Dodo
espècie d'au extinta / From Wikipedia, the free encyclopedia
El dodo (Raphus cucullatus, anomenat Didus ineptus per Linnaeus) és un ocell extingit no volador que era endèmic de l'illa de Maurici, que es troba a l'est de Madagascar, a l'oceà Índic.
Raphus cucullatus | |
---|---|
Dades | |
Alçada | 1 m |
Pes | 10,2 kg (pes adult) |
Període | |
Estat de conservació | |
Extint | |
UICN | 22690059 |
Taxonomia | |
Super-regne | Eukaryota |
Regne | Animalia |
Fílum | Chordata |
Classe | Aves |
Ordre | Columbiformes |
Família | Raphinae |
Gènere | Raphus |
Espècie | Raphus cucullatus Linnaeus, 1758 |
Nomenclatura | |
Sinònims |
|
Distribució | |
Endèmic de | |
Mida | |
El parent genètic més proper del dodo era el solitari de l'illa de Rodrigues (Pezophaps solitaria), també extingit. Els dos van formar la subfamília Raphinae, un clade d'ocells extingits no voladors que formaven part de la família, incloent els colúmbids. El parent viu més proper del dodo és el colom de Nicobar (Caloenas nicobarica). Es creu que l'origen evolutiu el tenien en els coloms que migraven entre l'Àfrica i el sud-est asiàtic, per això es tractava d'un peculiar colúmbid relativament àpter, ja que la manca de depredadors va fer que aquest ocell no desenvolupés el seu sistema muscular per al vol.
Abans es pensava que un dodo blanc existia a la propera illa de la Reunió, però ara es creu que aquesta suposició era només una confusió basada en l'ibis de la Reunió (Threskiornis solitarius) també extingit i les pintures de dodos blancs.
Les restes subfòssils mostren que el dodo feia aproximadament 1 metre d'alçada i podria haver pesat entre 10,6 i 17,5 kg en estat salvatge. L'aparició del dodos vius només s'evidencia amb dibuixos, pintures i relats escrits del segle xvii. Com que aquests retrats varien considerablement, i com que només se sap que algunes de les il·lustracions han estat extretes d'exemplars vius, l'aparició exacta dels dodos a la vida continua sense resoldre's i se sap poc sobre el seu comportament. S'ha representat amb plomatge gris marronós, peus grocs, un floc de plomes a la cua, un cap gris i nu, i un bec negre, groc i verd. Va utilitzar gastrolits per ajudar a digerir el seu menjar, que es creu que incloïa fruites, i es creu que el seu hàbitat principal van ser els boscos de les zones costaneres més seques de Maurici. Un relat afirma que la seva posta consistia en un sol ou. Se suposa que el dodo es va tornar incapaç de volar a causa de la disponibilitat de fonts d'aliment abundants i una relativa absència de depredadors a Maurici. Tot i que històricament s'ha representat el dodo com a gros i maldestre, ara es creu que estava ben adaptat al seu ecosistema.
La primera menció registrada del dodo va ser per part de mariners neerlandesos l'any 1598. Les primeres notícies que a Europa es van tenir de l'ocell semblen datar de l'any 1674; l'any 1681 un conquistador espanyol en portà un exemplar a Europa. Es creu que els descobridors portuguesos anomenaren dodo (de doudo, forma arcaica de doido, «estúpid», en el parlar col·loquial portuguès) l'ocell per la seva poca traça i la facilitat amb què podia ser caçat. En alguns idiomes s'anomena també «dront» o «dronte», possiblement un nom nadiu.
En els anys següents, l'ocell va ser caçat per mariners i espècies invasores, mentre el seu hàbitat estava sent destruït; l'arribada de l'home va portar la propagació de noves espècies per l'illa, com el porc i les rates, l'aparició de noves malalties i la destrucció del bosc, del qual depenia la subsistència del dodo. L'últim albirament d'un dodo àmpliament acceptat va ser l'any 1662. La seva extinció no es va notar immediatament i alguns van considerar que era un mite. Al segle xix es va investigar una petita quantitat de restes de quatre exemplars que havien estat portats a Europa a principis del segle xvii. Entre aquests hi ha un cap sec, l'únic teixit tou del dodo que es conserva actualment. Des de llavors, s'ha recollit una gran quantitat de material subfòssil a Maurici, principalment del pantà de Mare aux Songes. L'extinció del dodo en menys d'un segle després del seu descobriment va cridar l'atenció sobre el problema fins ara no reconegut de la implicació humana en la desaparició d'espècies senceres.
El dodo va aconseguir un reconeixement generalitzat pel seu paper a la història d'Alícia al País de les Meravelles, i des de llavors s'ha convertit en un element habitual de la cultura popular, sovint com a símbol d'extinció i obsolescència.