Cànon estètic
From Wikipedia, the free encyclopedia
El cànon estètic, cànon o norma estètica designa una regla de representació en l'art, com per exemple en pintura, escultura, arquitectura, música, dansa, teatre o literatura. El cànon permet obtenir l'harmonia tant en el conjunt com en les parts de l'obra d'art gràcies a l'ordre, la mesura i la proporció. Una obra d'art canònica o d' estètica normativa és una obra artística que segueix les normes formals polítiques i estètiques del moviment artístic al qual pertany.
A Europa s'han anat desenvolupant corrents culturals que definien a grans trets i donant una certa coherència les successives tendències i filosofies estètiques. Es podia definir un corrent, com per exemple el neoclassicisme, i determinar-ne els seus valors. Axí, per a cada context local i històric es podia associar uns cànons artístics lligats a una metanarrativa pròpia i els crítics d'art podien determinar si una obra d'art corresponia als cànons vigents. En cas afirmatiu, era considerada bona, bella i adient. En cas contrari, o bé l'obra d'art es considerava dolenta, lletja o impertinent, o bé establia una nova metanarrativa que determinaria uns nous cànons estètics.[1]
Al segle xx va néixer la postmodernitat, que deixa de creure en l'existència de cànons als que haver d'adaptar-se i prendre forma. Una de les aportacions més conegudes a aquest debat va ser el text de La condició postmoderna (1974) de Jean-François Lyotard.[2]