Principi de no contradicció
From Wikipedia, the free encyclopedia
El principi de no contradicció, proposat i formalitzat per Aristòtil, o de vegades anomenat principi de contradicció, és un principi clàssic de la lògica i la filosofia, segons el qual una proposició i la seva negació no poden ser totes dues veritables al mateix temps i en el mateix sentit.[1] El principi també té una versió ontològica: res no pot ser i no ser al mateix temps i en el mateix sentit, i una versió doxàstica: ningú no pot creure al mateix temps i en el mateix sentit una proposició i la seva negació.[2] El principi de no contradicció és, juntament amb el principi d'identitat i el principi del tercer exclòs, una de les lleis clàssiques del pensament.[3]
El principi de no contradicció pot expressar-se en la lògica proposicional, així:
on A no és una fórmula del llenguatge, sinó una metavariable que representa qualsevol fórmula del llenguatge.
El principi de no contradicció permet jutjar com fals tot allò que implica una contradicció. D'aquí la validesa dels arguments per reducció a l'absurd.