Decameró
llibre de 1353, de Giovanni Boccaccio From Wikipedia, the free encyclopedia
llibre de 1353, de Giovanni Boccaccio From Wikipedia, the free encyclopedia
El Decameró (en italià: Decameron, Decamerone; paraula composta a partir del grec δέκα 'deu' i ἡμέρα 'dia') és una obra magna de la literatura medieval europea. Escrita en toscà per Giovanni Boccaccio durant els anys 1350 i 1353, consta de cent contes i novel·les breus que s'expliquen deu joves durant deu dies.[1]
(it) Il Decameron, cognominato Prencipe Galeotto  | |
|---|---|
 | |
| Tipus | obra literària i recull de contes |
| Fitxa | |
| Autor | Giovanni Boccaccio |
| Llengua | Italià medieval |
| Publicació | Itàlia, República de Florència i Sacre Imperi Romanogermànic |
| Creació | 1349 ↔ 1353 |
| Format per | Proem (en)  Day 7 (en) Day 6 (en) Day 8 (en) Day 9 (en) Day 10 (en) Day 5 (en) Day 3 (en) Day 4 (en) Day 1 (en) Day 2 (en) Conclusion (en) |
| Dades i xifres | |
| Gènere | novella (en) , prosa i novel·la curta |
| Personatges | |
| Lloc de la narració | Florència |
| Altres | |
| OCLC | 58887280 |
Boccaccio tenia una formació i bagatge vastíssims. Sovint sota el que pareix un senzill argument d'embolics i trifurques, s'hi amaga tota una segona dimensió filosòfica i erudita. Es compleix a la perfecció, doncs, el principi de qualsevol exemplum moralitzador, el d'instruir tot divertint.[2] «El fet que la narració contingui una àmplia varietat temàtica, des de l'amor, el sexe i l'atzar fins a la tristesa, fa que la lectura del 'Decameró' esdevingui ben entretinguda.»[2]
La influència d'aquesta obra és immensa. Tant per la seva qualitat intrínseca, en el contingut, però també en la forma, en l'estil elegantíssim de Boccaccio, com per la fonda petja que ha deixat en obres posteriors. Ha influenciat escriptors de Joanot Martorell[3] a Jean de La Fontaine,[4] de Matteo Bandello[5] a Miguel de Cervantes[6] i és un gran clàssic de la literatura.
Durant la pandèmia de la pesta negra de 1348 a Florència, Boccaccio imagina que set noies i tres joves fugen de la ciutat per tancar-se dins una vil·la. Allí es dediquen exclusivament a l'oci, despreocupats i sense prejudicis, menjant, cantant, dansant i, en especial, contant-se històries tots plegats. L'història marc és tan sols l'excusa per fer l'inventari d'exempla al més pur estil medieval, si bé amb una sensibilitat pròpia de l'humanisme naixent, del qual Boccaccio és un precursor.[3] Les històries són el vertader nucli de l'obra.[7]
La temàtica és rica: de viatges, de separacions i retrobaments, d'estirabots burlescos, d'amors ideals que acaben tràgicament, d'amors molt més terrenals que acaben feliçment amb la consumació de la passió carnal, de mentides i escarnis a les institucions religioses… S'hi repeteixen en tots abundants tòpics i es mostren algunes concepcions filosòfiques i literàries de l'època, el xoc entre la nova sensibilitat humanista i l'arrelat dogmatisme teològic.
A cada jornada hi ha un rei que marca el tema dels contes del dia. Les set noies i els tres macips que s'expliquen les cent històries són:
El Decameró de Boccaccio es va ser traduît al català una primera vegada l'any 1429 a Sant Cugat del Vallès.[8] Es va reeditar amb una introducció de Carles Riba i Bracons a Barcelona l'any 1926.[9] Com diu Francesc Vallverdú «el manuscrit del segle xv respon a la mentalitat traductorial de l’època: més que una traducció tal com l’entenem avui, consistia quasi sempre en una veritable reelaboració del text, un anostrament molt deliberat» que correspons a les normes de traducció d'avui.[10]
El 2018 es va publicar la primera edició en català modern, obre pòstuma de Maria Aurèlia Capmany (1918-1991) a l'ocasió del centenari de Capmany. Era probablement un encàrrec de Salvador Espriu[11] i data probablement del 1967.[3] Capmany va acabar el treball devers 1968, però l'editorial Llibres de Sinera va tancar el mateix any i l'obra va quedar als calaixos.[3] El 1983 l’editorial Laia va decidir de publicar-la. Capmany va revisar el seu text però l'editorial no el va publicar quan es van adonar que Francesc Vallverdú ja tenia l’encàrrec de traduir-lo per a Edicions 62, que la va publicar el 1984.[12]
La versió més coneguda va ser el film de Pier Paolo Pasolini El Decameró de 1971.[13] El 2020, el teatre Nacional de Catalunya en va fer una versió teatral.[7]
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
