Dominium mundi
From Wikipedia, the free encyclopedia
Dominium mundi és el nom amb què es coneix la idea de domini universal desenvolupada a l'edat mitjana. Inspirat en el record de l'antic Imperi Romà, aquest propòsit implicava el reconeixement d'una autoritat suprema, la qual cosa va generar una perllongada pugna política i espiritual entre el poder imperial i el poder eclesiàstic, representats principalment en el Sacre Imperi Romanogermànic i l'Església Catòlica, els que s'erigien com a màxims líders a l'Emperador i el Papa respectivament.
La idea de domini universal va marcar una època, dividint a la societat en dos bàndols: Güelfs i gibel·lins. Els primers van donar suport a l'Església, mentre que els segons a l'Imperi. Després de la Lluita de les Investidures, els (segles xii i xiii) van mostrar preponderància pels pontífexs (com Innocenci III o Gregori IX), però hi havia mútua dependència entre ambdós (Església i Imperi). Posteriorment (al Segle XIV el sorgiment de poderosos regnes (com França) van posar en serioses dificultats a l'Església després de l'atemptat que va patir Bonifaci VIII.
Al Segle XV, el Papat va obtenir gran prestigi, l'església era la rectora de la vida intel·lectual, encara que la idea del Dominium mundi no va tornar a aparèixer en la seva essència original, tot i que tots dos poders universals van subsistir. Des del Segle XVI en endavant, els monarques van passar a ser amos no només de la propietat, sinó fins i tot de la vida i la mort dels seus súbdits. S'iniciava l'època absolutista, i això implicava "absolutisme teològic", de manera que el poder papal quedava molt per sota del poder imperial. Des del Segle XVIII el poder dels monarques va declinar, i va ser traslladat gradualment als "pobles" a través de les democràcies, però l'Església ja no seria la rectora de la vida intel·lectual i moral com ho va ser al Segle XV.