cover image

Edat antiga

ľedat antiga / From Wikipedia, the free encyclopedia

L'edat antiga o antiguitat és el període de la història entre el naixement de l'escriptura i la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident el 476, que marca l'inici de l'edat mitjana. És, per tant, el primer període pròpiament històric. El desenvolupament varia moltíssim en funció de la regió estudiada, però a grans trets es pot caracteritzar com l'època de l'especialització social, del naixement de la majoria de ciències i arts actuals i d'una enorme expansió demogràfica que va portar a crear grans imperis. Cal no oblidar que en les mateixes dates un poble pot viure encara en la prehistòria (o protohistòria) i un altre haver-ne evolucionat molt. El règim polític més abundant és la monarquia. Sorgeix el comerç com a tal, amb l'aparició de la moneda i de les grans rutes d'intercanvi.

L'edat antiga conté dues èpoques:

  1. Antic Orient, amb l'auge de les primeres civilitzacions a l'Extrem Orient (Xina, Índia) i al Pròxim Orient (Mesopotàmia, Egipte).
  2. Antiguitat clàssica, amb el predomini de l'antiga Grècia i Roma.

L'edat antiga és l'època històrica que coincideix amb el sorgiment i desenvolupament de les primeres civilitzacions o civilitzacions antigues. El concepte més tradicional d'història antiga és el de la invenció de l'escriptura, que convencionalment la historiografia ha considerat com a fita que permet marcar el final de la prehistòria i el començament de la història, donada la primacia que atorga a les fonts escrites davant la cultura material, que estudia amb el seu propi mètode l'arqueologia. Altres orientacions procuren atendre'n el sistema social o el nivell tècnic. Recentment, els estudis de genètica de poblacions basats en diferents tècniques d'anàlisi comparativa d'ADN i els estudis d'antropologia lingüística estan arribant a reconstruir, d'una manera cada vegada més precisa, les migracions antigues i la seva herència en les poblacions actuals.[1]

Sigui quin sigui el criteri emprat, coincideixen que, en temps i lloc, uns i altres processos van cristal·litzar en l'inici de la vida urbana (ciutats molt superiors en grandària i diferents en funció als poblets neolítics), l'aparició del poder polític (palaus, reis), de les religions organitzades (temples, sacerdots), una complexa estratificació social, esforços col·lectius de gran envergadura que exigeixen prestacions de treball obligatori i impostos, i el comerç de llarga distància (tot el que s'ha anomenat «revolució urbana»); nivell de desenvolupament social que per primera vegada es va aconseguir en la Sumèria del IV mil·lenni aC, espai propici per a la constitució de les primeres ciutats estat competitives a partir del substrat neolític que portava ja quatre mil·lennis desenvolupant-se al Creixent Fèrtil.[2] A partir d'aquestes, i de successius contactes (tant pacífics com invasions) de pobles veïns (cultures sedentarioagrícoles o nomadoramaderes, que es nomenen tradicionalment amb termes de validesa qüestionada, més propis de famílies lingüístiques que d'ètnies humanes: semites, camites, protoindoeuropeus, etc.), es van anar conformant els primers estats de gran extensió territorial, fins a assolir la mida d'imperis multinacionals.

Processos similars van tenir lloc en diversos moments segons l'àrea geogràfica (successivament, Mesopotàmia, la vall del Nil, el subcontinent indi, Xina, la conca del Mediterrani, l'Amèrica precolombina i la resta d'Europa, Àsia i Àfrica); en algunes zones especialment aïllades, alguns pobles caçadors-recol·lectors actuals encara no haurien abandonat la prehistòria mentre que d'altres van entrar violentament a l'edat moderna o contemporània sota el guiatge de les colonitzacions del segle xvi al xix.

Pedra de Rosetta, singularíssim objecte descobert el 1799, l'estudi del qual va permetre el començament del desxiframent dels jeroglífics egipcis, cosa que va obrir el camí a una història antiga des de nous supòsits metodològics.

Els pobles cronològicament contemporanis a la història escrita del Mediterrani oriental poden ser objecte de la protohistòria, ja que les fonts escrites per romans, grecs, fenicis, hebreus o egipcis, a més de les fonts arqueològiques, permeten fer-ho.

L'antiguitat clàssica es localitza en el moment de plenitud de la civilització grecoromana (segle v aC al {segle|II}}) o, en sentit ampli, en tota la seva durada (segle viii aC al segle V dC). Es va caracteritzar per la definició d'innovadors conceptes sociopolítics: els de ciutadania i de llibertat personal, no per a tots, sinó per una minoria sostinguda pel treball esclau, a diferència dels imperis fluvials de l'antic Egipte, Babilònia, Índia o la Xina, per als quals es va crear la imprecisa categoria de «mode de producció asiàtic», caracteritzades per l'existència d'un poder omnímode en la cúspide de l'imperi i el pagament de tributs per a les comunitats camperoles subjectes a aquest, però de condició social lliure (ja que, encara que hi existeixi l'esclavitud, no representa la força de treball principal).[3]

El final de l'edat antiga en la civilització occidental coincideix amb la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident (l'any 476, l'Imperi Romà d'Orient va sobreviure tota l'edat mitjana fins al 1453), encara que tal discontinuïtat no s'observa en altres civilitzacions. Per tant, les divisions posteriors (edat mitjana i edat moderna) poden considerar-se vàlides només per aquella, mentre que la major part d'Àsia i d'Àfrica, i amb molta més claredat Amèrica, són objecte en la seva història d'una periodització pròpia.

Alguns autors culturalistes fan arribar l'antiguitat tardana europea fins als segles VI i VII, mentre que, l'escola "mutacionista" francesa l'estén fins a algun moment entre els segles IX i XI. Diferents interpretacions de la història posen l'accent en qüestions econòmiques (transició del mode de producció esclavista a manera de producció feudal, des de la crisi del segle III); polítiques (desaparició de l'imperi i instal·lació dels regnes germànics des del segle v), o ideològiques, religioses (substitució del paganisme politeista pels monoteismes teocèntrics): el cristianisme -segle IV-, i posteriorment l'islam, [segle vii, filosòfiques (filosofia antiga per la medieval) i artístiques (evolució des de l'art antic -clàssic- cap a l'art medieval, paleocristià i preromànic)].[4]

Les civilitzacions de l'antiguitat són agrupades geogràficament per la historiografia i l'arqueologia en zones en què diferents pobles i cultures van estar especialment vinculats entre si, tot i que les àrees d'influència de cadascuna d'aquestes van arribar en moltes ocasions a interpenetrar-se i a anar molt més lluny, formant imperis de dimensions multicontinentals (l'Imperi persa, el d'Alexandre el Gran i l'Imperi Romà), talassocràcies ('govern dels mars') o rutes comercials i d'intercanvi de productes i idees a llarga distància; encara que sempre limitades pel relatiu aïllament entre si (obstacles dels deserts i oceans), que arriba a ser radical en alguns casos (entre el Vell Món i el Nou Món). La navegació antiga, especialment la naturalesa i extensió de les expedicions que necessàriament van haver de realitzar les cultures primitives de Polinèsia (almenys fins a l'Illa de Pasqua), és un assumpte encara polèmic. En algunes ocasions, s'ha recorregut a l'arqueologia experimental per provar la possibilitat de contactes amb Amèrica des del Pacífic. Altres conceptes d'aplicació discutida són la prioritat del difusionisme o del desenvolupament endogen per a determinats fenòmens culturals (agricultura, metal·lúrgia, escriptura, alfabet, moneda, etc.) i l'aplicació de l'evolucionisme en contextos arqueològics i antropològics.