Damià Campeny i Estrany
escultor català (1771-1855) / From Wikipedia, the free encyclopedia
Damià Campeny i Estrany (Mataró, 12 d'abril de 1771 - Sant Gervasi de Cassoles, 7 de juliol de 1855) fou un escultor català.[1]
Retrat de Damià Campeny, per Vicenç Rodés, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. | |
Biografia | |
---|---|
Naixement | 12 abril 1771 Mataró (Maresme) |
Mort | 7 juliol 1855 (84 anys) Sant Gervasi de Cassoles (Catalunya) |
Causa de mort | Causes naturals (Disenteria ) |
Sepultura | Cementiri del Poblenou |
Dades personals | |
Formació | Escola de la Llotja |
Activitat | |
Ocupació | escultor |
Membre de | |
Art | escultor |
Va néixer el 12 d'abril de 1771 al carrer Pujol, 39, de la ciutat de Mataró, sent fill del sabater Andreu Campeny i Muntarell i de Casilda Campeny i Estrany.[2] Va cursar els estudis elementals a la seva ciutat natal, molt possiblement als Escolapis de Santa Anna.[2] Posteriorment, va estudiar a l'Escola de la Llotja de Barcelona, de la qual més tard en seria professor i director de la secció d'escultura. Va treballar al taller de l'escultor Salvador Gurri i Corominas i posteriorment al de Nicolau Travé. Obrí el seu propi taller, on va realitzar encàrrecs per a parròquies barcelonines, com Sant Vicenç i Sant Jaume i per a la Cartoixa de Montalegre el Sant Bru.
L'any 1797 guanyà una pensió de la Junta de Comerç per anar a Roma, on conegué l'escultor Antoni Canova, i hi visqué durant divuit anys durant els quals treballà al taller del Vaticà i hi realitzà obres com Hèrcules Farnesi i Neptú.[3] Envià tot un seguit d'escultures a la Junta de Comerç.
Tornà a Barcelona on compaginà la labor de professor a la Llotja, on va tenir entre els seus deixebles a Domènec Talarn i Ribot, amb la realització d'obres creatives. Fou un dels primers acadèmics de l'ara anomenada Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (1850).
Ferran VII el distingí amb el títol d'escultor de cambra del Rei; nomenat acadèmic de Sant Ferran a Madrid, hom li oferí una plaça de professor, que no acceptà. Fou acadèmic també de l'Escola de Sant Lluís, a Saragossa i de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, de València.
Immers en la pobresa, morí el 7 de juliol de 1855 al municipi de Sant Gervasi de Cassoles, situat al Pla de Barcelona, a causa d'una disenteria senil.[2]
És, amb Antoni Solà, l'escultor català més important del Neoclassicisme. A Catalunya es pot trobar obra seva al MNAC, a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, entre d'altres.