Declaració d'Independència de Lituània
Declaració del 16 de febrer / From Wikipedia, the free encyclopedia
La Declaració d'Independència de Lituània (lituà: Lietuvos Nepriklausomybės Aktas), també anomenada Declaració del 16 de febrer, fou signada pel Consell de Lituània el 16 de febrer de 1918.[1] Mitjançant aquesta declaració es proclamà la restauració d'una Lituània sobirana i democràtica amb capital a Vílnius. La declaració fou signada pels 20 signataris presents a la reunió,[2] presidida per Jonas Basanavičius.[2] La declaració va ser el resultat final d'un seguit de resolucions internacionals, incloent-hi l'emesa per la Conferència de Vílnius i la declaració del 8 de gener. Fins a la declaració, el camí que es va haver de seguir va ser llarg i complex, ja que l'Imperi Alemany no va deixar de pressionar en cap moment al Consell amb la finalitat de formar una aliança. El Consell va haver de maniobrar amb cura entre els alemanys, les tropes dels quals estaven presents a Lituània, i les exigències del poble lituà.
Tipus | declaració d'independència | ||
---|---|---|---|
Data | 16 febrer 1918 | ||
Data de publicació | 16 febrer 1918 | ||
Estat | Lituània | ||
Signatari | Jonas Basanavičius Mykolas Biržiška Kazys Bizauskas Pranas Dovydaitis Steponas Kairys Petras Klimas Donatas Malinauskas Vladas Mironas Stanislovas Narutavičius Alfonsas Petrulis Antanas Smetona Jonas Smilgevičius Justinas Staugaitis Aleksandras Stulginskis Jurgis Šaulys Kazimieras Steponas Šaulys Jokūbas Šernas Jonas Vailokaitis Jonas Vileišis Saliamonas Banaitis | ||
Llengua del terme, de l'obra o del nom | lituà | ||
Els efectes immediats de l'anunci de la restauració de Lituània foren limitats. Les autoritats alemanyes van prohibir-ne la sortida a la llum, de manera que el text es va publicar i distribuir de forma clandestina, cosa que va obstaculitzar el progrés del Consell; mentrestant, els alemanys van mantenir el control sobre el país.[3] La situació canvià després de la derrota alemanya en la Primera Guerra Mundial. El novembre de 1918 els lituans van formar el seu primer govern[2] i el Consell de Lituània prengué el control sobre el territori lituà.[4] Tot i que el país aviat hauria d'enfrontar-se a múltiples conflictes, la Independència de Lituània es feu realitat.
Per bé que la declaració original s'ha perdut, el seu llegat persisteix. Aquesta breu declaració és l'arrel legal de l'existència de Lituània en l'actualitat, tant durant el període d'entreguerres com des del 1990.[5] La declaració formulà els principis bàsics que seguiren totes i cadascuna de les constitucions de Lituània. La declaració, per si sola, va ser la clau per al restabliment de la independència el 1990.[2][6] Lituània, en separar-se de la Unió Soviètica, afirmà que només es restablia formalment l'Estat independent dels anys vint, ja que la declaració mai no havia perdut la seva validesa legal.[2][7] Les persones que van participar en la signatura del document van quedar gravades en la memòria del poble lituà, sobretot Antanas Smetona i Aleksandras Stulginskis. Tots dos van ser amb posterioritat presidents d'aquesta nació.[2]