Doctrina de l'Església Catòlica
conjunt de totes les veritats de la fe professades per l'Església Catòlica / From Wikipedia, the free encyclopedia
La doctrina de l'Església Catòlica o, simplement, la doctrina catòlica és el conjunt de totes les veritats de la fe professades per l'Església Catòlica. Segons el catecisme de Sant Pius X, la doctrina catòlica va ser ensenyada per Jesucrist per mostrar als homes el camí de la salvació i de la vida eterna. Les seves parts més importants i necessàries són quatre: el Credo o Professió de fe, el Pare nostre, els Deu manaments i els Set Sagraments.[1][2]
Aquesta església cristiana creu que la seva doctrina va ser gradualment revelada per Déu a través dels temps, arribant a la seva plenitud i perfecció en Jesús, el Crist,[3] que és considerat pels catòlics com el Fill de Déu, el Messies i el Salvador del món i de la humanitat.[4][5] Però la definició i comprensió d'aquesta doctrina, que és progressiva, necessita per això de l'estudi constant i de la reflexió teològica, però sempre fidel a la revelació divina i orientada per l'Església.[6]
Pels catòlics, la seva fe consisteix en el seu oferiment lliure tot sencer a Déu, fent "plena submissió d'enteniment i de voluntat a Déu que es revela".[7] Aquesta revelació és transmesa per l'Església sobre la forma de la Tradició.[8] La fe en Déu només actua per amor,[9] per això la vida de santificació d'un catòlic l'obliga, a més de participar en els sagraments, a obeir la fe divina,[10] que ha d'efectuar-se mitjançant de, per exemple, la pràctica de les ensenyances revelades (que es resumeixen en els manaments d'amor ensenyats per Jesús), de les bones obres i també de les regles de vida proposades per l'cos místic de Jesucrist.[2][11][12][13] Aquest lliurament a Déu té com a darrera finalitat i esperança la pròpia salvació[14][15] i la implementació del Regne de Déu. En aquest regne etern, el mal serà inexistent i els homes salvis i justos, després de la resurrecció dels morts i el fi del món, passaran a la vida eterna en Déu, amb Déu i al costat de Déu.[16]
Les veritats principals de la fe de l'Església Catòlica es troben expressades i resumides al Credo de Nicea i en variadissims documents de l'Església, com per exemple el Catecisme de l'Església Catòlica (CIC) i al Compendi del Catecisme de l'Església Catòlica (CCIC).[17][18]
Segons la fe catòlica, Déu es revelà a l'home, mitjançant paraules i fets, perquè l'home pogués conèixer el seu designi de benevolència. Aquest designi «consisteix a fer participar mitjançant la gràcia de l'Esperit Sant, a tots els homes en la vida divina, com els seus fills adoptius en el seu únic fill», que és Jesucrist.[20] Aquesta infal·lible revelació divina, manifestada durant els segles que corresponen a l'Antic Testament, és realitzada plenament i completada en Jesucrist.[3] A partir de la Resurrecció de Jesús, no es revelarà res més als homes fins a la Parusia.[6] Però, malgrat que la Revelació ja està completa, encara no està plenament especificada. I està reservat a la fe cristiana aprendre gradualment tot el seu abast enllà dels segles.[21]
A partir d'ací, amb l'assistència sobrenatural de l'Esperit Sant, la Revelació immutable (o el "dipòsit de la fe") és transmesa sense interrupció i íntegrament per l'Església mitjançant una doble tradició (que en llatí significa "lliurament en l'acte de confiar") indisociable,[22] que pot ser oral o escrita:[23]
- la tradició oral o, simplement, tradició, que conserva els ensenyaments de Crist als apòstols. Alhora, ells transmeten íntegrament aquests ensenyaments als seus successors (els bisbes, units amb el Papa, perquè ells puguin conservar-los i difondre'ls.[22][24]
- la tradició escrita o la Bíblia, que és el producte del registre escrit de la tradició oral pels escriptors sagrats, sempre inspirats per l'Esperit Sant. Pels catòlics, la Bíblica està constituïda per 73 llibres, organitzats en l'Antic i el Nou Testament.[22]
Ambdues estan intercomunicades, car «Jesús va fer en presència dels seus deixebles molts altres senyals prodigiosos que no es troben escrits en aquest llibre».[25] A més de la Revelació immutable, existeixen també les revelacions privades (com, per exemple, les aparicions marianes), que no pertanyen a la Revelació ni poden contradir-les. Per això, els catòlics no estan obligats a creure-se-les, tot i que algunes han estat declarades com autèntiques per l'Església (com les succeïdes a Fàtima). El seu paper és només ajudar els fidels a viure millor la Revelació divina en un moment determinat de la història.[26]
El Magisteri de l'Església i el desenvolupament de la doctrina
La Tradició, bé sigui oral o escrita, és interpretada i aprofundida progressivament pel Magisteri de l'Església, que ha de ser obeïda i seguida pels catòlics. Això és així perquè la funció del Magisteri és la de guardar, interpretar, transmetre i ensenyar la Tradició que és pròpia de l'autoritat de l'Església, però més concretament del Papa i dels bisbes units al Papa.[28] Va ser sobre la base de la seva interpretació que l'Església escollí els llibres que conformen el cànon bíblic. Ella creu que les veritats de fe no estan només contingudes a la Bíblia, significant això que les tradicions orals i escrites s'han de rebre i venerar amb un mateix esperit de pietat.[22][29]
L'Església Catòlica creu que, malgrat que la Revelació ja està completa, encara no està plenament explicitada. I està reservat a la fe cristiana aprendre gradualment tot el que està al seu abast, en el transcurs dels segles.[21] Per això, l'Església admet el desenvolupament progressiu de la doctrina, bé com els costums i l'expressió de la fe dels seus fidels durant els segles. Aquest desenvolupament doctrinal, que segons creu està orientat per la gràcia de l'Esperit Sant, és resultat de la interpretació gradual de la Revelació divina (o creixement i intel·ligència de la fe), que no es pot confondre amb la matèria de la mateixa revelació, que és inalterable. En altres paraules, el Magisteri de l'Església, en meditar i estudiar la Revelació immutable, advertiria gradualment certes realitats que abans no comprenia explicita i totalment.[6][27][30]
El procés de desenvolupament de la doctrina, que ha de ser sempre continuat i fidel a la Tradició, implica la definició gradual de dogmes que, un cop proclamats solemnement, són immutables i eterns.[6] Però, això no significa que aquestes veritats hagin estat revelades més tard, sinó que es tornen més clares i útils per a l'Església en la seva progressió en la fe.[31]
Dogmes, veritats de fe i hipòtesis
Existeix una jerarquia que divideix i classifica les diverses veritats de fe professades per l'Església Catòlica, per raó de llur diferent nexe amb el fonament de la fe cristiana.[32]
Així existeixen els dogmes, que són les veritats infal·libles i immutables que constitueixen la base de la doctrina catòlica.[6][33] Els dogmes són proclamats solemnement pel Magisteri Suprem (el Papa o el Concili Ecumènic conjuntament amb el Papa)[34] esdevenint veritats definitives, perquè aquestes estan contingudes a la Revelació divina o tenen amb ella un nexe necessari.[35] Un cop ha estat solemnement proclamat, cap dogma pot ser alterat o negat, a no ser pel Papa o per decisió conciliar;[6] per això, el catòlic està obligat a adherir, acceptar i creure en els dogmes de manera irrevocable.[35]
A més dels dogmes, existeixen encara moltes definicions doctrinàries que, no estant expressament definides a la Bíblia o a la Tradició oral, plantegen encara dubtes i no es troben encara totalment desenvolupades.[6] Aquestes definicions, que posteriorment es podrien tornar dogmes,[6] es divideixen en:
- veritats de fe, que són objecte de creença per a tots els catòlics, encara que no siguin dogmes i poden ser objecte d'algun desenvolupament doctrinal posterior;[6]
- veritats properes a la fe, a les que els falta poc per convertir-se en veritats de fe;[6]
- hipòtesis, que poden ser cregudes pels catòlics i que resten només com a temes de reflexió per part de teòlegs degudament acreditats per la Santa Seu.[6]
Ortodòxia, heterodòxia i heretgia
A més de la doctrina oficial o ortodoxa proposada pel Magisteri de l'Església ordinàriament mitjançant el munus docendi (el deure d'ensenyar) dels bisbes en comunió amb el Papa i extraordinàriament mitjançant els Concilis Ecumènics i definicions pontifícies solemnes, durant la història han aparegut d'altres versions teològiques heterodoxes. Aquestes desviacions de l'ensenyament normatiu de l'Església poden ser tolerades, combatudes mitjançant la catequesi i discussions, o condemnades solemnement per l'Església.[36][37] Un dels exemples més paradigmàtics de versió teològica heterodoxa és la teologia de l'alliberament, amb una forta inspiració marxista, que va ser corregida per la instrucció Libertatis Nuntius.[38]
Les heretgies són doctrines heterodoxes desenvolupades per batejats cristians que neguen i dubten explícitament d'un dogma o d'una veritat fonamental catòlica. Qualsevol heretge, llevat dels nascuts i batejats en comunitats no catòliques o aquells que van caure en l'heretgia o cisma abans dels 16 anys, és condemnat amb l'excomunió latae sententiae i amb altres penes canòniques, com a demisió de l'estat clerical, en cas que l'heretge sigui un clergue. Algunes de les principals heretgies condemnades per l'Església en el transcurs de la història són el gnosticisme (segle ii), el maniqueisme (segle iii), l'arrianisme (segle iv), el pelagianisme (segle v), la iconoclàstia (segle viii), el catarisme (segles XII-XIII), el protestantisme (segle xvi), l'anglicanisme (segle xvi), el jansenisme (segle xvii) i el modernisme (segle xix). Actualment, l'Església considera el relativisme moral i doctrinal com la gran heretgia actual.[37]
Supressió de l'heretgia: la Inquisició
La Inquisició es refereix a diverses institucions creades per combatre i suprimir l'heretgia en el si de l'Església catòlica. La Inquisició medieval va ser instituïda jurídicament el 1231. La instal·lació d'aquests tribunals eclesiàstics era habitual a Europa a petició dels poders reials, especialment a Castella (1478) i Portugal (1531/1536), on ambdues van dependre molt del poder civil.[39][40][41]
El condemnat era en moltes ocasions responsabilitzat d'una "crisi de fe", de pestes, terratrèmols i misèria social, sent lliurat a les autoritats seculars perquè fos castigat. Les penes variaven des del dejuni, multes petites, penitències, presó, confiscació de béns, pèrdua de llibertat, tortura i fins a la pena de mort aplicada pel poder civil; la modalitat més famosa era mitjançant la foguera.[40][42][43] Malgrat tot, activistes i estudiosos catòlics argumenten que la inquisició papal va ser instituïda principalment per impedir i evitar les supersticions judicials i els abusos de població o de governants civils,[44] com Frederic II, que executava heretges per qüestions polítiques.[44][45]
Durant els segles XV i XVI, influïts per la Reforma protestant, la Inquisició va ser reorganitzada: el 1542 el Papa Pau III instituí la Sagrada Congregació de la Inquisició Universal.[46] Durant el segle xix, els tribunals de la Inquisició van ser suprimits pels estats europeus, però encara van ser mantinguts per l'Estat Pontifici. El 1908, durant el pontificat de Pius X, la institució passà a anomenar-se Sacra Congregació del Sant Ofici. El 1965, amb motiu del Concili Vaticà II, durant el pontificat de Pau VI, assumí el seu nom actual de Congregació per a la Doctrina de la Fe.[46][47]
Encara que senyalar que seria un anacronisme interpretar la Inquisició fora del context social, cultural i religiós en què va néixer,[48] l'Església Catòlica ha reconegut que la Inquisició "és inconcebible per a la mentalitat actual i va cometre, més enllà de la cruesa dels seus propis costums de llavors, autèntics abusos i injustícies (com la condemnació dels Templers o de Joana d'Arc, entre d'altres)".[39] Actualment, l'Església, comprenent millor la llibertat de pensament, prefereix emprar el diàleg i l'ecumenisme per combatre les heretgies i d'altres desviacions de la doctrina.[37]
Les alteracions i afegits verificats a la doctrina catòlica en el transcurs dels temps són anomenats per l'Església Catòlica el desenvolupament de la doctrina i justificats pel fet que, «malgrat que la Revelació ja estigui complerta, encara no està plenament explicitada» i, per això, al llarg dels temps, la doctrina catòlica va ser enriquida per noves clarificacions, noves definicions dogmàtiques i nous pronunciaments papals o conciliars.[21]
Els set primers concilis
El Primer Concili de Nicea (325) formulà el Credo de Nicea original, que reconeixia les tres Persones de la Santíssima Trinitat (Pare, Fill i Esperit Sant), i ensenyava que Jesús, Fill de Déu, era consubstancial al Déu Pare. En definir la divinitat de Jesús, aquest concili condemnà l'arrianisme.[49][50][51] De fet, un dels dogmes centrals del catolicisme, la Santíssima Trinitat, ja era àmpliament discutit, reflexionat i acceptat per molts cristians abans del Concili: ja al 180, el mot "Trinitat" era emprat per Teòfil d'Antioquia. Però, abans d'això, aquesta doctrina peculiar ja apareixia amb gran freqüència a l'àmbit de la praxi baptismal[52] o eucarístics. La fórmula trinitària (Pare, Fill i Esperit Sant) ja apareix en diverses cartes i escrits cristians, com a la Carta als Efesis d'Ignasi d'Antioquia; o a la Primera Epístola de Climent.[53] Al segle iii, Tertul·lià, Orígenes i Gregori Taumaturg reflexionaren profundament sobre aquest dogma.[54]
El Primer Concili de Constantinoble (381) definí la divinitat de l'Esperit Sant, la divinitat del qual és la mateixa que la del Pare i del Fill. El concili també reformulà el Credo de Nicea, que passà a constar de més informacions sobre la naturalesa de l'Esperit Sant, sobre Jesús i d'altres dogmes importants. En aquest concili es condemnà el macedonianisme, l'apol·linarisme i, un cop més, l'arrianisme.[55]
Al 431, el Concili d'Efes proclamà a Maria, mare de Jesús com la Mare de Déu (en grec, la Theotokos), en oposició a Nestori, qui defensava que només havia de ser anomenada la Mare de Crist, car ella només era la mare de naturalesa humana de Crist i no de la seva naturalesa divina. Nestori defensava que aquestes dues naturaleses eren diferents i separades, afirmació que el concili condemnà. A més del nestorianisme, el concili també condemnà el pelagianisme, que entrava en oposició amb la doctrina del pecat original i de la gràcia desenvolupada per Agustí d'Hipona al segle v.[56][57]
Agustí d'Hipona és considerat com un dels Pares de l'Església. Aquests teòlegs, que van viure entre els segles II i VII, clarificaren i consolidaren els conceptes principals de la fe (com la Santíssima Trinitat, la naturalesa de Crist, la naturalesa de l'Església, la gràcia, el cànon bíblic, la salvació, el pecat, la primacia papal…), van combatre moltes heretgies i, en certa manera, van ser responsables de la fixació i sistematització de la Tradició apostòlica. Per això, el pensament i la reflexió teològica dels Pares de l'Església són encara avui una base fundacional de la construcció teològica.[58][59]
Al 451, el Concili de Calcedònia definí que subsisteixen a la persona de Crist dues naturaleses (divina i humana) unides: «Jesús és perfecte en divinitat i perfecte en humanitat, veritable Déu i veritable home, format d'una ànima racional i d'un cos, consubstancial al Pare segons la divinitat, consubstancial a nosaltres segons la humanitat.»[60][61] Per això, el concili condemnà el monofisisme d'Eutiques de Constantinoble, que defensava que Jesús tenia només una naturalesa, sent la naturalesa humana tan unida a la naturalesa divina que va ser absorta per aquesta darrera. A més, el concili condemnà també la simonia.[62]
El Tercer Concili de Constantinoble (680-681) condemnà el monotelisme i reafirmà que Crist, sent Déu i home, tenia les voluntats divina i humana.[63] El Segon Concili de Nicea (787) definí la validesa de la veneració d'imatges santes, condemnant així la iconoclàstia.[64][65]
L'Edat Mitjana
El Quart Concili del Laterà (1215) oficialitzà una antiga tradició segons la qual cada catòlic havia de rebre, com a mínim un cop l'any, durant la Pasqua, la confessió i l'Eucaristia. Aquest concili també defensà el celibat dels clergues, a doctrina de la transsubstanciació i condemnà de nou els albigesos.[63][67][68]
Al segle xiii, Tomàs d'Aquino, doctor de l'Església i autor de la Summa Teològica, adaptà la filosofia d'Aristòtil al pensament cristià de l'època. És considerat com el màxim representant de l'escolàstica, que és un sistema, moviment i mètode que procurà reafirmar que la fe supera però no contradiu la raó. Combinant sempre la filosofia i la teologia, els debats i reflexions escolàstics es basaven en la lectura de les Sagrades Escriptures i dels escrits dels Pares de l'Església i de diversos filòsofs.[69][70][71]
El Concili de Constança (1414-1418) condemnà les heretgies de John Wycliffe i de Jan Hus, dos famosos precursors de la Reforma Protestant.[63] El Cinquè Concili del Laterà (1512-1517) definí la immortalitat de l'ànima.[72]
La qüestió del celibat
El Primer (1123) i el Segon Concilis del Laterà (1139) condemnaren i invalidaren el concubinat i els casaments dels clergues, imposant el celibat clerical.[73][74] Cal senyalar, però, que el celibat obligatori ja havia estat decretat al Concili d'Elvira (295-302), però com que era un simple concili regional, les seves decisions no foren aplicades per tota l'Església.[75] El Primer Concili de Nicea (323) decretà que «tots els membres del clergat estaven prohibits de viure amb qualsevol dona, a excepció de la mare, germana o tia» (cànon III).[51] Malgrat això, al final del segle iv, l'Església Llatina promulgà diverses lleis a favor del celibat, que van ser generalment ben acceptades a Occident durant el pontificat de Lleó Magne (440-461).[75] De fet, el Concili de Calcedònia (451) prohibí el casament de monjos i verges consagrades (XVI cànon).[62]
Malgrat tot va haver-hi diversos avenços i retrocessos a l'aplicació d'aquesta pràctica eclesiàstica, arribant fins i tot a haver alguns Papes casats, com Adrià II (867-872).[76] Al segle xi diversos Papes, especialment Lleó IX (1049-1054) i Gregori VII (1073-1085) s'esforçaren de nou per aplicar amb major rigor les lleis del celibat, a causa de la creixent degradació moral del clergat.[75] Segons fonts històriques, durant el Concili de Constança (1414-1418), 700 bagasses van satisfer les necessitats dels participants.[77][78][79]
El celibat clerical tornà a ser defensat pel Quart Concili del Laterà (1215) i pel Concili de Trento (1545-1563).[75] Actualment, les lleis del celibat s'apliquen només als sacerdots de l'Església Llatina (d'occident), a diferència de les Esglésies Catòliques Orientals i dels ordinariats personals per a anglicans, que permeten l'ordenació de casats, però no que els sacerdots contraguin matrimoni.[80][81][82]
Del Concili de Trento fins a l'actualitat
Al segle xvi, a causa de la Reforma Protestant es convocà el Concili de Trento (1545-1563) per a reformar la disciplina eclesiàstica i consolidar les principals veritats catòliques. Aquest concili reafirmà, clarificà i definí la presència real de Crist a l'Eucaristia, la doctrina dels set Sagraments (sent cadascun d'ells àmpliament debatuts i definits pel concili), la doctrina de la gràcia i del pecat original, la justificació, el valor i la importància de la missa, el celibat clerical, la jerarquia catòlica, la Tradició, el cànon bíblic (reafirmà com a autèntica la Vulgata), la litúrgia (la missa tridentina), el culte als sants, a les relíquies i a les imatges, les indulgències i la naturalesa de l'Església. El concili també va promoure la publicació de l'Índex dels llibres prohibits. El concili de Trento va ser el concili ecumènic que durà més temps, va emetre també la quantitat més gran de decrets dogmàtics i reformes i produí els resultats que s'estengueren més en el temps sobre la fe i la disciplina de l'Església.[63][85][86]
Durant els segles xvii i xviii, els jesuites i els jansenites s'enfrontaren en polèmiques sobre el paper de la gràcia, de la llibertat humana i de la participació de l'home en la seva pròpia salvació. Finalment, els jansenistes van ser condemnats pel Magisteri de l'Església Catòlica.[87][88] El 1854, Pius IX proclamà com a dogma la Immaculada Concepció de Maria.[89] El Concili Vaticà I (1869-1870) proclamà fins i tot com a dogma la infal·libilitat pontifical.[90] El 1891, Lleó XIII publicà l'encíclica Rerum Novarum, marcant així l'inici de la sistematització de la doctrina social de l'Església.[91] A finals del segle xix i inicis del segle xx, aparegué l'heretgia del modernisme, que va ser durament condemnada per Pius X.[92]
El 1950, Pius XII proclamà com a dogma l'Assumpció de Maria al Cel en cos i ànima.[93] Entre 1962 i 1965, el Concili Vaticà II, ideat per Joan XXIII, impulsà l'aggiornamento (l'actualització) de l'Església, tractant per tant de diversos temes, com la reforma de la litúrgia, la constitució i la pastoral de l'Església (que arriba a ser fundada en la mateixa dignitat de tots els creients),la relació entre la Revelació divina i la Tradició, la defensa de la llibertat religiosa, l'impuls de l'ecumenisme i la defensa de l'apostolat laic. Aquest concili no proclamà cap dogma, però les seves orientacions doctrinals i pastorals són d'extrema importància per a l'acció de l'Església al món modern.[94][95][96] El 1968, Pau VI publicà l'encíclica Humanae Vitae, que tractava sobre diversos assumptes relacionats amb el valor de la vida, la procreació i la contracepció.[97]