Cristal·logènesi
From Wikipedia, the free encyclopedia
El creixement dels cristalls o la cristal·logènesi és l'estadi principal del procés de cristal·lització, i consisteix en l'addició de nous àtoms, ions o cadenes de polímers dins la disposició característica de la xarxa cristal·lina Bravais.
La major part de les substàncies minerals i les petites molècules orgàniques cristal·litzen fàcilment i els seus cristalls no tenen defectes visibles. En canvi, les grans molècules bioquímiques, com les proteïnes, sovint són difícils de cristal·litzar. Aquesta facilitat de cristal·lització depèn molt de la intensitat de les forces interatòmiques (en el cas de les substàncies minerals), intermoleculars (substàncies orgàniques i bioquímiques) o intramoleculars (substàncies bioquímiques).
Un cristall és un material sòlid en què els àtoms, molècules, o ions constituents, estan disposats d'una manera ordenada repetint un patró i que s'estén en les tres dimensions de l'espai.
El creixement, típicament, segueix un estadi inicial, ja sia homogeni o heterogeni, de nucleació catalitzada en la superfície, excepte si està present una "llavor de cristall", que s'afegeix a propòsit al principi del creixement. La germinació correspon a l'aparició d'una fase cristal·lina estable a partir d'un líquid sobrefós o d'una solució sobresaturada. El creixement és el procés que segueix a la germinació i permet l'augment de la mida de les llavors per conduir als cristalls.
L'acció del creixement del cristall dona lloc a un sòlid cristal·lí, els àtoms o molècules del qual estan empaquetats estretament amb posicions relatives fixades en l'espai.
Els sòlids cristal·lins, típicament, es formen per refredament i solidificació de l'estat fos o líquid de la matèria. Segons la classificació d'Ehrenfest de la transició de fase de primer ordre, hi ha un canvi discontinu en el volum durant el punt de fusió.[1][2][3][4]