, reglament, acte administratiu que vulnera la Constitució és declarat nul de ple dret i es considera que mai ha tingut efectes jurídics. Una particularitat, seria que un acte o norma amb rang jurídic no fos inconstitucional, però amb la seva aplicació es violessin drets recollits en aquesta, en aquest cas un tribunal podria determinar quins procediments d'aplicació són constitucionals i quins no. Històricament, el remei perquè tals violacions han estat peticions per a ordres de dret comú, com el quo warranto als Estats Units o la Qüestió d'inconstitucionalitat a l'estat espanyol.[10][11]