Dissidents soviètics
persones que discrepaven de la ideologia estatal marxista-leninista de la Unió Soviètica / From Wikipedia, the free encyclopedia
Els dissidents soviètics, rus: Диссиде́нты Dissidenti, eren ciutadans soviètics que estaven en desacord amb les polítiques del Partit Comunista de la Unió Soviètica i les criticaven obertament, inclosa la seva connexió amb les violacions de drets humans.[1] El moviment va adquirir més importància a partir dels anys 50, quan les obres d'alguns dels dissidents van ser publicades a Occident.
El terme dissident es va utilitzar a la Unió Soviètica en el període següent a la mort de Stalin fins a la caiguda del comunisme.[2] S'utilitzava per referir-se a petits grups d'intel·lectuals marginats, els modestos desafiaments dels quals al règim soviètic es trobaven amb la protecció i l'estímul dels seus conciutadans.[3] D'acord amb l'etimologia del terme, (del llatí dissidens, "discordant") un dissident és algú que està «separat doctrinalment» del règim.[4][5][6] Atès que els discordants van començar a identificar-se a si mateixos com a dissidents, el terme va passar a designar un individu l'inconformisme del qual era percebut com un bé per a la societat.[7][8][9]
L'oposició política a l'URSS amb prou feines era visible i, amb rares excepcions, tenia poques conseqüències.[10] En el seu lloc, un element important de l'activitat dels dissidents a la Unió Soviètica era informar a la societat (tant dins de la Unió Soviètica com als països estrangers) sobre la violació de les lleis i els drets humans. Amb el temps, el moviment dissident creà una viva consciència dels abusos comunistes soviètics.[11]
Els dissidents soviètics que criticaven l'Estat s'enfrontaven a possibles sancions legals sota el Codi Penal Soviètic[12] i s'enfrontaven a la tria de l'exili, l'hospital psiquiàtric, o el camp de treball.[13] El comportament polític antisoviètic, en particular, la seva llibertat de to en l'oposició a les autoritats, manifestar-se per la reformar, escriure llibres, era definit en algunes persones com una conducta alhora criminal (per exemple, la violació dels articles 70 o 190-1), un símptoma (per exemple, "la il·lusió del reformisme"), i un diagnòstic (per exemple, "esquizofrènia progressiva").[14]